Antonin Artaud (1896-1948), poeta, dramaturg, assagista, actor i director de teatre francès, una de les figures claus de l’avantguarda del segle XX i un dels pares del teatre contemporani. El 1932 escriu Teatre de la crueltat, manifest publicat a la Nouvelle Revue Francese, on juntament amb El teatre i el seu doble (1938) o Heliogàbal (1934) funda les bases del drama avantguardista. Boig i vagabund, al final de la seva vida passà més de deu anys internat en manicomis. Poc abans de morir es va publicar una de les seves obres més famoses, Van Gogh, suïcidat per la societat (1947).

Samuel Beckett (Dublín, 1906 – París, 1989): poeta irlandès, novel·lista i escriptor d’obres teatrals. Amb un estil minimalista i una clara força pessimista quant a la naturalesa i condició humanes, Beckett també dota les seves obres d’un sentit de l’humor que no abandona mai. Beckett va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1969. Se’l considera un dels representants més destacats de l’experimentalisme literari del segle XX i del teatre de l’absurd.

Guillaume Apollinaire (Roma, 1880 – París, 1918): escriptor francès. Capdavanter del moviment surrealista, és autor d’un manifest futurista i admirador de la pintura cubista. Immers en el seu temps, entrellaça poesia i vida fins a esdevenir una mateixa cosa. La seva meravella pel progrés queda plasmada a la seva obra, que encara avui influeix la poesia europea.

Salvador Renobell Bosch va néixer a Barcelona el 1967, per motius familiars es traslladà a Premià de Dalt quan tenia quinze anys. Amb estudis parcials d’economia, es llicencià en publicitat el 1994, però no reeixí laboralment potser a causa de la «ruta del bacallà», a la qual s’apuntà amb entusiasme durant massa temps i de la qual en derivaren estades a sanatoris i un diagnòstic de medicació intensa.

Ara té cura de sa mare com ella en té d’ell, dedicat a la «poesia diàfana» (denominació del seu amic Enric Casasses), a la contemplació d’albades i postes i a d’altres activitats igualment profitoses.

Enric Casasses i Figueres (Barcelona, 1951), poeta d’obra inclassificable i genuïna, trobador contemporani, narrador i dramaturg. Traductor eventual i recuperador de textos oblidats.
Fill intel·lectual de la Barcelona dels últims anys del franquisme, on té una activa presència en el marc de la contracultura, Enric Casasses comença a ser reconegut entre lectors i crítica a l’inici dels anys noranta.

Fins avui, té més de 30 llibres de poemes i ha obtingut diversos premis per: No hi érem (Premi de la Crítica el 1993), Calç (Premi Carles Riba 1996), Plaça Raspall (Premi Joan Alcover el 1998); va guanyar el Premi Nacional de Cultura de Literatura l’any 2012, i, diversos reconeixements amb el poemari El nus la flor (Premi de la Crítica 2018, Lletra d’Or 2020 i el Premi d’Honor de Lletres Catalanes 2020, que reconeix la trajectòria d’un autor).

La seva poesia beu de diverses fonts i segueix corrents diferents. Sempre amb el tret propi de l’oralitat, Enric Casasses és un gran coneixedor de les més variades tradicions: des de la poesia trobadoresca a la poesia surrealista i el moviment dadà, del Renaixement i el Barroc a la cultura underground i la psicodèlia.

Traductor de Conan Doyle, Nerval, Blake i Max Jacob entre molts d’altres, prologuista de diverses obres literàries, dramaturg eventual i col·laborador en tres produccions discogràfiques, de les quals la més coneguda és la que fa amb Pascal Comelade l’any 2006, La manera més salvatge.

Antologat, traduït, articulista tenaç, Enric Casasses és el fundador d’una certa manera de fer poesia a la literatura catalana i d’entendre la literatura.

Ingeborg Bachmann (Klagenfurt, 1926 – Roma, 1973) va ser una escriptora austríaca, filòsofa de formació, coneguda sobretot pels seus reculls de poemes i per les seves col·laboracions. Es doctorà amb una tesi sobre l’existencialisme de Heidegger i estigué en contacte amb el cèlebre cercle literari alemany Grup 47, amb membres com Paul Celan, Günter Grass o Siegfried Lenz.

Pòstumament ha guanyat reconeixement degut a l’interès crític i acadèmic en la seva obra, sobretot per l’interès que suscita el seu vessant feminista. En català ha aparegut la seva Poesia completa (Inst. Alfons el Magnànim, 1995), així com la novel·la Malina (2002) i el cicle de conferències Lliçons de Frankfurt: problemes de la literatura contemporània (Lleonard Muntaner, 2010).

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 – Romanyà de la Selva, 1983) és una de les figures més conegudes de la literatura catalana, així com una de les plomes més influents del nostre segle XX. Les seves obres, entre les quals destaca La plaça del Diamant (1962, «la novel·la catalana més aclamada de tots els temps», AELC), han estat traduïdes a més de trenta idiomes i es reediten de forma regular en català.

© Fotografia: IEC – Fundació Mercè Rodoreda

Albert Camus (Mondovi, 1913 – Villeblevin, 1960), escriptor i filòsof francès, Premi Nobel de Literatura 1957 i un dels principals exponents de l’existencialisme, corrent clau en la literatura i el pensament del segle XX —tot i que ell mateix se’n considerava aliè. Malgrat ésser algerià de naixement, és en establir-se a París l’any 1940 que, de la mà de Jean-Paul Sartre, comença a construir la seva carrera com a escriptor.

Entre múltiples obres tant narratives com assagístiques destaca el cicle dedicat a la filosofia de l’absurd, compost per la novel·la L’estrany (1942), l’assaig El mite de Sísif (1942) i les obres de teatre Calígula (1944) i El malentès (1944). Fou també una figura políticament activa, proper a l’anarquisme i al comunisme i membre de la Resistència durant la ocupació alemanya de París. Morí als 46 anys en un accident de trànsit.

Víctor Català (L’Escala, 1869-1966), pseudònim de Caterina Albert i Paradís. Figura cabdal del modernisme català i, per extensió, de la literatura catalana del s.XX, destacà per la seva potència narrativa i per un estil punyent, reflex del seu caràcter original i independent, plasmat sobretot en els seus contes (Drames rurals, 1902) i en la novel·la Solitud, una de les obres més universals de la nostra literatura.

L’autora portà una vida reclosa a la seva casa d’Empúries, i publicà poc després de la liquidació del moviment noucentista: només algunes obres als anys 20 i una sèrie de reculls de proses i contes als anys 40-50, de la mà de l’editorial Selecta. Les seves obres principals es reediten regularment, i l’any 2015 es va rescatar amb èxit la seva segona novel·la, Un film (3000 metres).

Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998). Poeta en el més ampli sentit del mot, escriví poesia en estrofes tradicionals, poesia quotidiana (antipoesia), proses, teatre i guions de cinema. Experimentà en poesia visual, objectes, instal·lacions i poemes corporis. Per a Brossa no existiren els gèneres ni les fronteres entre les arts.

Començà la seva trajectòria als anys quaranta, de la mà de J. V. Foix, Joan Miró i Joan Prats. Fou cofundador de la revista Dau al Set i col·laborà assíduament amb diversos artistes. No fou fins al 1970 quan començà a ser conegut des del punt de vista. A partir d’aquest moment Brossa s’imposà com una de les figures cabdals de la literatura i l’art catalans contemporanis.