El premi Lletra d’Or d’enguany ha estat atorgat al llibre El nus la flor, d’Enric Casasses, publicat per Edicions Poncianes el novembre de 2018. El jurat actual està format per Salvador Macip, Sebastià Alzamora, Núria Cadenes, David Plana, Míriam Cano, Llucia Ramis, Sílvia Bel, Andreu Gomila i Jordi Nopca.
L’entrega del premi es durà a terme en el tradicional àpat organitzat per l’editorial, que en aquesta ocasió serà en format de dinar i tindrà lloc el proper 10 de gener al restaurant Velòdrom. Hi prendran part els editors, el premiat, el jurat i els periodistes que ho sol·licitin a l’editorial.
Com és tradició, en el transcurs del dinar, el joier Manel Capdevila i Coral entregarà el premi -un botó de solapa d’or, que representa la lletra grega “fi” (Φ), símbol clàssic de l’equilibri- al guardonat.
El premi és considerat com un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, tant per la qualitat de les obres guanyadores com pel prestigi dels membres del jurat. També s’aprecia molt l’originalitat i simpatia amb què es lliura el guardó, i la seva independència, ja que no està sotmès als interessos de cap empresa editora ni de cap institució.
***
Fitxa del llibre
Tècnica: Poesia
Núm. de pàgines: 284
Format: 14 x 21 cm
PVP: 24 € (29 € amb CD)
ISBN: 978-84-7226-828-9
Avui, que fa 136 anys del naixement de Virginia Woolf, compartim uns retalls del conte ‘La marca a la paret’:
«Perquè, si volem comparar la vida amb alguna cosa, l’hem d’equiparar a ser propulsats pel túnel del metro a cinquanta milles per hora —i aterrar a l’altra banda sense cap agulla als cabells! Ser llançats als peus de Déu completament nus!
Rodolar pels prats de porrassa com paquets de paper marró rebatuts a l’oficina de correus! Amb els cabells voleiant enrere com la cua d’un cavall de curses. Sí, això sembla que expressa la rapidesa de la vida, la dilapidació i la reparació perpètues; tot tan casual, tot tan atzarós…»
* * *
«I què és coneixement? Què són els nostres homes lletrats excepte descendents de bruixes i eremites que s’agotzonaven en coves i, mesclant herbes als boscos, interrogaven musaranyes i apuntaven el llenguatge de les estrelles?
Sí, podríem imaginar un món bastant plaent. Un món silent, espaiós, amb les flors vermellíssimes i blavíssimes a camp obert. Un món sense professors o especialistes o majordoms amb perfil de policies, un món que podríem tallar amb el propi pensament com un peix talla l’aigua amb l’aleta, fregant les tiges dels nenúfars quan penja suspès sobre nius de blancs ous marins…»
* * *
‘La marca a la paret’ (fragment), 1917
Col·lecció Bèsties, núm. 16
«Sembla que amb la punta dels dits toqui quelcom que cerco des de fa molt temps. Deu ésser meravellós trobar sense cercar, però jo més m’estimo trobar el que cerco.»
PONÇ A CORBERÓ, 3 GENER 1968
——-
Corberó:
Les aproximacions eren aproximacions, però els cargols ja cargolen. Estàs entrant dins un món nou. Digues a Mary Ann que la finestra està tancada perquè fot molt fred i agafaria una pulmonia.
Records,
Firmat: Joan Ponç
Cadaqués 67
(Pàgina 158) — Data desconeguda
«Les apassionades converses que tenia amb Brossa sota l’esvoletec de les ratapinyades que sovint, i amb una gran alegria per la nostra part, ens acompanyaven iamb les quals ens identificàvem, foren incrementades amb la presència de Cuixart i Tàpies. El primer era el conversador més brillant de tots plegats, i encara recordo el dia que digué: “Tots els components de Dau al Set pertanyen al regne animal, fora d’en Brossa, que pertany al vegetal”.»
JOAN PONÇ
——-
Brossa,
Tot bé Ja he vist en Corberó.
(Està fent uns gravats molt interessants.)
Firmat: Joan Ponç.
Cadaqués 67
(Pàgina 131) — 15 de febrer de 1967
El punt exacte
Cada dia veig el punt exacte
de la desaparició
paulatina de l’esfera blava.
És aquí, on convergim amb l’òxid,
els mocs i els últims
sospirs dels ànecs embotits.
Aquí, no mai allí, allí és l’enlloc.
Mentrestant, un somrís, una copa,
un pessic, una aranya esgarrifosa,
un ministre ombrívol, un rètol
que diu: sí, mil cops sí, però tu no.
«Sense premi, però el premi és la curosa edició del volum a tot color i amb un disseny magistral, arriba W de Gabriel Ventura a Edicions Poncianes, que també treu un volum increïble de la correspondència amb altres creadors com Brossa, Foix o Cirlot.»
Jaume Pons Alorda fa un repàs exhaustiu al NacioDigital de les publicacions catalanes més destacades del 2018, entre les quals inclou el W, de Gabriel Ventura, i el Quadern de correspondències de Joan Ponç, a cura de Pilar Parcerisas.
Vols conèixer-les totes? Entra aquí!
«Aquesta és la meva mirada: n’existeixen d’altres, és clar. Convido tothom perquè cadascú es faci el seu any, el pensi, el repensi, l’alteri i el subverteixi. Però sobretot convido tothom a llegir i a gaudir, també a descobrir.»
Sobre el cèlebre Finnegans Wake de James Joyce, Samuel Beckett va dir-ne: «Aquí la forma és el contingut, el contingut és la forma. Vostès es queixen que això no hagi estat escrit en anglès. No està escrit en absolut. No és per a que es llegeixi —o més aviat no és només per a que es llegeixi. És per a que es miri i s’escolti. No és una escriptura sobre alguna cosa; és aquella cosa. Quan el sentit és dormir, les paraules se’n van a dormir. Quan el sentit és ballar, les paraules ballen».
A Finnegans Wake, com ja començava a passar en l’Ulysses, el tema del llibre es fon en la forma, desapareix la noció clàssica de “gènere literari”. L’obra avança guiada per un alè interior, s’autogenera des de la pulsió eròtica de les paraules.
James Joyce reafirma la idea, ja posada en pràctica per Mallarmé, que els mots es desitgen entre ells, que tenen una voluntat pròpia, independent de l’autor. La funció de l’artista, llavors, consisteix en disposar la matèria tal com vol ser disposada, ni més ni menys. Llegint alguns paràgrafs del Finnegans Wake amb atenció ens adonem, sorpresos, de com les frases es van acomodant a la llengua amb gràcia i ordre incomprensibles, succeint-se les unes a les altres amb un ritme que, sense saber ben bé perquè, se’ns acudiria d’anomenar natural.
Per arribar a llegir amb total plenitud de detalls el Finnegans Wake, per a no perdre’s cap dels seus meravellosos jocs lingüístics, caldria un domini quasi diví d’aquesta llengua, o més aviat, la capacitat sobrenatural de llegir la ment, i en particular, la ment genial de James Joyce. És una obra intraduïble, i tanmateix, molt agradable d’escoltar.
Can’t hear with the waters of. The chittering waters of. Flittering bats, fieldmice bawk talk. Ho! Are you not gone ahome? What Thom Malone? Can’t hear with bawk of bats, all thim liffeying waters of. Ho, talk save us! My foos won’t moos. I feel as old as yonder elm. A tale told of Shaun or Shem? All Livia’s daughtersons. Dark hawks hear us. Night! Night! My ho head halls. I feel as heavy as yonder stone. Tell me of John or Shaun? Who were Shem and Shaun the living sons or daughters of? Night now! Tell me, tell me, tell me, elm! Night night! Telmetale of stem or stone. Beside the rivering waters of, hitherandthithering waters of. Night!
Pensem, per exemple, en la frase «Flittering bats, fieldmice bawk talk» que, en un acte de profanació lingüística, podríem traduir de la manera següent: «ratpenats que voleien, insolent xerrameca de ratolins de camp». En el trasllat d’una llengua a l’altra la frase perd la musicalitat i, de sobte, quasi, el sentit.
Ritme i sentit estan fins a tal punt integrats que la seva traducció resulta penosa. En canvi, en l’original anglès, podem veure com les paraules s’engendren les unes a les altres, com s’ajunten per una mena de disposició fonètica, caracterològica, semblant: fliterring–fieldmice, bats–bawk–talk. Com si haguèssim llençat una pedra al riu, el llenguatge es propaga per ones concèntriques, en una progressió circular.
Avui, a Edicions Poncianes, us proposem dues maneres de caminar, de guiar-vos, trobar o avançar en el món contemporani: errant o fent zig-zag. Per parlar de la primera hem escollit un fragment de Vers la pensée planétaire (1964), del filòsof francès d’origen grec Kostas Axelos (1924-2010). El zig-zag ens l’explica Gilles Deleuze (1925-1995) a partir d’una reflexió sobre l’última lletra de l’abecedari, la “z”. Dues maneres de perdre’s en un espai que aviat podreu practicar llegint El meridià de París de Lluís Calvo.
“Planetari significa tot allò que comprèn la terra, el globus terraqüi i les seves relacions amb els altres planetes. És el global. Però aquesta concepció del planetari encara és massa extensa… Planetari és allò itinerant i errant, allò que descriu un curs erràtic en una trajectòria en l’espai-temps, allò que acompleix un moviment rotatiu. Planetari indica l’era de la planificació, en la qual subjectes i objectes de la planificació global, de la voluntat d’organització i de previsió, són presos dins la fixació i d’acord amb un itinerari que ultrapassa al mateix temps subjectes i objectes.
Planetari denomina el regne dels tòpics que s’expandeix per a banalitzar-ho tot, uns tòpics més errants que no pas aberrants. Planetari també designa, com a substantiu masculí i d’acord amb els diccionaris, una espècie de mecanisme tècnic, un engranatge. El joc del pensament i de l’era planetària és llavors global, errant, itinerant, organitzador, planificador i banalitzant, pres en l’engranatge.”
Kostas Axelos, Cap al pensament planetari (1964)
https://www.youtube.com/watch?v=E3HbpAIAhC8
Dels nombrosos i devots lectors que ha tingut Artaud, potser Maurice Blanchot n’ha estat un dels més brillants o, si més no, un dels pocs que s’ha atrevit a penetrar fins les darreres conseqüències el llenguatge radical del poeta. A L’Espace littéraire (1955) el crític francès va dedicar un capítol sencer a Artaud. Vet-ho aquí alguns fragments il·luminadors.
«Als vint-i-set anys Artaud envia alguns poemes a una revista. El director d’aquesta revista els rebutja cortesament. Llavors Artaud intenta explicar per què li importen aquests poemes defectuosos: pateix tal abandó de pensament que no pot menysprear les formes, encara insuficients, conquerides sobre aquella inexistència central. Què valen els poemes així obtinguts?
De tot això en resulta un intercanvi epistolar i Jacques Rivière, el director de la revista, li proposa de cop i volta publicar les cartes escrites entorn aquests poemes no publicables (l’aparició dels quals aquesta vegada s’admet parcialment, a tall d’exemple i testimoni). Artaud accepta amb la condició que l’editor no falsifiqui la realitat. (…)
Poemes que Rivière considerava insuficients i indignes de ser publicats deixen de ser-ho quan vénen complementats pel relat de l’experiment de la seva insuficiència.»
*
»En una carta escrita vint anys més tard, quan ja ha patit sofriments que el converteixen en un ésser difícil i flamejant, Artaud diu amb total senzillesa: “Vaig començar escrivint llibres per a dir que no podia escriure res en absolut. Quan tenia alguna cosa a escriure, el meu pensament s’hi negava”. I també: “No vaig escriure sinó per a dir que mai havia fet res i que fent alguna cosa en realitat no feia res.”
“En el precís instant en el qual l’ànima es troba a punt d’organitzar la seva riquesa, els seus descobriments, en aquell minut inconscient quan un és a punt de brotar, una voluntat superior i perniciosa ataca l’ànima com si fos un àcid, ataca la massa paraula-i-imatge, ataca la massa del sentiment i em deixa panteixant al llindar mateix de la vida.”
(Antonin Artaud en una carta a Jacques Rivière)
*
«El poema —la literatura— sembla lligat a una paraula que no pot interrompre’s, perquè no parla: és. El poema no és aquella paraula, és començament, i la paraula no comença mai, però sempre diu una altra vegada i sempre torna a començar. No obstant, el poeta és aquell que va escoltar la paraula, aquell que es va convertir en la unió, en el mitjancer, el que li va imposar silenci pronunciant-la.»
*
«Escriure és participar de l’afirmació de la solitud on amenaça la fascinació. És entregar-se al risc de l’absència de temps on domina un recomençament etern. És passar del Jo a l’Ell, de manera que allò que em passa no li passa a ningú, és anònim perquè em concerneix, es repeteix com una dispersió infinita.»