El premi Lletra d’Or d’enguany ha estat atorgat al llibre El nus la flor, d’Enric Casasses, publicat per Edicions Poncianes el novembre de 2018. El jurat actual està format per Salvador Macip, Sebastià Alzamora, Núria Cadenes, David Plana, Míriam Cano, Llucia Ramis, Sílvia Bel, Andreu Gomila i Jordi Nopca.

L’entrega del premi es durà a terme en el tradicional àpat organitzat per l’editorial, que en aquesta ocasió serà en format de dinar i tindrà lloc el proper 10 de gener al restaurant Velòdrom. Hi prendran part els editors, el premiat, el jurat i els periodistes que ho sol·licitin a l’editorial.

Com és tradició, en el transcurs del dinar, el joier Manel Capdevila i Coral entregarà el premi -un botó de solapa d’or, que representa la lletra grega “fi” (Φ), símbol clàssic de l’equilibri- al guardonat.

El premi és considerat com un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, tant per la qualitat de les obres guanyadores com pel prestigi dels membres del jurat. També s’aprecia molt l’originalitat i simpatia amb què es lliura el guardó, i la seva independència, ja que no està sotmès als interessos de cap empresa editora ni de cap institució.
 

***

Fitxa del llibre 
Tècnica: Poesia
Núm. de pàgines: 284
Format: 14 x 21 cm
PVP: 24 € (29 € amb CD)
ISBN: 978-84-7226-828-9

Avui, que fa 136 anys del naixement de Virginia Woolf, compartim uns retalls del conte ‘La marca a la paret’:

«Perquè, si volem comparar la vida amb alguna cosa, l’hem d’equiparar a ser propulsats pel túnel del metro a cinquanta milles per hora —i aterrar a l’altra banda sense cap agulla als cabells! Ser llançats als peus de Déu completament nus!
            Rodolar pels prats de porrassa com paquets de paper marró rebatuts a l’oficina de correus! Amb els cabells voleiant enrere com la cua d’un cavall de curses. Sí, això sembla que expressa la rapidesa de la vida, la dilapidació i la reparació perpètues; tot tan casual, tot tan atzarós…»

*  *  *

«I què és coneixement? Què són els nostres homes lletrats excepte descendents de bruixes i eremites que s’agotzonaven en coves i, mesclant herbes als boscos, interrogaven musaranyes i apuntaven el llenguatge de les estrelles?
            Sí, podríem imaginar un món bastant plaent. Un món silent, espaiós, amb les flors vermellíssimes i blavíssimes a camp obert. Un món sense professors o especialistes o majordoms amb perfil de policies, un món que podríem tallar amb el propi pensament com un peix talla l’aigua amb l’aleta, fregant les tiges dels nenúfars quan penja suspès sobre nius de blancs ous marins…»

*  *  *
‘La marca a la paret’ (fragment), 1917
Col·lecció Bèsties, núm. 16

«Sembla que amb la punta dels dits toqui quelcom que cerco des de fa molt temps. Deu ésser meravellós trobar sense cercar, però jo més m’estimo trobar el que cerco.»

PONÇ A CORBERÓ, 3 GENER 1968

 

——-

Corberó:
Les aproximacions eren aproximacions, però els cargols ja cargolen. Estàs entrant dins un món nou. Digues a Mary Ann que la finestra està tancada perquè fot molt fred i agafaria una pulmonia.
Records,
Firmat: Joan Ponç
Cadaqués 67

(Pàgina 158) — Data desconeguda

«Les apassionades converses que tenia amb Brossa sota l’esvoletec de les ratapinyades que sovint, i amb una gran alegria per la nostra part, ens acompanyaven iamb les quals ens identificàvem, foren incrementades amb la presència de Cuixart i Tàpies. El primer era el conversador més brillant de tots plegats, i encara recordo el dia que digué: “Tots els components de Dau al Set pertanyen al regne animal, fora d’en Brossa, que pertany al vegetal”.»

JOAN PONÇ

 

——-

Brossa,
Tot bé Ja he vist en Corberó.
(Està fent uns gravats molt interessants.)
Firmat: Joan Ponç.
Cadaqués 67
 

(Pàgina 131) — 15 de febrer de 1967
 

El punt exacte

Cada dia veig el punt exacte
de la desaparició
paulatina de l’esfera blava.

És aquí, on convergim amb l’òxid,
els mocs i els últims
sospirs dels ànecs embotits.
Aquí, no mai allí, allí és l’enlloc.

Mentrestant, un somrís, una copa,
un pessic, una aranya esgarrifosa,
un ministre ombrívol, un rètol
que diu: sí, mil cops sí, però tu no.

«Sense premi, però el premi és la curosa edició del volum a tot color i amb un disseny magistral, arriba W de Gabriel Ventura a Edicions Poncianes, que també treu un volum increïble de la correspondència amb altres creadors com Brossa, Foix o Cirlot.»

Jaume Pons Alorda fa un repàs exhaustiu al NacioDigital de les publicacions catalanes més destacades del 2018, entre les quals inclou el W, de Gabriel Ventura, i el Quadern de correspondències de Joan Ponç, a cura de Pilar Parcerisas.

Vols conèixer-les totes? Entra aquí!

«Aquesta és la meva mirada: n’existeixen d’altres, és clar. Convido tothom perquè cadascú es faci el seu any, el pensi, el repensi, l’alteri i el subverteixi. Però sobretot convido tothom a llegir i a gaudir, també a descobrir.»

Intel·lectual?

Ja que un no sap ben bé de què parla, més val confiar en el diccionari. En aquest cas, diu: “la intel·ligència hi té una participació predominant o excessiva”.

L’excés és, en tot, un defecte. No m’hi sento massa implicat. Em sembla que els he conegut, i vaig trobar que s’assemblaven. Parlem, llavors, d’una mena de casta. Tots ells tenien conviccions.

Convicció: “opinió ferma”. Està bé. Però en remuntar el curs de la paraula, vet-ho aquí el que trobem: “prova que estableix la culpabilitat d’algú”. Aquí hi ha quelcom de veritat. Quan bregava amb algun d’ells no tardava en sentir-me culpable. Molt ràpidament identificaven les meves idees. Es posava en pràctica un hàbit adquirit, sens dubte durant la seva formació. Allò que hagués pogut dir o escriure, era esmicolat, radiografiat.

En aquest sentit, he tingut moltes sorpreses, quan les meves afirmacions eren confrontades amb obres que estava segur de no haver llegit mai i de les quals mai havia sentit a parlar.
Tot passava com si, la seva pròpia cultura, la d’aquells intel·lectuals, es projectés en cada cosa com un miratge.

Entre els professors de la Facultat de lletres on jo estudiava no tots eren intel·lectuals. Un bon nombre no semblava patir cap excès d’intel·ligència, ben lluny d’això. Però alguns havien escrit obres força notòries. De fet, als meus ulls, no es distingien gaire entre ells. Allò que deien, els continguts dels seus discursos, era vertaderament secundari respecte al fet que tots parlaven des del mateix lloc, que es deia tarima. Topos.

Ara bé, aquest lloc no és net [joc de paraules, en francès, entre propre, que significa net i, també, propi, de manera que la frase podria llegir-se “aquest lloc no és propi”, en el sentit de pertànyer exclusivament a algú], no perquè no es netegi, sinó en el sentit que tots eren com ocells sobre la mateixa branca.

Ara bé, la branca importa molt més del que un s’imagina quan un mateix és un ocell. I l’escalada de conviccions oposades importa poc en comparació a aquest topos, és a dir, el lloc des d’on un parla adquireix rellevància per sobre d'”allò sobre el que” un parla.

Fernand Deligny, Aquells excessius

En el Gernika, no sols realitat i símbol s’identifiquen, sinó que és atenent-se al seu particularisme, creiem nosaltres, que Picasso intuí que esdevenia autènticament universal, perquè Picasso sap com ningú que la universalitat autèntica no és mai abstracta o forçadament grandiosa, sinó que pot partir d’un fet d’àmbit reduït, particularíssim, elevant-lo a categoria. Així és com solen universalitzar-se la majoria dels valors i dels mites.

Gernika sofrí el primer assaig de bombardeig totalitari conegut en la història i per això ha esdevingut el símbol d’aquesta forma de destrucció, encara que després, durant la Segona Guerra Mundial, a causa de la destrucció de Coventry, se’n digués conventrització. Una vegada més, Picasso, amb la seva prodigiosa intuïció, feia diana.

En realitat, l’única figura que esdevé controvertible -i controversada- del Gernika és la del cavall. Sobretot a causa d’unes declaracions de Picasso a Gerome Seckler, aparegudes al New Masses el 13 de març del 1945 (reproduïdes a Fraternité el 25 de setembre següent), segons les quals Picasso va dir que “el brau representa la brutalitat, i el cavall, el poble.” És molt possible, per no dir segur, que Picasso va fer aquestes declaracions.

En primer lloc perquè Picasso no va dir mai, posteriorment, que l’havien fet mentir o que aquelles paraules no eren exactes. Aquest detall em serveix, a mi -i crec que hauria de servir a futurs psicòlegs, investigadors de la naturalesa de Picasso-, per fer-me adonar que Picasso sap fer-se responsable de les seves paraules i, per tant, que concedeix un pes específic als mots que ell mateix pot haver pronunciat.

Per això, quan Juan Larrea li pregunta, per primera vegada, si és veritat que el cavall del Gernika representa al·legòricament el franquisme, ell respon que sí. I quan Larrea torna a fer-li, al cap d’un quant temps, la mateixa pregunta, Picasso respon: “Cal estar cec (o ser un ruquet o crític d’art, etc.) per no veure-ho.”

Aleshores, quan Larrea, amb molta lògica, li formula la segona pregunta: “Com és, doncs, que vostè va deixar afirmar en un interviu que el cavall representava el poble?”, la resposta de Picasso és: “Per què dur la contrària a ningú? El poble falangista. No estava amb Franco una part d’Espanya?”

El Gernika de Picasso, Josep Palau i Fabre

Durant el 25 i el 26 de febrer de 1961, a Amsterdam, Stanley Brouwn demana a alguns transeünts escollits a l’atzar que dibuixin en un full el camí que han de seguir per arribar a un altre punt de la ciutat: “La gent parlava alhora que dibuixava els seus croquis, i a vegades parlava més del que dibuixava.

Als croquis es pot veure allò que explicaven les persones. No obstant, no podem veure el que varen ometre, ja que tenien certa dificultat per a copsar que allò que per a ells era clar requeria una explicació”.

El 1968, Walter de Maria realitza One Mile Long Drawing, dues línies paral·leles d’una milla de longitud dibuixades al desert de Mojave, on va filmar per a la galeria televisiva Gerry Schum el vídeo Two Lines, Three Circles on the Desert. Aquell mateix any, On Kawara inicia la sèrie I got, enviant una sèrie de postals a la mateixa direcció, testimoniant, així, els seus vagabundeigs intercontinentals, mentre que a partir de 1969 començà a recopilar els dossiers I went, que contenien els mapes dels seus desplaçaments, i I met, una sèrie amb persones que s’anava trobant cada dia.

Bruce Nauman va finalitzar Slow Angle Walk (Beckett Walk) el 1968, una obra en la qual caminava coreogràficament durant una hora per una línia dibuixada al terra. El novembre de 1969, Dennis Oppenheim va realitzar Ground Mutation-Shoes Prints, una obra que consistia en deixar les empremtes dels propis passos sobre el terreny.

Walkscapes, Francesco Careri

Dennis Oppenheim, Ground Mutations-Shoe Prints, Nova York, novembre 1969.[/caption]