Juana Dolores (el Prat de Llobregat 1992) és escriptora i actriu. Va estudiar interpretació a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre i, posteriorment, estudis literaris a la Universitat de Barcelona. El seu primer poemari, Bijuteria (Eixarms, 2020), va guanyar el Premi Amadeu Oller 2020. Ha escrit, interpretat i dirigit tres peces teatrals. És fundadora i coordinadora del projecte cibernètic @HYBRIS.VIRAL que desenvolupa pràctiques curatorials. La seva obra està travessada per la investigació de les poètiques de l’acció i les performativitats del discurs a través de la tensió entre les ideologies i la bellesa. La “diva proletària”, com s’autoanomena, a través del diàleg entre la tradició, la cultura popular i la fragmentació contemporània executa pràctiques de resistència des del desig. El salt a la popularitat li va venir arran de l’entrevista que va concedir al diari Núvol pel premi Amadeu Oller de poesia.

Adrienne Cecile Rich (1929,Maryland – 2012, Califòrnia) va ser una poeta, assagista, intel·lectual, crítica i activista lesbiana estatunidenca. Va morir a l’edat de 82 anys. D’estudiant, els seus poemes van guanyar el prestigiós Premi Yale de poesia jove, del qual va sortir Un canvi de món (1951), que va mostrar la seva tècnica formal.

La seva obra següent, Submergir-se en el naufragi, mostra la transformació d’una poesia ben treballada però imitativa fins a un estil personal enèrgic. El seu creixent compromís amb el moviment feminista va influir molts dels seus treballs. La seva obra poètica, juntament amb la d’Audre Lorde i d’Alice Walker, han inspirat la lluita no només de feministes nord-americanes sinó també d’Amèrica Llatina.

Arnau Pons (Felanitx, 1965) és poeta, però s’ha donat a conèixer també com a assagista amb publicacions d’aquí i de fora, especialment sobre la poesia de Paul Celan i d’Ingeborg Bachmann, però també sobre altres autors com Maurice Blanchot, Luiza Neto Jorge, Hélène Cixous, Velimir Khlèbnikov, Paul Éluard o Antonin Artaud. També tradueix obres que li permeten de prendre una posició existencial o crítica, i d’aquí li ve la solidaritat amb autors que no són fàcils, com Jean Bollack, de qui ha estat l’introductor en l’àmbit hispànic, o Henri Meschonnic.

Fa classes en línia a 17, Instituto de Estudios Críticos, de Mèxic, i imparteix tallers d’hermenèutica crítica.

Henri Michaux (1899–1984), artista belga, va conrear pintura, poesia i prosa en francès. Va convertir el viatge —tant el real com l’imaginari— en el tema central del seu art. Amb la mescalina, un alcaloide extret del cactus del peiot, experimentarà «la sensació profunda de mantenir una relació misteriosa amb tot, del més enllà, del sempre més, la sensació profunda de viure una vida extracorporal i fora del temps, de participar de l’Absolut, de l’Eternitat». Exploració d’un mateix, però sobretot exploració de la poesia.

Michaux marcà tota una generació de nous escriptors i creadors, també a Catalunya. Va ser íntim amic de l’escultor Apel·les Fenosa, que li dedicà un bust, i va influir Mercè Rodoreda en obres com La mort i la primavera i el recull Viatges i flors.

Paul Verlaine (Metz, 1844 – París, 1896), va ser un poeta francès. Influït per Charles Baudelaire, la seva poesia intensament lírica i musical és considerada iniciadora del simbolisme i del decandentisme. De vida intensa i atribolada, va mantenir una tempestuosa relació amb Arthur Rimbaud que se saldà en una baralla a trets que el va dur a la presó. Va morir a París enmig de la misèria i l’alcohol.

Guim Valls Soler (Barcelona, 1992) és un poeta i rapsode català. Ha publicat els llibres de poemes Quincalla del segle (Roure, 2015), La mà dins la roda (Viena, 2017. Premi de poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2016) i Pitó (Poncianes, 2020). Ha enregistrat, juntament amb el grup Graves, el CD Graveland Vol.7 (espavilant amb el Guim Valls). Forma part del grup de performance poètica Nicomedes Mendes.

Kenneth Patchen (Desembre, 1911 – Gener, 1972) va ser un poeta i novel·lista americà. Va experimentar amb diversos tipus d’escriptura i va incorporar la pintura, el dibuix i la música jazz a les seves obres, que s’han comparat amb les de William Blake i Walt Whitman.

Va dur a terme, en les seves fabuloses rondalles, poemes d’amor i poemes-dibuix, una profunda i moderna mitologia que transmet una sensació de meravella compassiva enmig de la violència del món.
Juntament amb el seu amic i company Kenneth Rexroth, va tenir una influència central en el renaixement de San Francisco i la generació Beat.

—

«Si agafeu inadvertidament amb la mà un pot que bull, la reacció instintiva és obrir la mà de manera que el pot salta i el líquid bullint ho esquitxa tot, però si amb un esforç extrem de la voluntat aguanteu la cremada fins a deixar el pot dret en lloc segur, tindreu una idea del que fa Kenneth Patchen amb la seva obra.»
Enric Casasses

«Patchen’s a real artist, you’d dig him.»
Charles Mingus

«A senior survivor of the poetry spiritual wars.»
Allen Ginsberg

Pilar Parcerisas (Manresa, 1957) és historiadora, crítica d’art, assagista i comissària d’exposicions. Doctora en Història de l’Art i Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona.
S’ha format amb Harald Szeemann com a comissària i ha dut a terme nombroses exposicions, entre les quals destaquen: Joan Brossa, Poemes visuals, poemes objecte i cartells (1983); Francesc Torres. El carro de fenc (1991); Idees i Actituds. Entorn de l’ art conceptual a Catalunya, 1964-1980… (1992); Miró-Dalmau-Gasch. L’aventura per l’ art modern (1993); Joseph Beuys. Manresa Hbf (1994); Agnus Dei. L’art romànic i els artistes del segle XX (1996); Pere Català i Pic (1998); Pere Noguera. Terres crues, terres cuites (2003); Dalí. Afinitats Electives (2004); Man Ray, llums i somnis (2006), Accionismo vienès. Col·lecció Hummel (2008) i Joseph Beuys. Diary of Seychelles (2008). Així com els cicles d’ exposicions dels Espais Vau i Annex al Centre d’ Art Santa Mònica de Barcelona (1998-2002).

Ha recopilat els escrits del Grup de Treball (1999) i ha publicat una selecció dels seus articles als llibres Art & Co. La màquina de l’art (2003) i Barcelona Art-Zona (2008). Ha publicat el llibre Conceptualismo(s). Poéticos, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009).

És crític d’art del diari Avui. Ha escrit els guions de les pel·lícules Entreacte (1988), L’última frontera (1992) i Babaouo (1997). És Presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’ Art (ACCA) des de l’any 2007. És membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de Catalunya.
És la curadora de Ponç abans de Ponç (Edicions Poncianes, 2015) i Quadern de correspondències (Edicions Poncianes, 2017).

Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983) llicenciada en Filologia Catalana per la UB, ha publicat els llibres de poesia L’oscultor (premi Amadeu Oller 2002, ex-aequo, publicat per Galerada), Fuga evasió (premi Recvll 2003, publicat per Pagès Editors el 2004), Incendi (Cafè Central, 2005), No et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat per Viena el 2007), Els llops (La Garúa, 2009; escrit a sis mans amb Esteve Plantada i Joan Duran), Triomf (premi Miquel de Palol 2009, publicat per Columna), L’U (Arola Editors, 2010; amb fotografies de Fiona Morrison), Parets (Edicions 96, 2011), Caure (premi Ausiàs March 2011, publicat per Edicions 62) i Rius soterrats (Petjades d’Art/edicions), entre d’altres. També ha publicat l’adaptació teatral (feta juntament amb Albert Mestres) de la Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda (ReMa 12, 2009).

Ha traduït del basc Kirmen Uribe, Miren Agur Meabe, Leire Bilbao i Itxaro Borda; de l’italià, Teresa di Cosimo i Luigi Manzi; del gallec, Xavier Rodríguez Baixeras, i de l’occità, Aurélia Lassaque. Ha traduït, juntament amb Jon Elordi, Mentrestant agafa’m la mà (Proa, 2010), de Kirmen Uribe, i Un ull de vidre (Pol·len, 2015), de Miren Agur Meabe.

Diversos poemes seus han estat traduïts al basc, l’amazic, el portuguès, l’occità, el francès, l’italià, l’anglès i el castellà.