Assaig

meridia

EL MERIDIÀ DE PARÍS
Assaigs a través d’una línia imaginària

Lluís Calvo
Pròleg de Francesc Gelonch
Epíleg de Jaume C. Pons Alorda

2016
18 €  206 p.
ISBN: 978-84-7226-799-2

 

Després dels elogis de la crítica als seus assajos anteriors, Lluís Calvo presenta una obra que parteix del primer meridià. Creuant la capital francesa, traçava un eix cartogràfic que travessava Europa de nord a sud i seguia pel continent africà; per això va ser conegut com el meridià de París, per més que acabés adoptar-se el de Greenwich com a referència universal. Amb aquest pretext, Lluís Calvo crea una màquina d’explicar, tot un exercici d’ironia geogràfica a expenses de la línia recta. En 157 pàgines, dividides en 7 capítols, deambula pels traumes i cicatrius que han deixat en la història les diferents maneres de concebre l’espai. Un traç que travessa els fonaments de la nostra cultura: de la Revolució Francesa als monjos occitans, de la fugida dels combatents republicans al comte Arnau, de la Roca Village a l’art de Pierre Soulages, Joan Ponç i Jean-Luc Godard. I també de Tit Livi a Tiqqun, de Maragall a Baudelaire. I París, és clar. El París resistencialment canalla de la república dels artistes i delinqüents de Montmartre, de les dissidències de l’esperit, i estendard, al mateix temps, del progrés i la Modernitat.

El llibre va acompanyat d’un poema inicial de Calvo, d’un de final de Jaume Pons Alorda i d’un epíleg extens de Francesc Gelonch, que repassa i interactua amb les tesis de Calvo. Diu Gelonch, sobre El meridià: “Hi ha un encoratjament o exhortació a l’interrelació impossible però necessària. De fet, Calvo, lliurant-se a temptejar i apreciar sobre el terreny els vasos incomunicants que uneix una simple línia recta, fa una operació clarament romàntica que consisteix en fer aparèixer el paisatge. Cadascuna d’aquestes ruïnes conceptuals i tensions irreconciliables tenen la particularitat que poden ser passejables i l’autor ens les testimonieja. D’aquí que potser la màxima astúcia, intel·ligència, refinament o perversitat d’El Meridià de París és quan es gira a parlar de la gent, i del viatge que es fa paisatge i de l’espai abstracte que es torna lloc”.

Lluís Calvo (Saragossa, 1963), és llicenciat en geografia per la Universitat de Barcelona i actualment es dedica a la gestió cultural. És poeta, narrador, crític literari i assagista. En aquest últim àmbit ha publicat Les interpretacions (2006) i Baules i llenguatges (2011). El en terreny poètic ha publicat catorze llibres de poesia, els més recents són Estiula (2011), Teresa la mòmia (amb David Caño, 2013) Llegat rebel (2013) i Selvàtica (2015). En el camp narratiu ha publicat quatre novel·les, l’última de les quals és L’endemà de tot (2014). Ha guanyat diversos premis, com l’Amadeu Oller, els Jocs Florals de Barcelona, el Vicent Andrés Estellés, el Rosa Leveroni i el premi de la crítica Serra d’Or. Calvo ha estat traduït a l’anglès, el castellà, el francès, l’italià i al polonès.

 

Sereno

UN SERENO AL CEMENTIRI DE L’ART

Vicenç Altaió
Portada d’Antoni Tàpies

2011
44 €  354 p.
ISBN: 978-84-615-2494-5

 

 

Un sereno en el cementiri de l’art és el primer llibre d’assaig que publica Poncianes. La proposta del seu autor s’apropa a la teoria de l’art de la literatura amb un llenguatge filosòfic, críptic i alhora reflexiu. El volum dóna veu al diàleg de Vicenç amb els qui foren algunes de les figures determinants de la revolució artística del segle XX. Des del Noucentisme fins al postestructuralisme, es fa parada a les primeres i a les segones avantguardes, es recorre i es veu com es produí el pas del testimoni entre uns i altres. Després de Dau al Set prenen la visió Zush, Jaar i Galdón. Hi trobem els grans de la plàstica, Dalí, Miró, Calder, entre d’altres, acompanyats dels mestres de la revolta poètica de la paraula, Eugeni d’Ors, J.V. Foix i Joan Brossa. Les entrevistes a Antoni Tàpies, Arnau Puig, Pere Portabella, Alber Ràfols-Casamada, Alfredo Jaar, Hannah Collins, Jordi Colomer i Jaume Josa tanquen el volum.

Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) és poeta, assagista, traductor de teatre, crític d’art, articulista d’opinió i traficant d’idees. Va ser director del KRTU i actualment ho és de l’Arts Santa Mònica. A l’aguait de les oscil·lacions estètiques de les lletres i les arts i de les aportacions del pensament crític i científic, ha anat construint una obra ben personal, a més d’endegar diversos projectes multidisciplinaris, entre els quals destaquen les revistesTarotdequinze, Èczema, Àrtics i Cave Canis. D’entre els seus llibres destaca la poesia, recollida a Massa fosca (2004) i continuada a Santa Follia de Ser Càntic (2005). També ha publicat la sèrie Tràfic d’idees —una autobiografia intel·lectual ocupada per escrits sobre artistes i la renovació en art com a moral—, dins la qual han aparegut L’escriptura sense llançadora (1997), La Desconeguda (1997), La dificultat (1999), Desglossari d’un avantguardista(2000), Els germans (2002), El cervell i les venes (2005), La consola de Cadaqués (2007) i, finalment, Un sereno en el cementiri de l’art (2011).