Josep Pijoan, artista sense obra

Sorprèn la quantitat de personatges amb qui Josep Pijoan (Barcelona, 1881- Lausana, 1963), català enciclopèdic i errant, va arribar a tenir tracte al llarg de la seva vida: Joan Maragall, Enric Prat de la Riba, Raimon Casellas, Ramon Casas, Antoni Gaudí, Josep M. Sert, Francesc Cambó, Lluís de Zulueta, Eduard Marquina, Francisco Giner de los Ríos, Miguel de Unamuno, José Ortega y Gasset, Francesc Pujols, Eugeni d’Ors, Pompeu Fabra (de qui era cunyat), Josep Pla, Pedro Salinas, Salvador Dalí, Pau Casals, Adolfo Venturi, Benedetto Croce, Albert Einstein, Marie Curie, José Clemente Orozco, Bernard Berenson, John Cage…

Impulsor i escriptor de la Summa artis, una ambiciosa enciclopèdia sobre la història de l’art universal publicada a l’editorial Espasa-Calpe, de la qual va redactar els setze primers volums, aquest arquitecte, poeta, historiador de l’art i frenètic gestor cultural és avui en dia una figura completament oblidada. Josep Pijoan podria passar tranquil·lament per un d’aquells artistes sense obra dels quals parlava Jean-Yves Jouannais, tot i que per efecte invers: va arribar a escriure, viatjar i engegar tants projectes que la història dels seus gestos es confon amb la història d’una època, i s’hi evapora.

joseppijoan

Al llibre que li han dedicat Pol Pijoan i Pere Maragall, Josep Pijoan: la vida d’un català errant (Galerada, 2014), fan aquest retrat de la vida i vicissituds del professor Pijoan:

Tingué formació d’història de l’art en diverses universitats italianes. Se’l pot considerar medievalista i erudit enciclopèdic. Com a polític i activista cultural, fou creador, cofundador i primer secretari de l’Institut d’Estudis Catalans, membre de la Junta de Museus de Barcelona, descobridor i divulgador de la pintura mural romànica a Catalunya i posteriorment als EUA. Va ser qui adquirí el primer fons bibliogràfic, embrió del que seria la Biblioteca de Catalunya. (…) Fou secretari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Va fer recerca i adquisicions des de la Junta de Museus, i preservà les peces romàniques i gòtiques que més tard constituïren el Museu de la Ciutadella, que acabà formant l’actual Museu d’Art Nacional de Catalunya (MNAC). Exercí de «ministre sense cartera» en la Diputació de Prat de la Riba i elaborà els estatuts de l’Escuela Española en Roma. A la Llibreria Vaticana descobrí el Llibre de Sancta Maria de Ramon Llull, que posteriorment publicà. Fou el primer compilador de les obres pòstumes de Jacint Verdaguer. Conegué Antoni Gaudí, de qui admirà l’inici de la Sagrada Família i en fou un propagandista actiu.
Professor d’art hispànic en diverses universitats nord-americanes, escrigué tractats d’història de l’art, de literatura i d’història: Historia del arte en tres volums, amb l’editorial Salvat, amb múltiples edicions entre els anys 1914 i 1970. Obra traduïda a l’anglès i al txec. Redactà tot sol els primers setze volums del Summa artis, de l’editorial Espasa-Calpe, i escriví cinc volums d’una Historia general. Va reescriure la versió castellana de la Historia universal de la literatura de l’italià Santiago Prampolini. Fundà revistes de cultura general al Canadà i als EUA. Introduí el pintor muralista mexicà Orozco als EUA. Per un temps fou funcionari de la Societat de Nacions, a Ginebra. Assessor artístic de pel·lícules de temes hispànics a Hollywood. Assessor artístic del mecenes Archer Huntington i de Gregorio del Amo. (…) Josep Pijoan fou, doncs, un gran endegador de projectes culturals a Catalunya, a Madrid i a l’Amèrica del Nord.

Per descomptat, la vida de Pijoan és plena d’anècdotes vivíssimes: des de les seves aventures a l’Escuela Española de Roma, descrites amb tendra ironia per Pla o Gaziel, fins a la coneixença del pintor Orozco a Mèxic o la curiosa adquisició d’un quadre del Greco, amb la secreta implicació de personatges com els Arenberg, Duchamp o Xavier Cugat.

Josep Maria de Sagarra li va dedicar un retrat esplèndid. És útil per fer-se una idea general del personatge, però tampoc cal prendre-se’l com una visió canònica. Pijoan era un personatge polièdric i obert, i a cada retrat que li feien, fos amb la tècnica que fos, apareixia amb uns ulls i una ombra diferent.

Pijoan fou per a mi com haver trobat la finestra que donava al vast horitzó de la cultura, en la paraula i la gesticulació d’un home que, precisament perquè era molt despreocupat i molt original, podia presentar-me l’audàcia del seu proselitisme encès. Tenia a més una certa fuga d’apòstol i era un temperament didàctic: vull dir que havia nascut per fer escola i per influir en les joventuts. Pijoan potser ha estat l’únic home que em causà la sensació d’un sofista i d’un Epicur, tals com me’ls imaginava jo voltant pels carrers d’Atenes. Una barreja de tranquil i de preocupat: curiós de tot i atent a tot; que no defugia l’histrionisme d’un memorable titella […]. Pijoan sabia agafar el to acadèmic i era perfecte, perquè el clapejava d’acudits vius i estirabots peculiars que li llevaven tota la crosta doctoral, i les seves idees i les seves frases anguilejaven amb inimitable frescor. Aleshores es feia escoltar i fins convencia. Del to major saltava després a la mordacitat i a la burla o es queixava i es planyia com un que han deixat a pa i aigua; o es tornava agressiu, insistent i fins i tot cruel, com un gall de combat. L’humor de Pijoan era diferent de l’humor de Pujols, de l’humor de Xènius o del de Carner; potser de tots quatre, Pijoan mantenia més reminiscències pitarresques. Tot i ser humaníssim, era més popular, més del mercat de Santa Caterina; i ell que vivia tan ressentit amb la xaroneria del país, potser duia més arrapada als ossos l’essència estrident d’aquella xaroneria.