Francesc Aragó, científic, aventurer i polític

Un dels personatges més curiosos i apassionants que apareix al Meridià de París és Francesc Aragó. «Nascut el 1786 a Estagell (Rosselló), fill d’un petit propietari agrícola, va ser un dels noms clau a l’hora de definir el traçat del meridià, la qual cosa el va dur, juntament amb Jean-Baptiste Biot, Josep Chaix i José Rodríguez González, a diversos territoris dels Països Catalans. L’objectiu era prosseguir les tasques iniciades per Pierre Méchain –que morí de febre groga a Castelló, el 1804, i deixà inacabats els treballs de mesura de l’arc de meridià–, bo i fixant el metre a través de successives triangulacions entre Dunkerque i Barcelona. A Francesc Aragó, justament, la guerra napoleònica va sorprendre’l a Mallorca l’any 1808 mentre mesurava l’arc del meridià. Del racionalista a l’aventurer. De l’home de seny al murri. El científic, a través d’innombrables peripècies, va estar a punt de perdre la vida en el viatge. Durant un curt període de la seva existència la raó fou suplantada pels imprevistos. Però es tractava només de càlculs matemàtics? O potser la ciència, en el seu cas, no fou sinó una coartada política, l’excusa per convertir París en el centre del món? L’investigador no ho aclareix pas, però en canvi ens explica els fets principals de la seva vida a l’autobiografia intitulada Història de la meva joventut, un text en què l’aventura domina sobre les reflexions científiques i polítiques. Cal reconèixer que el viure agitat dels seus anys joves justifica aquest registre. I Aragó, que juga a vida o mort, se’n surt. El to pròxim, lleuger i enginyós al mateix temps, resulta convincent. I reïx a l’hora de convertir el viure en peripècia novel·lesca. Perquè ell, com a francès, es trobava en una posició del tot compromesa. Mal que reclòs a les alçades, entre eixorbarates, boixos i llentiscles, el moment triat per als seus treballs fou convuls:

(…) Jo unia geodèsicament l’illa de Mallorca a Eivissa i a Formentera, i així assolia, amb l’ajut d’un sol triangle, la mesura d’un arc de paral·lel d’un grau i mig (…) La meva estació mallorquina, el puig de Galatzó, turó molt elevat, estava situada, precisament, damunt del port on va desembarcar Jaume el Conqueridor quan anà a prendre Mallorca als moros. Entre la gent va córrer el rumor que jo m’havia establert allà per afavorir l’arribada de l’exèrcit francès, i que cada vespre jo hi feia senyals.»

arago.jpg

Francesc Aragó va ser una figura clau per a la fixació del meridià de París, però també va destacar com a escriptor i com a polític compromès amb la República als anys trenta del segle XIX:

«Durant el segle XIX els qui es dedicaven a la ciència tenien encara una sòlida formació en tot allò que ara s’amalgama sota la denominació d’humanitats. Aragó posseïa estil i determinació literària. Però, de fet, no foren pas els escrits literaris i assagístics els que inspiraren els literats, sinó la tasca científica en què excel·lí. Un cas rellevant d’aquesta influència fou Jules Verne, el qual es basà en els treballs d’Aragó a l’hora d’escriure Les aventures de tres russos i tres anglesos, Hector Servadac i Clovis Dardentor. Tot aquest historial ens revela la vida d’un home especialment dotat per a la ciència que desenvolupà, al mateix temps, un vessant literari notable. Però Aragó també destacà en el camp polític, on es mantingué fidel als ideals republicans de la família. En aquest àmbit fou elegit diputat de Perpinyà pel departament dels Pirineus Orientals i fou nomenat també ministre de Marina i de les Colònies. Un dels moments polítics més destacats s’esdevingué el 1848, amb la signatura del decret d’abolició de l’esclavitud.»