La metamorfosis de Max Ernst

Metamorfosis: la identitat s’esvaeix, o potser —inestable, en transició, participant dels diversos regnes de la naturalesa— és aquesta la nostra vertadera identitat, darrera la màscara del costum. No tenim cara, o potser no ens reconeixem en la nostra veritable cara —en l’absència de cara. El món objectual —l’humà fet objecte, l’objecte antropomorfitzat, la substitució d’objectes estàtics en el camp òptic— no serà l’únic centre de la visió de Max Ernst. La poderosa presència del món natural, en un sistema de contagis, de flux i reflux, de vasos comunicants, presidirà la regió potser més torbadora d’aquesta obra. És el país dels boscos nocturns, sumptuosos com acer fos i glacial, o bategants en les sinuositats carnívores de la vida vegetal i el crepitar d’antenes i el llampeguejar d’ulls de bèsties i d’insectes. És també el país de les ciutats sagrades, com en una momificació resseca, altar de pedra i de metall al disc lunar o a les claredats d’alquímia del sol en el cel nu i buit. Tot és temple: la nau dels rituals, l’ara de la nit, la capella de roca i de resina on oficien els ocells.

Max Ernst o la dissolució de la identitat, Pere Gimferrer

ernst1

Max-Ernst-collage-01

alguesernst