Poesia

portada_w

W
Gabriel Ventura
Disseny de Rosa Tharrats

Febrer 2017
19 € (PVP)  188 p.
ISBN: 978-84-7226-880-7

«Tot sol, tancat en aquesta habitació d’hotel, la meva passió per les llistes i els catàlegs s’accentua. Llistes efímeres, utraràpides, filles d’una gran dificultat. És una època absolutament boja, amor meu. Totes les èpoques ho són, però un bon dia apareix una escletxa i, glups, s’hi cola un doctor —o un impostor— i inventa una nova malaltia que cura l’anterior. Crec que, en realitat, el que canvia és el gest a repetir. Canvien les repeticions. Totes les èpoques, a la seva manera, han estat boges. Nosaltres fa temps que vam perdre el cap: i ara el cap perdut s’ha duplicat, i hi ha l’oblit, i l’ombra allargada de l’oblit sense superfície on projectar-se.»

W és una barreja de poesia, ficció i epístola, a cavall entre diversos gèneres i tècniques (collage, samples textuals, apropiacionisme), que parteix del recurs de la capsa trobada per arribar a una reflexió fragmentària del món que ens envolta, de la mà d’una història d’amor gens convencional. Pren el títol del seu caràcter principal, W, un personatge que es dedica a viatjar per ciutats de tot el món amb una estranya missió: transportar un gripau vermell amb poders misteriosos. W segueix cegament les ordres dels seus caps, uns éssers invisibles i totpoderosos que l’enviaran als llocs més desconeguts i remots del planeta, quasi sempre en habitacions d’hotel de mala mort. Des d’aquestes habitacions W escriu cartes, poemes i tot tipus de reflexions a Anastàsia, la seva estimada, que el lector només coneixerà a través de la veu del protagonista. Cartes, poemes i reflexions que són enviades no només des de diversos racons del globus sinó, també, pel que sembla, des d’èpoques diferents: mitjans del segle XIX, principis del XX, en ple segle XXI o, fins i tot, des del segle XXII. Qui és realment W?

Gabriel Ventura (Barcelona, 1988). Llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament per la mateixa universitat. Ha publicat un llibre, Ignar (Edicions Poncianes, 2013) i una traducció dels poemes anglesos de Samuel Beckett (Edicions Poncianes, 2013). Ha escrit textos i articles per a revistes com BonartNúvol, Males HerbesEl ProcésTrevista. Alguns dels seus poemes han estat traduïts al neerlandès i publicats al diari De Morgen o han aparegut a la publicació To Ludd with love (Brusel·les-Barcelona-París, 2013). A més de la seva tasca com a escriptor, ha pronunciat ponències al MNAC, el Museu Arts Santa Mònica o el Teatre Museu Dalí. D’altra banda, ha col·laborat amb el realitzador Albert Serra com a actor i cronista a Singularity (Biennale di Venezia, 2015). És escriptor resident a Piramidón des de l’octubre de 2015.

 


 

PANORAMES DE POEMES
Kenneth Patchen
Traducció d’Enric Casasses
Amb il·lustracions de Kenneth Patchen

Novembre 2015
18 € (PVP)  80 p.
ISBN: 978-84-7226-998-9

 

Si agafeu inadvertidament amb la mà un pot que bull, la reacció instintiva és obrir la mà de manera que el pot salta i el líquid bullint ho esquitxa tot, però si amb un esforç extrem de la voluntat aguanteu la cremada fins a deixar el pot dret en lloc segur, tindreu una idea del que fa Kenneth Patchen (Ohio 1911 – Califòrnia 1972) amb la seva obra. Les dues noveŀlasses que va escriure durant la 2a guerra mundial (The Journal of Albion Moonlight i Sleepers Awake) li esclaten a les mans però la seva voluntat d’art no li permet deixar-les anar fins que les té acabades, artefactes que bateguen carregats de dinamita escandalitzada i dolorosa i trenca-esquemes (artístics i dels altres).

Els seus quasi quaranta llibres, la majoria de poesia, cap d’ells en vers tradicional, van tots dedicats a Miriam, del primer a l’últim. Els darrers 13 anys de la seva vida, per un problema d’espinada agreujat per una operació mal feta, els passa al llit i patint. En aquesta època fa poemes-quadro, que no són poemes pintats ni pintures escrites sinó un gènere nou en què l’escriptura i la pintura fan una sola llengua.

L’arquitectura dels Panorames de poemes (Poemscapes, 1958) no s’assembla a la de cap altre llibre seu. Cada pàgina són 4 poemets en prosa que en conjunt formen un panorama, tant si entre ells hi ha relacions visibles com si no. L’enteniment llullià amb què Patchen sap de la importància central de la bellesa del món és inseparable de l’atac violent i virulent contra la imbeciŀlitat humana dels amos. El sentiment de l’absurditat possible de tot plegat el duu a una metafísica desolada i emocionant com un part a la intempèrie. Amb tot i això, el seu sentit de l’humor és de primera. Com la commoció de l’emoció lírica.

Ha quedat relegat perquè ni els mitjans acadèmics ni els de masses han pogut convertir-lo en un producte, però és un dels grans autors del XX nord-americà. El primer, segons Henry Miller. El poeta que Charlie Parker duia a la butxaca. Va fer recitals acompanyat de Charlie Mingus i el seu grup. Bob Dylan té imatges i atmosferes clarament patchenianes. Quan vol, és l’autor més dur de pelar. I té poemes d’amor dels més bonics que puguis veure. Una terra de meravelles rica, divertida i estremidora, a la banda d’aquí del mirall.

Kenneth Patchen (1911–1972), poeta i novel·lista americà de la talla de William Blake i Walt Whitman, amb els quals se l’ha comparat sovint. Experimentà amb diversos tipus d’escriptura i incorporà la pintura, el dibuix i el jazz a les seves obres. A les seves faules, poemes d’amor i poemes visuals hi “desenvolupà una mitologia profunda i alhora moderna que transmet una sensació de compassió enmig de la violència al món”. Fou una influència cabdal de la Generació Beat i rebé diversos premis nacionals als EUA.


icar

 

ÍCAR
Adrià Targa
Pròleg d’Arnau Barios
Il·lustracions de Marcel Rubio

Març 2015
12 € 52 p.
ISBN: 978-84-7226-991-0

 

Ícar és el darrer poemari d’Adrià Targa, poeta tarragoní que amb el seu segon poemari, Boques en calma (2010), s’endugué el premi Gabriel Ferrater de Sant Cugat i que des d’aleshores ha mantingut els seus versos en silenci. Ícar és el mite transportat a la urbs del segle XXI i llegit a través d’uns ulls encegats –podria ser per la llum– que el reformulen per fer-se’l seu a cop d’skate. Un poema llarg acompanyat d’il·lustracions que el situen a l’ambient on llisca i s’enlaira. Trenta estrofes on, com diu Arnau Barios al pròleg, «Retens amb la paraula aquest anhel que en té prou de ser anhel, només un moment, però el millor moment, abans de caure». Ícar va acompanyat de set poemes inicials que, tot i ser-ne satèl·lits, actuen de prefaci unitari del mite que se’ns representa a continuació, «retingut en un vol brevíssim, que ho comparteix tot amb l’instant de fascinació per la bellesa».

Adrià Targa (Tarragona, 1987) és llicenciat en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona i actualment cursa els estudis de Direcció Escènica i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre. Ha publicat, en poesia, L’exili de Constança (2008) i Boques en calma (2010), premi Gabriel Ferrater de Sant Cugat. És també coautor de la cantata infantil Amics de pedra (2014) i ha col·laborat amb els seus poemes en la trilogia teatral Silent city (2014) per al Teatre Glej de Ljubljana, Eslovènia. És membre de l’Escola de Lletres de Tarragona i professor al seu taller estable de creació literària.


IGNOSI
Màrius Sampere
Pròleg de Carles Duarte
Il·lustració de la coberta de Màrius Sampere

Març 2015
15 € 80 p.
ISBN: 978-84-7226-990-3

 

 

Ignosi és el darrer poemari de Màrius Sampere. La seva poesia té l’agosarament i l’ambició dels millors mestres, però no l’inspiren ni la mera acumulació de coneixements –sempre limitadíssima per a cada cervell humà– ni la saviesa de qui se sent empès per la consecució d’un equilibri, d’una certa reconciliació amb el món. Sampere, que el considera caòtic, arbitrari, capriciós, no hi vol fer les paus. S’hi baralla i protesta esfereït i revoltat davant del dolor, davant de la mort dels qui han nodrit de tendreses i de somnis els seus dies. La poesia de Màrius Sampere esdevé aleshores encara més elegíaca i impressionant, s’exigeix la interrogació. En parla en aquest llibre des del títol, Ignosi, que ens remet a la noció del desconeixement de l’essencial, duent cap a l’abstracte o l’absolut el sentit que atribuïm al mot ignorància. Ignosi, un volum escrit durant l’any 2014, immediatament després de completar Ningú més i l’ombra, hi presenta unes clares connexions. Ignosi  ens convoca des del fenomen concret, des del gra de sorra, a l’oceà del misteri i ens recorda la nuesa de l’ésser humà davant del vertigen de l’univers. Sampere conclou a ‘Els universos dormien’: «El silenci activa el crit de les esferes».

Màrius Sampere (Barcelona, 1928) és poeta. Amb el seu primer recull, L’home i el límit, guanya el premi Carles Riba de l’any 1963, però el llibre no surt publicat fins l’any 1968. Durant les dècades dels setanta i els vuitanta guanya diversos guardons, com el Recull-Maria Ribas i Carreras de poesia o el Miquel de Palol. Publica regularment poesia, i a partir de la dècada de 1990 i principis del 2000 la seva obra rep el reconeixement del públic i de les institucions, amb premis com el Crítica Serra d’Or per Subllum (2000), o el Premi de la Crítica, el Ciutat de Barcelona i el Nacional de Cultura per Les imminències (2002), el recull que li ha donat una major projecció pública. El 2010 és reconegut amb el Premi Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana. També ha publicat la novel·la El gratacel (2010) i els reculls de proses Pandemònium, o la dansa del si mateix (2008) i L’escala de cargol (2014).


FAUST. TRAGÈDIA SUBJECTIVA coberta-faust
Fernando Pessoa
Traducció d’Alèxia Sinoble
Edició bilingüe, català / portuguès

Juny 2013
47€  501 p.
ISBN: 978-84-7226-959-0

 

 

Rescatada de l’espólio pessoà i reconstruïda a través de fragments escrits al llarg de tota la vida de l’autor, el Faust ha esdevingut el drama pessoà per excel·lència, símbol i analogia, potser, de tota la seva producció. Pessoa desenvolupa un lligam intertextual amb el mite fàustic de Goethe i de la tradició romàntica, on s’empelten, paradoxals i extremades, les obsessions ontològiques de l’autor. Hi ressonen, també, tots els fausts que deambulen per quatre segles de la nostra cultura. Al substrat de l’obra hi ha el mite primigeni de Prometeu, del déu modelat per l’home i, també, el mite faustià de l’home que vol vèncer la Vida a través de la Intel·ligència. L’obra també és un laboratori d’assaig dels principis que regeixen els heterònims de l’autor. Amb el Doktor Faustus de Mann, aquest Faust, que li és gairebé antitètic, delimita en el segle XX, i de manera sublim, l’interval de la lluita clàssica entre Vida i Pensament.

Fernando Pessoa (Lisboa, 1888 – 1935) és la figura més representativa de la poesia portuguesa del segle XX i un dels introductors del surrealisme al seu país, a més d’assagista i traductor. Després d’uns anys d’infantesa a Ciutat del Cap, en el retorn a Lisboa inicia la seva activitat literària i es convertí en un dels focus estètics de l’avantguarda portuguesa. L’interès per autors com Nietzsche, Shakespeare o Milton el portaren a crear i traduir algunes de les seves primeres obres a l’anglès. Tot i que en vida només va publicar una obra en portuguès, Mensagem, la seva producció és extensa i es troba al cèlebreespólio pessoà. Un any abans de la seva mort van veure la llum un conjunt de poemes sota diversos heterònims que el poeta creà al llarg de la vida, mostra de la complexitat i els alter egos de la seva personalitat. Pòstumament s’ha publicat la seva obra completa.


ignar-portadaIGNAR
Gabriel Ventura
Pròleg de Lluís Calvo

Abril 2013
12€ 39 p.
ISBN: 978-84-7226-958-3

 

 

Ignar és un poemari estrany. Potser una elegia ancestral fragmentada en petits bocins que el pas del temps ha anat enllaçant sota la forma de nous i misteriosos sentits. O un enigmàtic còdex trobat en una catacumba catalana. Lluís Calvo, en el pròleg, diu que aquest llibre de poemes es pot entendre com la narració d’«un món en descomposició, que es fragmenta en la pròpia voracitat i que, tanmateix, encara té una viva enyorança de la unitat perduda i d’un Déu de qui se’n certificà la mort, però que no ha trobat substitut ni en l’ànima ni en l’art». Un diàleg amb la tradició, una conversa enunciada des del desconeixement, subterrània, celeste.  «La poesia de Gabriel Ventura prescindeix de tot allò retòric i busca la màxima concentració i expressivitat». Una poesia dels nous temps sobre la parla i la memòria, els vius i la tradició.

Gabriel Ventura (Barcelona, 1988). Llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament per la mateixa universitat. Ha publicat un llibre, Ignar (Edicions Poncianes, 2013) i una traducció dels poemes anglesos de Samuel Beckett (Edicions Poncianes, 2013). Ha escrit textos i articles per a revistes com Bonart, Núvol o Males Herbes. Alguns dels seus poemes han estat traduïts al neerlandès i publicats al diari De Morgen o han aparegut al fanzine To Ludd with love (Brusel·les-Barcelona-París, 2013). A més de la seva tasca com a escriptor, ha pronunciat ponències al MNAC, el Museu Arts Santa Mònica o el Teatre Museu Dalí. D’altra banda, ha col·laborat amb el realitzador Albert Serra com a actor i cronista a Singularity (Biennale di Venezia, 2015) i ha treballat com a assistent de la dissenyadora de moda i artista Rosa Tharrats (Kinky Reiki, Galeria Cadaqués, 2015). És escriptor resident a PIRAMIDÓN des de l’octubre de 2015. Actualment enllesteix un segon volum de poesia, treballa en la seva primera novel·la i prepara el doctorat a la Universitat de Girona sobre la relació entre imatge i paraula a l’era contemporània.

gabrielventura.cat
21000palaus.tumblr.com


AH!Ah! portada
Laia Noguera

Abril 2013

14 € 59 p.
ISBN: 978-84-7226-957-6

 

 

El dibuix en guaix de Joan Ponç Comença el gran ball de les bruixes (1951) inspira a Laia Noguera una obra de teatre que s’assembla a un mirall amb personalitat, un mirall mutant i viu que es diverteix creant les seves pròpies lleis d’interpretació de l’univers. «La manera de percebre és no esperar percebre». Això vol dir: no esperin trobar la seva imatge a l’altra banda de l’espill movedís que és Ah! Potser està de vacances. O pot ser que, de sobte, després de llegir aquesta fabulosa obra de teatre, el lector es vegi corrent davant de la pròpia ombra, convertida en principi de realitat. I és que Carles Hac-Mor ja ho adverteix ben lúcidament al pròleg: «La divisa de na Laia Noguera significa que, si hom mira de percebre, no percebrà res, o sigui, que si hom vol manifestar una cosa, no assolirà pas de fer-ho. Per tant, aquesta proposició de guerra ideològica és un al·legat contra la voluntat, contra la intenció. És a dir, si escrivint hom vol expressar o comunicar alguna cosa, malament rai, i, si no en vol dir cap, en dirà moltes, de coses diverses i àdhuc contradictòries».

Ah! està poblat d’uns personatges que no són el que semblen. Hi trobem Arlequí, del qual se’ns diu que «no és Arlequí», xerrant amb el simpàtic ‘Si no és massa suposar’; Fanafafa, Veribú o Joan Ponç mateix discutint amb una ‘Estranya que mira finestres’. Un humor il·luminador plana per sobre de tots els diàlegs. I, de mica en mica, entre rialla i rialla, entre llàgrima i llàgrima, lector i espectador senten que es va obrint una menuda escletxa a la seva pròpia realitat. Llegint Ah! intuïm que comprendre mai és un acte tancat, sinó un procés que va descloent «un ull immens / com un rellotge», i que el més divertit de la literatura, el més engrescador de la vida, és perdre’s en aquesta intuïció meravellosa: no sortir-ne mai.

Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983) llicenciada en Filologia Catalana per la UB, ha publicat els llibres de poesia L’oscultor (premi Amadeu Oller 2002, ex-aequo, publicat per Galerada), Fuga evasió (premi Recvll 2003, publicat per Pagès Editors el 2004), Incendi (Cafè Central, 2005), No et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat per Viena el 2007), Els llops (La Garúa, 2009; escrit a sis mans amb Esteve Plantada i Joan Duran), Triomf (premi Miquel de Palol 2009, publicat per Columna), L’U (Arola Editors, 2010; amb fotografies de Fiona Morrison), Parets (Edicions 96, 2011), Caure (premi Ausiàs March 2011, publicat per Edicions 62) i Rius soterrats (Petjades d’Art/edicions, Estudi d’Art Jordi Aligué · Anna Bellvehí, 2011; llibre d’artista amb gravats de deu pintors). També ha publicat l’adaptació teatral (feta juntament amb Albert Mestres) de la Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda (ReMa 12, 2009).

Ha traduït del basc Kirmen Uribe, Miren Agur Meabe, Leire Bilbao i Itxaro Borda; de l’italià, Teresa di Cosimo i Luigi Manzi; del gallec, Xavier Rodríguez Baixeras, i de l’occità, Aurélia Lassaque. Ha traduït, juntament amb Jon Elordi, Mentrestant agafa’m la mà Proa, 2010), de Kirmen Uribe, i Un ull de vidre (Pol·len, 2015), de Miren Agur Meabe.

Diversos poemes seus han estat traduïts al basc, l’amazic, el portuguès, l’occità, el francès, l’italià, l’anglès i el castellà.

https://laianogueraclofent.wordpress.com


NEU/OR NEGREor-negre-neu
Jordi Carulla-Ruiz

Juny 2012
15 €  108 p.
ISBN 978-84-7226-949-1

 

Neu

És un poemari que recull quatre parts, «Neu», «Guspires», «Eons» i «Sorra», les emocions i pensaments de l’autor. És un treball universal i de creació, de recerca original, de la llum i del silenci i també d’allò primigeni en l’home. No és una reivindicació, sinó que s’acosta més a l’experiència vital del haiku. Un joc entre el poeta i el lector. Sentit i qualitat en un joc poètic molt personal i sensible que ens acosta a la creació, la llum universal. Un poemari místic, orientalista i de poesia minimalista. Com diu Carles Duarte «Neu respira la sàvia humilitat davant el que és immens, atent al primordial i incessant batec de la Terra, i ens proposa fer de cada un dels nostres gestos un vincle amb el corrent de fons que dóna sentit i continuïtat al que som i ens integra en la veu eterna de la naturalesa que ens acull i ens conforma.»

Or negre

És el rostre fosc i obscur del poemari. Escrit en prosa poètica, una narrativa esquinçada transmet el recorregut cap a les tenebres, cap allò submergit. Desprèn misteri i temor en una constant recerca, pregunta per al coneixement. Bigarrat, exòtic i quasi romàntic, és proper a la mitologia clàssica i alhora es llegeix a través del gir surrealista, per la lectura que fa del símbol i el mite. Més proper a un estat flamíger, el seu recurs simbòlic és acusat i també directament deutor de l’entendre la forma com a veritat primera, com en el vers «xuclant-nos el verí, l’ullal a l’ull de la serpent». Lluís Calvo diu al pròleg: «L’or negre també és el dolor, el record que retorna i puny, la nafra biològica que no es tanca. Però sols a través del poema aquest or negre es transforma en energia guaridora, en flama, en combustió ferotge i incendi renovador». En si, un poemariquasi barroc i flamant.

Jordi Carulla-Ruiz (Barcelona, 1972). És editor, poeta i artífex de l’Associació Joan Ponç i d’Edicions Poncianes. S’inicia en la poesia amb el llibre L’escorça i la mel (2008). Neu/or negre és el seu segon volum de poemes.


Allò de dintreALLÒ DE DINTRE
Diversos Autors

2009
14€ 71 p.
ISBN: 978-84-7226-926-2

 

 

Allò de dintre vol ser un homenatge de la poesia catalana d’avui al pintor i membre de Dau al Set Joan Ponç. Hi han col·laborat des de poetes de trajectòria reconeguda com Màrius Sampere, Enric Casasses i Carles Duarte fins a poetes joves emergents com Pau Vadell, Blancallum Vidal i Laia Martínez. El volum conté citacions de J. V. Foix i il·lustracions de Joan Ponç.