Pilar Parcerisas (Manresa, 1957) és historiadora, crítica d’art, assagista i comissària d’exposicions. Doctora en Història de l’Art i Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona.
S’ha format amb Harald Szeemann com a comissària i ha dut a terme nombroses exposicions, entre les quals destaquen: Joan Brossa, Poemes visuals, poemes objecte i cartells (1983); Francesc Torres. El carro de fenc (1991); Idees i Actituds. Entorn de l’ art conceptual a Catalunya, 1964-1980… (1992); Miró-Dalmau-Gasch. L’aventura per l’ art modern (1993); Joseph Beuys. Manresa Hbf (1994); Agnus Dei. L’art romànic i els artistes del segle XX (1996); Pere Català i Pic (1998); Pere Noguera. Terres crues, terres cuites (2003); Dalí. Afinitats Electives (2004); Man Ray, llums i somnis (2006), Accionismo vienès. Col·lecció Hummel (2008) i Joseph Beuys. Diary of Seychelles (2008). Així com els cicles d’ exposicions dels Espais Vau i Annex al Centre d’ Art Santa Mònica de Barcelona (1998-2002).

Ha recopilat els escrits del Grup de Treball (1999) i ha publicat una selecció dels seus articles als llibres Art & Co. La màquina de l’art (2003) i Barcelona Art-Zona (2008). Ha publicat el llibre Conceptualismo(s). Poéticos, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009).

És crític d’art del diari Avui. Ha escrit els guions de les pel·lícules Entreacte (1988), L’última frontera (1992) i Babaouo (1997). És Presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’ Art (ACCA) des de l’any 2007. És membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de Catalunya.
És la curadora de Ponç abans de Ponç (Edicions Poncianes, 2015) i Quadern de correspondències (Edicions Poncianes, 2017).

Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983) llicenciada en Filologia Catalana per la UB, ha publicat els llibres de poesia L’oscultor (premi Amadeu Oller 2002, ex-aequo, publicat per Galerada), Fuga evasió (premi Recvll 2003, publicat per Pagès Editors el 2004), Incendi (Cafè Central, 2005), No et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat per Viena el 2007), Els llops (La Garúa, 2009; escrit a sis mans amb Esteve Plantada i Joan Duran), Triomf (premi Miquel de Palol 2009, publicat per Columna), L’U (Arola Editors, 2010; amb fotografies de Fiona Morrison), Parets (Edicions 96, 2011), Caure (premi Ausiàs March 2011, publicat per Edicions 62) i Rius soterrats (Petjades d’Art/edicions), entre d’altres. També ha publicat l’adaptació teatral (feta juntament amb Albert Mestres) de la Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda (ReMa 12, 2009).

Ha traduït del basc Kirmen Uribe, Miren Agur Meabe, Leire Bilbao i Itxaro Borda; de l’italià, Teresa di Cosimo i Luigi Manzi; del gallec, Xavier Rodríguez Baixeras, i de l’occità, Aurélia Lassaque. Ha traduït, juntament amb Jon Elordi, Mentrestant agafa’m la mà (Proa, 2010), de Kirmen Uribe, i Un ull de vidre (Pol·len, 2015), de Miren Agur Meabe.

Diversos poemes seus han estat traduïts al basc, l’amazic, el portuguès, l’occità, el francès, l’italià, l’anglès i el castellà.

Stéphane Mallarmé (París, 1842 – Valvins, França, 1898): poeta francès. Autor d’una obra poètica ambiciosa i obscura, és l’iniciador d’una renovació de la poesia cap a la modernitat, amb una influència que encara es percep actualment. Incomprès del seu temps, Mallarmé maneja les paraules amb tota una devoció alquímica, buscant la seva força creadora.

Allen Ginsberg (EEUU, 1926-1997) fou un poeta beat estatunidenc. Enllaç entre el moviment beat dels anys 50 i els hippies dels anys 60, va compartir amistat amb, entre d’altres, Jack Kerouac, Neal Cassady, William S. Burroughs, Patti Smith i Bob Dylan. La poesia de Ginsberg estava molt influïda pel modernisme, el romanticisme, el beat i la cadència del jazz, a més per la seva pràctica del budisme Kagyu i el seu origen jueu. Es considerava hereu de William Blake i de Walt Whitman. La potència dels poemes de Ginsberg, els seus llargs versos i la seva exhuberància del Nou Món, reflectien la continuïtat de la inspiració que reclamava.

Marguerite Duras (Saigon, 1914 – París, 1996), novel·lista, dramaturga, guionista i directora de cinema francesa. La seva obra, d’influència narrativa saxona, evolucionà cap a les formes del nouveau roman. Amb L’amant (1984) va obtenir el Premi Goncourt, novel·la que va aconseguir un gran èxit mundial. La seva aportació literària consta d’una quarantena de novel·les i una dotzena de peces teatrals.

Arthur Cravan (Suïssa, 1887–Mèxic, 1918), poeta i boxador, fou editor i redactor de la revista Maintenant, prefiguradora del moviment dadà i en la qual publicà poesia, crítica literària i excentricitats de tot tipus. Fugint de la Primera Guerra Mundial, abandonà França i es refugià a Barcelona. S’embarcà cap a Nova York on establí relacions amb diverses personalitats del moment. Arthur Cravan va desaparèixer el 1918 al Golf de Mèxic quan s’endinsà a l’oceà remant i el seu cos mai es trobà.

Blai Bonet (Santanyí, Mallorca, 1926-1997). Poeta, novel·lista i crític d’art. Una religiositat conflictiva i la tuberculosi van marcar la seva trajectòria humana i literària. El 1958 va publicar El mar, novel·la que va causar impacte, tant per la temàtica com pel tractament, on va incorporar els nous corrents experimentals que triomfaven a Europa.

La recerca d’un llenguatge propi, evolucionant cap a formes cada vegada més lliures, es concreta en el poemari L’Evangeli segons un de tants (Premi Carles Riba, 1962), que va trigar cinc anys a publicar-se per problemes de censura. El 1990 va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Glòria Bordons (Barcelona, 1953) és pedagoga, doctora en filologia catalana i llicenciada en història de l’art. És professora titular de la Universitat de Barcelona. Ha estat professora convidada en nombroses universitats espanyoles i també a les de Sonora (Mèxic), ULBRA de Porto Alegre i USAP de São Paulo (Brasil), “Playa Ancha” de Valparaíso i “Universidad de Chile”, “Finis Terrae” i “Diego Portales” de Santiago (Xile), Nacional de La Plata (Argentina), Nova de Lisboa (Portugal), Experimental Pedagógica de Maracay (Veneçuela), “Adam Mickievicz” de Poznań (Polònia), París IV-Sorbonne (França) i de Belgrad (Sèrbia).

És directora de la Fundació Joan Brossa des de 2013 i una de les màximes especialistes en l’obra del poeta. Ha estat la curadora de Carrer de Joan Ponç (2010), que reconstrueix l’amistat entre Joan Brossa i Ponç, publicat a Edicions Poncianes.

Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) és poeta, assagista, traductor de teatre, crític d’art, articulista d’opinió i traficant d’idees. Va ser director del KRTU i actualment ho és de l’Arts Santa Mònica. A l’aguait de les oscil·lacions estètiques de les lletres i les arts i de les aportacions del pensament crític i científic, ha anat construint una obra ben personal, a més d’endegar diversos projectes multidisciplinaris, entre els quals destaquen les revistes Tarotdequinze, Èczema, Àrtics i Cave Canis.

D’entre els seus llibres destaca la poesia, recollida a Massa fosca (2004) i continuada a Santa Follia de Ser Càntic (2005). També ha publicat la sèrie Tràfic d’idees —una autobiografia intel·lectual ocupada per escrits sobre artistes i la renovació en art com a moral—, dins la qual han aparegut L’escriptura sense llançadora (1997), La Desconeguda (1997), La dificultat (1999), Desglossari d’un avantguardista (2000), Els germans (2002), El cervell i les venes (2005), La consola de Cadaqués (2007) i Un sereno en el cementiri de l’art (2011), aquesta última obra amb Edicions Poncianes.

Jordi Carulla-Ruiz (Barcelona, 1972). És editor, poeta i artífex de l’Associació Joan Ponç i d’Edicions Poncianes. S’inicia en la poesia amb el llibre L’escorça i la mel (2008). Neu / Or negre (2012) és el seu segon volum de poemes. El darrer és Encesa (2019), un poemari de renaixement amb què es consolida la seva trajectòria com a autor.