Una visita a Enric Casasses

Són cent esglaons exactes, ens havia comunicat per e-mail un parell de dies abans l’Enric Casasses. D’aquesta escala típica de l’eixample, sense ascensor, estreta, amb el gran buit del celobert a l’esquerra, que a mesura que pugem va passant de simpàtic i acollidor a blanc i amenaçador —el blanc no massa pur de les parets interiors de l’edifici—, en destaca la barana alegrement pintada de color vermell, que d’alguna manera sembla fer més lleugera l’ascensió. Potser perquè és llisa i llampant ens fa pensar en la idea de velocitat. I pensar en la idea de velocitat ens fa pujar més ràpid les escales. Un sil·logisme confús però pràctic que durant uns instants ens porta a reflexionar sobre la ciència dels pintors de baranes, que de sobte intuïm fonda i plena d’utilitats mundanes. Pintors de baranes o neuròlegs? Ja devem anar per l’esglaó setanta-cinc, ens diem quan superem el tram del segon al tercer pis. Oh, atzar preciós i precisió juganera dels números. Arribem al quart pis, dues portes, l’A i la B, aquesta última entreoberta. Piquem amb els dits i immediatament sentim un xiulet de veu que crida “endavaaaaaaant”.
La decoració del pis de l’Enric és tan variada com els seus gustos, tan imprevisible i rica com els seus poemes: quadres de coloraines, antics cartells dels seus recitals, pàgines de llibretes penjades a la paret, partitures, estampetes de ciutats, reproduccions d’obres d’art, branques de formes recargolades, platets de ceràmica, dibuixos, postals, un escaire i una trompeta, llibres de totes les mides en els racons més insospitats. Ens mostra l’escriptori, una espècie de taula de delineant plena de llibres, llapis i llibretes, que dóna a un balcó menut per on al migdia hi entra una gran massa de llum que es reparteix amb ardor per totes les parts de l’habitació, i la biblioteca, “però només una porció”, diu, ordenada en un munt d’estanteries en una petita peça adjacent.

escriptorienric

A la taula rodona del menjador hi ha tot de llibres de Kenneth Patchen escampats. La majoria tenen dibuixos a la coberta, n’hi ha un amb el retall d’un manuscrit de Patchen subratllat, ple de taques i anotacions. I un altre amb els típics ninotets que dibuixava el poeta americà, aquests en blanc i negre. “Amb l’Eric ens vam inspirar molt en les edicions nord-americanes de Patchen dels anys quaranta i cinquanta, són molt guapes”. L’Enric Casasses es refereix, per descomptat, a l’Eric Coll, el dissenyador de Panorames de poemes. “Ens ho hem passat molt bé dissenyant el llibre, era un estira-i-arronsa entre traductor i dissenyador.”
Aleshores ens comença a explicar com va descobrir Patchen, a Anglaterra, als anys setanta, llegint per casualitat un article de Henry Miller, Man of anger & light. “A partir d’aquí vaig començar a llegir-lo i a buscar llibres seus”. Ens passa una còpia que ha imprès de l’article de Miller, on per atzar hi trobem les següents paraules: «America is immune to all appeals. Her people do not understand the language of the poet. They do not wish to recognize suffering, is too embarrassing. They do not greet Beauty with open arms, her presence is disturbing to heartless automatons (…) “What is one to do with a man like that?” Yes, a man like Patchen puts them in a dilemma». De mica en mica vaig anar descobrint, segueix l’Enric, que Kenneth Patchen era un poeta radical com ho podien ser els beatniks, però d’una manera molt diferent a ells, que el van agafar una mica com a pare espiritual, juntament amb l’altre Kenneth, en Kenneth Rexroth, un poeta també extraordinari, per cert. Kenneth Patchen no sembla tan nihilista com William Burroughs o Jack Kerouac, ens atrevim a puntualitzar, si més no els seus poemes són molt més alegres, més crus, sorgits d’un tipus d’imaginació molt diferent que, per exemple, i encara que es trobin molt allunyats en el temps i l’espai, ens pot fer recordar alguns passatges d’Amic i Amat de Ramon Llull. Kenneth Patchen, com Llull, és un poeta que lloa el món en la seva plenitud, el bell i el lleig, allò tràgic i allò còmic, els plors i les alegries, la por i l’amor. “Exacte!” exclama l’Enric, “es tracta d’això, de lloar els fraus i les virtuts del món, les dues coses alhora, de la poesia com a lloança del caos que és el tot”.
Hi ha un altre element, afegeix, que podria diferenciar Patchen dels beatniks—si és que cal fer-ho, perquè cada escriptor és un univers a part, per més que els mitjans o els estaments acadèmics vulguin vincular-lo sempre amb una generació o un grup determinats: a diferència dels poetes beat, el d’Ohio va negar entrevistes a revistes com Life o Squire, va rebutjar tant com va poder la mercantilització de la seva imatge. Aquesta és segurament una altra de les circumstàncies que ha convertit l’obra de Patchen en una joiosa excepció del seu temps. La imatge d’escriptors com Kerouac o Burroughs ha estat completament absorbida per l’imaginari pop dels EEUU, mentre que Patchen ha quedat triomfalment al marge, com una cuca de llum brillant en el vastíssim camp de la literatura nord-americana del segle XX. Aquesta solitud excepcional irradiava, i irradia encara avui, una gran força d’atracció entre els artistes que l’han precedit. Patchen va ser molt apreciat per alguns dels solistes més grans del jazz, com Charlie Parker, que deien que sempre anava amb un dels seus llibres a la butxaca. També va recitar versos amb Charles Mingus al contrabaix.
Mentre l’Enric Casasses ens explica això posa un disc de Patchen llegint els seus poemes amb ràfegues de free jazz de fons i busca, entre les prestatgeries de la biblioteca, el volum que conté l’obra completa de les cançons de Bob Dylan. “Mite-la, aquí, ja l’he trobada” i ens assenyala amb el dit la primera frase d’una de les estrofes de Chimes of Freedom:

In the wild cathedral evening the rain unraveled tales
For the disrobed faceless forms of no position
Tolling for the tongues with no place to bring their thoughts
All down in taken-for-granted situations
Tolling for the deaf an’ blind, tolling for the mute
For the mistreated, mateless mother, the mistitled prostitute
For the misdemeanor outlaw, chaineded an’ cheated by pursuit
An’ we gazed upon the chimes of freedom flashing

Fixeu-vos quina expressió tan elàstica, tan curiosa, és rara, eh? Cathedral evening, repeteix l’Enric. I en dir això pren un dels llibres de la taula, comença a passar pàgines vivament, unes pàgines entre les quals sembla orientar-se amb destresa, i immediatament, al cap de trenta o quaranta segons, posa un altre cop el dit damunt d’unes lletres. Aquesta vegada formen el títol d’un poema de Kenneth Patchen, Beautiful you are.

Cathedral evening, tinkle of candles
On the frosted air
Beautiful you are
Beautiful your eyes, your lips, your hair!
Ah still they come
Evenings like chalices
Where little roofs and trees drink
Until a rude hand
Shatters them, one by one
O beautiful you are
My own
Land of holiness, unblemished grace
Springtime
In this winter place
O in the candles there
More beautiful
Than any legend’s face
Your eyes, your lips, your hair!

Cathedral evening, repeteix de nou Enric Casasses. Quina coincidència, diu ben murri, mentre se’n torna a la biblioteca a desar el llibre de cançons de Bob Dylan.