Amor Estadella Puigvert (Badalona, 1937). De pare lliure d’esprit i mare religiosa amb qualitats de mèdium. En una primera etapa pinta, després crea la seva primera col·lecció de vestits i al mateix temps practica la cartomància i la lectura de les mans. No concep la màgia i l’art en fulls separats, la seva vida és una recerca constant de tot allò que ultrapassa la realitat a partir d’una anàlisi de les pròpies vivències per tal de trobar resposta a les incògnites personals. S’endinsa en el món cultural dels anys seixanta i setanta amb el grafista Josep Pla-Narbona, amb qui estigué casada. Coincideixen amb Lluís Maria Güell, Joan Brossa, Aurèlia Muñoz i tants d’altres. Manté una llarga relació sentimental amb el poeta Miquel Bauçà. Amor Estadella fou un personatge conegut dins el món cultural i espiritual català. Ara farà quaranta-cinc anys, decideix fugir del focus mediàtic per no perdre la seva veritat i marxa al prepirineu de Lleida, on inicia la segona col·lecció d’indumentàries. És on viu actualment, allunyada de tot però connectada amb les experiències que van sorgint de la seva trajectòria vital, humana, màgica i multicreativa. Ha publicat els llibres: Geometria simbòlica. Un nou concepte d’interpretació de la mà (1994) i Joana, el valor de viure (2021). Segueix sent un personatge conegut (però no reconegut) entre la gent de la cultura, ja que segueix exercint lectures de cartes.

Foto: (c) Marina Miguel

Oriol Sauleda Regada (Sant Pol de Mar, 1993).

N’hi diuen poeta perquè els prejudicis del món intel·lectual marquen que ‘joglar’ o ‘bufó’ serien un menyspreu cap a la seva figura. El pols popular del vers de Sauleda, místic però arran de pell, d’ocurrències juganeres i a la vegada fondes, li permet captivar aquell que l’escolta, amb indiferència dels llibres que té al prestatge. El seu fer és oral no pas perquè ignori l’escriptura o la tradició, sinó perquè la poesia és un doll desbocat que li neix i l’apropa a la veritat dels infants.

La seva obra és la de les nits psicodèliques on el recitar esdevé un acte catàrquic, de comunió. La seva vida passa a través de la poesia i l’empeny a envoltar-se de músics, pallassos, activistes, cuiners… i a pouar-ne el que els fa especials. Una mirada polièdrica sobre el fet poètic que es veu als seus llibres: El Paller (2017), Llumeneres (2021) o el que teniu entre mans.

Foto: (c) Marina Miguel

Juana Dolores (el Prat de Llobregat 1992) és escriptora i actriu. Va estudiar interpretació a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre i, posteriorment, estudis literaris a la Universitat de Barcelona. El seu primer poemari, Bijuteria (Eixarms, 2020), va guanyar el Premi Amadeu Oller 2020. Ha escrit, interpretat i dirigit tres peces teatrals. És fundadora i coordinadora del projecte cibernètic @HYBRIS.VIRAL que desenvolupa pràctiques curatorials. La seva obra està travessada per la investigació de les poètiques de l’acció i les performativitats del discurs a través de la tensió entre les ideologies i la bellesa. La “diva proletària”, com s’autoanomena, a través del diàleg entre la tradició, la cultura popular i la fragmentació contemporània executa pràctiques de resistència des del desig. El salt a la popularitat li va venir arran de l’entrevista que va concedir al diari Núvol pel premi Amadeu Oller de poesia.

Adrienne Cecile Rich (1929,Maryland – 2012, Califòrnia) va ser una poeta, assagista, intel·lectual, crítica i activista lesbiana estatunidenca. Va morir a l’edat de 82 anys. D’estudiant, els seus poemes van guanyar el prestigiós Premi Yale de poesia jove, del qual va sortir Un canvi de món (1951), que va mostrar la seva tècnica formal.

La seva obra següent, Submergir-se en el naufragi, mostra la transformació d’una poesia ben treballada però imitativa fins a un estil personal enèrgic. El seu creixent compromís amb el moviment feminista va influir molts dels seus treballs. La seva obra poètica, juntament amb la d’Audre Lorde i d’Alice Walker, han inspirat la lluita no només de feministes nord-americanes sinó també d’Amèrica Llatina.

Ivette Nadal (Granollers, 1988) és cantautora i poeta. A 17 anys puja als escenaris, sempre combinant versos i música. Els seus discos i concerts, i la col·laboració amb músics com Manolo Garcia, Pascal Comelade i Caïm Riba avalen una sòlida trajectòria musical on poesia i cançó s’entenen com dos aspectes paral·lels del camp de la creació, per això els seus concerts estan farcits de poemes i cites també filosòfiques.

Ha publicat Camí privat (2008), Arbres, mars i desconcerts (2017) i L’àngel i la infermesa del pensament (2020). Els treballs discogràfics més vinculats amb el món poètic són Mestres i amics, on posa música a l’obra de poetes catalans contemporanis (2012) i En nom de la ferida (2020), disc fet a quatre mans amb Pascal Comelade.

Arnau Pons (Felanitx, 1965) és poeta, però s’ha donat a conèixer també com a assagista amb publicacions d’aquí i de fora, especialment sobre la poesia de Paul Celan i d’Ingeborg Bachmann, però també sobre altres autors com Maurice Blanchot, Luiza Neto Jorge, Hélène Cixous, Velimir Khlèbnikov, Paul Éluard o Antonin Artaud. També tradueix obres que li permeten de prendre una posició existencial o crítica, i d’aquí li ve la solidaritat amb autors que no són fàcils, com Jean Bollack, de qui ha estat l’introductor en l’àmbit hispànic, o Henri Meschonnic.

Fa classes en línia a 17, Instituto de Estudios Críticos, de Mèxic, i imparteix tallers d’hermenèutica crítica.

Henri Michaux (1899–1984), artista belga, va conrear pintura, poesia i prosa en francès. Va convertir el viatge —tant el real com l’imaginari— en el tema central del seu art. Amb la mescalina, un alcaloide extret del cactus del peiot, experimentarà «la sensació profunda de mantenir una relació misteriosa amb tot, del més enllà, del sempre més, la sensació profunda de viure una vida extracorporal i fora del temps, de participar de l’Absolut, de l’Eternitat». Exploració d’un mateix, però sobretot exploració de la poesia.

Michaux marcà tota una generació de nous escriptors i creadors, també a Catalunya. Va ser íntim amic de l’escultor Apel·les Fenosa, que li dedicà un bust, i va influir Mercè Rodoreda en obres com La mort i la primavera i el recull Viatges i flors.

Paul Verlaine (Metz, 1844 – París, 1896), va ser un poeta francès. Influït per Charles Baudelaire, la seva poesia intensament lírica i musical és considerada iniciadora del simbolisme i del decandentisme. De vida intensa i atribolada, va mantenir una tempestuosa relació amb Arthur Rimbaud que se saldà en una baralla a trets que el va dur a la presó. Va morir a París enmig de la misèria i l’alcohol.

Guim Valls Soler (Barcelona, 1992) és un poeta i rapsode català. Ha publicat els llibres de poemes Quincalla del segle (Roure, 2015), La mà dins la roda (Viena, 2017. Premi de poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2016) i Pitó (Poncianes, 2020). Ha enregistrat, juntament amb el grup Graves, el CD Graveland Vol.7 (espavilant amb el Guim Valls). Forma part del grup de performance poètica Nicomedes Mendes.

Kenneth Patchen (Desembre, 1911 – Gener, 1972) va ser un poeta i novel·lista americà. Va experimentar amb diversos tipus d’escriptura i va incorporar la pintura, el dibuix i la música jazz a les seves obres, que s’han comparat amb les de William Blake i Walt Whitman.

Va dur a terme, en les seves fabuloses rondalles, poemes d’amor i poemes-dibuix, una profunda i moderna mitologia que transmet una sensació de meravella compassiva enmig de la violència del món.
Juntament amb el seu amic i company Kenneth Rexroth, va tenir una influència central en el renaixement de San Francisco i la generació Beat.

«Si agafeu inadvertidament amb la mà un pot que bull, la reacció instintiva és obrir la mà de manera que el pot salta i el líquid bullint ho esquitxa tot, però si amb un esforç extrem de la voluntat aguanteu la cremada fins a deixar el pot dret en lloc segur, tindreu una idea del que fa Kenneth Patchen amb la seva obra.»
Enric Casasses

«Patchen’s a real artist, you’d dig him.»
Charles Mingus

«A senior survivor of the poetry spiritual wars.»
Allen Ginsberg