El premi Lletra d’Or d’enguany ha estat atorgat al llibre El nus la flor, d’Enric Casasses, publicat per Edicions Poncianes el novembre de 2018. El jurat actual està format per Salvador Macip, Sebastià Alzamora, Núria Cadenes, David Plana, Míriam Cano, Llucia Ramis, Sílvia Bel, Andreu Gomila i Jordi Nopca.
L’entrega del premi es durà a terme en el tradicional àpat organitzat per l’editorial, que en aquesta ocasió serà en format de dinar i tindrà lloc el proper 10 de gener al restaurant Velòdrom. Hi prendran part els editors, el premiat, el jurat i els periodistes que ho sol·licitin a l’editorial.
Com és tradició, en el transcurs del dinar, el joier Manel Capdevila i Coral entregarà el premi -un botó de solapa d’or, que representa la lletra grega “fi” (Φ), símbol clàssic de l’equilibri- al guardonat.
El premi és considerat com un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, tant per la qualitat de les obres guanyadores com pel prestigi dels membres del jurat. També s’aprecia molt l’originalitat i simpatia amb què es lliura el guardó, i la seva independència, ja que no està sotmès als interessos de cap empresa editora ni de cap institució.
***
Fitxa del llibre
Tècnica: Poesia
Núm. de pàgines: 284
Format: 14 x 21 cm
PVP: 24 € (29 € amb CD)
ISBN: 978-84-7226-828-9
Avui, que fa 136 anys del naixement de Virginia Woolf, compartim uns retalls del conte ‘La marca a la paret’:
«Perquè, si volem comparar la vida amb alguna cosa, l’hem d’equiparar a ser propulsats pel túnel del metro a cinquanta milles per hora —i aterrar a l’altra banda sense cap agulla als cabells! Ser llançats als peus de Déu completament nus!
Rodolar pels prats de porrassa com paquets de paper marró rebatuts a l’oficina de correus! Amb els cabells voleiant enrere com la cua d’un cavall de curses. Sí, això sembla que expressa la rapidesa de la vida, la dilapidació i la reparació perpètues; tot tan casual, tot tan atzarós…»
* * *
«I què és coneixement? Què són els nostres homes lletrats excepte descendents de bruixes i eremites que s’agotzonaven en coves i, mesclant herbes als boscos, interrogaven musaranyes i apuntaven el llenguatge de les estrelles?
Sí, podríem imaginar un món bastant plaent. Un món silent, espaiós, amb les flors vermellíssimes i blavíssimes a camp obert. Un món sense professors o especialistes o majordoms amb perfil de policies, un món que podríem tallar amb el propi pensament com un peix talla l’aigua amb l’aleta, fregant les tiges dels nenúfars quan penja suspès sobre nius de blancs ous marins…»
* * *
‘La marca a la paret’ (fragment), 1917
Col·lecció Bèsties, núm. 16
«Sembla que amb la punta dels dits toqui quelcom que cerco des de fa molt temps. Deu ésser meravellós trobar sense cercar, però jo més m’estimo trobar el que cerco.»
PONÇ A CORBERÓ, 3 GENER 1968
——-
Corberó:
Les aproximacions eren aproximacions, però els cargols ja cargolen. Estàs entrant dins un món nou. Digues a Mary Ann que la finestra està tancada perquè fot molt fred i agafaria una pulmonia.
Records,
Firmat: Joan Ponç
Cadaqués 67
(Pàgina 158) — Data desconeguda
«Les apassionades converses que tenia amb Brossa sota l’esvoletec de les ratapinyades que sovint, i amb una gran alegria per la nostra part, ens acompanyaven iamb les quals ens identificàvem, foren incrementades amb la presència de Cuixart i Tàpies. El primer era el conversador més brillant de tots plegats, i encara recordo el dia que digué: “Tots els components de Dau al Set pertanyen al regne animal, fora d’en Brossa, que pertany al vegetal”.»
JOAN PONÇ
——-
Brossa,
Tot bé Ja he vist en Corberó.
(Està fent uns gravats molt interessants.)
Firmat: Joan Ponç.
Cadaqués 67
(Pàgina 131) — 15 de febrer de 1967
El punt exacte
Cada dia veig el punt exacte
de la desaparició
paulatina de l’esfera blava.
És aquí, on convergim amb l’òxid,
els mocs i els últims
sospirs dels ànecs embotits.
Aquí, no mai allí, allí és l’enlloc.
Mentrestant, un somrís, una copa,
un pessic, una aranya esgarrifosa,
un ministre ombrívol, un rètol
que diu: sí, mil cops sí, però tu no.
«Sense premi, però el premi és la curosa edició del volum a tot color i amb un disseny magistral, arriba W de Gabriel Ventura a Edicions Poncianes, que també treu un volum increïble de la correspondència amb altres creadors com Brossa, Foix o Cirlot.»
Jaume Pons Alorda fa un repàs exhaustiu al NacioDigital de les publicacions catalanes més destacades del 2018, entre les quals inclou el W, de Gabriel Ventura, i el Quadern de correspondències de Joan Ponç, a cura de Pilar Parcerisas.
Vols conèixer-les totes? Entra aquí!
«Aquesta és la meva mirada: n’existeixen d’altres, és clar. Convido tothom perquè cadascú es faci el seu any, el pensi, el repensi, l’alteri i el subverteixi. Però sobretot convido tothom a llegir i a gaudir, també a descobrir.»
IMATGE. En el camp amorós, les ferides provenen més d’allò que es veu que no pas d’allò que se sap.
1. (“De cop i volta, tornant del vestidor els veig en tendra conversació, inclinats l’un sobre l’altre.”)
La imatge es destaca; és pura i neta com una lletra; és la lletra d’allò que fa mal. Precisa, completa, acabada, definitiva, no em deixa lloc: sóc exclòs d’elles com de l’escena original, que no existiria, potser, si no fos pel contorn del pany. Vet-ho aquí, doncs, la definició de la imatge, de tota imatge: la imatge és aquella cosa de la qual sóc exclòs. Contràriament a aquelles endevinalles en les quals el caçador es troba secretament dibuixat entre les fulles dels arbres, jo no em trobo en l’escena: la imatge no té enigma.
2. La imatge és peremptòria, sempre té l’última paraula; cap coneixement pot contradir-la, arreglar-la, subtilitzar-la. Werther sap perfectament que Carlota s’ha promès amb Albert, i en el fons no pateix per aquesta qüestió més que vagament; però “sent un calfred per tot el cos quan Albert estreny la seva esvelta cintura”. Jo sé que Carlota no em pertany, diu la raó de Werther, però de totes maneres, Albert me la roba, diu la imatge que té als ulls.
3. Les imatges de les quals sóc exclòs són cruels; però a vegades també (inversió) sóc capturat per la imatge. Quan m’allunyo de la terrassa d’un cafè en la qual deixo a l’altre en companyia, em veig marxar sol, caminant, una mica deprimit, pel carrer desert. Aquesta imatge, en la qual la meva absència és capturada com en un mirall, és una imatge trista.
Una pintura romàntica mostra sota una llum polar una acumulació de runes gelades; cap home, cap objecte habita aquest espai desolat; però, per aquesta mateixa raó, per poc que sigui pres per la tristesa amorosa, aquest buit demana que m’hi projecti; em veig com una estàtua, assegut sobre un d’aquells blocs, abandonat per sempre. “Tinc fred, diu l’enamorat, tornem”; però no hi ha cap camí, el vaixell s’enfonsa. Existeix un fred especial de l’enamorat; com el del petit (home, animal) fredolic, que té necessitat del caliu matern.
4. El que em fereix són les formes de la relació, les seves imatges; o més aviat, allò que els altres anomenen forma jo ho experimento com a força. La imatge —com l’exemple per a l’obsessiu— és la cosa mateixa. L’enamorat és, doncs, artista, i el seu món és un món capgirat, ja que tota imatge és el seu propi fi (res més enllà de la imatge).
Fragments d’un discurs amorós, Roland Barthes
Metamorfosis: la identitat s’esvaeix, o potser —inestable, en transició, participant dels diversos regnes de la naturalesa— és aquesta la nostra vertadera identitat, darrera la màscara del costum. No tenim cara, o potser no ens reconeixem en la nostra veritable cara —en l’absència de cara.
El món objectual —l’humà fet objecte, l’objecte antropomorfitzat, la substitució d’objectes estàtics en el camp òptic— no serà l’únic centre de la visió de Max Ernst. La poderosa presència del món natural, en un sistema de contagis, de flux i reflux, de vasos comunicants, presidirà la regió potser més torbadora d’aquesta obra.
És el país dels boscos nocturns, sumptuosos com acer fos i glacial, o bategants en les sinuositats carnívores de la vida vegetal i el crepitar d’antenes i el llampeguejar d’ulls de bèsties i d’insectes.
És també el país de les ciutats sagrades, com en una momificació resseca, altar de pedra i de metall al disc lunar o a les claredats d’alquímia del sol en el cel nu i buit. Tot és temple: la nau dels rituals, l’ara de la nit, la capella de roca i de resina on oficien els ocells.
Max Ernst o la dissolució de la identitat, Pere Gimferrer
La vida de l’home culte d’avui es va allunyant cada vegada més d’allò natural: la vida es torna cada vegada més abstracta.
Allà on el natural (l’exterior) s’«automatitza», observem que l’atenció per la vida es va concentrant en l’interior. La vida de l’home realment modern no tendeix cap al material pel material, ni és predominantment vida de sentiments, sinó que més aviat actua com a vida independent de l’esperit humà en progrés.
L’home modern —encara que sempre unitat de cos, ànima i esperit— mostra una consciència canviada: totes les manifestacions de la vida adquireixen una altra aparença, una aparença abstracta més definida.
De la mateixa manera passa en l’art, que es manifesta com a producte d’una altra dualitat dins de l’home, com a producte d’un exterior cultivat i d’un interior intensificat més conscient; com a expressió pura de l’esperit humà, es manifesta en una aparença estètica purament expressiva, abstracta.
L’artista realment modern sent conscientment allò abstracte de l’emoció de la bellesa: reconeix conscientment que l’emoció de la bellesa és còsmica, universal. Aquest reconeixement conscient té com a resultat la imatge abstracta, la defineix com aquella cosa que només és universal.
La nova imatge, doncs, no pot aparèixer com a imatge concreta (natural), que, poc o molt, sempre es refereix a allò individual o que, si més no, amaga l’universal.
No pot quedar embolcallada per allò que caracteritza l’individual —la forma i el color naturals— sinó que ha d’assolir una manifestació en abstracció de forma i color: amb la línia recta i el color primari definit.
Fragment de “La nova imatge en la pintura” (Neue Gestaltung), Piet Mondrian, 1925.