Són cent esglaons exactes, ens havia comunicat per e-mail un parell de dies abans l’Enric Casasses. D’aquesta escala típica de l’Eixample, sense ascensor, estreta, amb el gran buit del celobert a l’esquerra, que a mesura que pugem va passant de simpàtic i acollidor a blanc i amenaçador —el blanc no massa pur de les parets interiors de l’edifici—, en destaca la barana alegrement pintada de color vermell, que d’alguna manera sembla fer més lleugera l’ascensió. Potser perquè és llisa i llampant ens fa pensar en la idea de velocitat. I pensar en la idea de velocitat ens fa pujar més ràpid les escales. Un sil·logisme confús però pràctic que durant uns instants ens porta a reflexionar sobre la ciència dels pintors de baranes, que de sobte intuïm fonda i plena d’utilitats mundanes. Pintors de baranes o neuròlegs? Ja devem anar per l’esglaó setanta-cinc, ens diem quan superem el tram del segon al tercer pis. Oh, atzar preciós i precisió juganera dels números. Arribem al quart pis, dues portes, l’A i la B, aquesta última entreoberta. Piquem amb els dits i immediatament sentim un xiulet de veu que crida “endavaaaaaaant”.

La decoració del pis de l’Enric és tan variada com els seus gustos, tan imprevisible i rica com els seus poemes: quadres de coloraines, antics cartells dels seus recitals, pàgines de llibretes penjades a la paret, partitures, estampetes de ciutats, reproduccions d’obres d’art, branques de formes recargolades, platets de ceràmica, dibuixos, postals, un escaire i una trompeta, llibres de totes les mides en els racons més insospitats. Ens mostra l’escriptori, una espècie de taula de delineant plena de llibres, llapis i llibretes, que dóna a un balcó menut per on al migdia hi entra una gran massa de llum que es reparteix amb ardor per totes les parts de l’habitació, i la biblioteca, “però només una porció”, diu, ordenada en un munt d’estanteries en una petita peça adjacent.

A la taula rodona del menjador hi ha tot de llibres de Kenneth Patchen escampats. La majoria tenen dibuixos a la coberta, n’hi ha un amb el retall d’un manuscrit de Patchen subratllat, ple de taques i anotacions. I un altre amb els típics ninotets que dibuixava el poeta americà, aquests en blanc i negre. “Amb l’Eric ens vam inspirar molt en les edicions nord-americanes de Patchen dels anys quaranta i cinquanta, són molt guapes”. L’Enric Casasses es refereix, per descomptat, a l’Eric Coll, el dissenyador de Panorames de poemes. “Ens ho hem passat molt bé dissenyant el llibre, era un estira-i-arronsa entre traductor i dissenyador.”

Aleshores ens comença a explicar com va descobrir Patchen, a Anglaterra, als anys setanta, llegint per casualitat un article de Henry Miller, Man of anger & light. “A partir d’aquí vaig començar a llegir-lo i a buscar llibres seus”. Ens passa una còpia que ha imprès de l’article de Miller, on per atzar hi trobem les següents paraules: «America is immune to all appeals. Her people do not understand the language of the poet. They do not wish to recognize suffering, is too embarrassing. They do not greet Beauty with open arms, her presence is disturbing to heartless automatons (…) “What is one to do with a man like that?” Yes, a man like Patchen puts them in a dilemma». De mica en mica vaig anar descobrint, segueix l’Enric, que Kenneth Patchen era un poeta radical com ho podien ser els beatniks, però d’una manera molt diferent a ells, que el van agafar una mica com a pare espiritual, juntament amb l’altre Kenneth, en Kenneth Rexroth, un poeta també extraordinari, per cert. Kenneth Patchen no sembla tan nihilista com William Burroughs o Jack Kerouac, ens atrevim a puntualitzar, si més no els seus poemes són molt més alegres, més crus, sorgits d’un tipus d’imaginació molt diferent que, per exemple, i encara que es trobin molt allunyats en el temps i l’espai, ens pot fer recordar alguns passatges d’Amic i Amat de Ramon Llull. Kenneth Patchen, com Llull, és un poeta que lloa el món en la seva plenitud, el bell i el lleig, allò tràgic i allò còmic, els plors i les alegries, la por i l’amor. “Exacte!” exclama l’Enric, “es tracta d’això, de lloar els fraus i les virtuts del món, les dues coses alhora, de la poesia com a lloança del caos que és el tot”.

Hi ha un altre element, afegeix, que podria diferenciar Patchen dels beatniks—si és que cal fer-ho, perquè cada escriptor és un univers a part, per més que els mitjans o els estaments acadèmics vulguin vincular-lo sempre amb una generació o un grup determinats: a diferència dels poetes beat, el d’Ohio va negar entrevistes a revistes com Life o Squire, va rebutjar tant com va poder la mercantilització de la seva imatge. Aquesta és segurament una altra de les circumstàncies que ha convertit l’obra de Patchen en una joiosa excepció del seu temps. La imatge d’escriptors com Kerouac o Burroughs ha estat completament absorbida per l’imaginari pop dels EEUU, mentre que Patchen ha quedat triomfalment al marge, com una cuca de llum brillant en el vastíssim camp de la literatura nord-americana del segle XX. Aquesta solitud excepcional irradiava, i irradia encara avui, una gran força d’atracció entre els artistes que l’han precedit. Patchen va ser molt apreciat per alguns dels solistes més grans del jazz, com Charlie Parker, que deien que sempre anava amb un dels seus llibres a la butxaca. També va recitar versos amb Charles Mingus al contrabaix.

Mentre l’Enric Casasses ens explica això posa un disc de Patchen llegint els seus poemes amb ràfegues de free jazz de fons i busca, entre les prestatgeries de la biblioteca, el volum que conté l’obra completa de les cançons de Bob Dylan. “Mite-la, aquí, ja l’he trobada” i ens assenyala amb el dit la primera frase d’una de les estrofes de Chimes of Freedom:

In the wild cathedral evening the rain unraveled tales

For the disrobed faceless forms of no position

Tolling for the tongues with no place to bring their thoughts

All down in taken-for-granted situations

Tolling for the deaf an’ blind, tolling for the mute

For the mistreated, mateless mother, the mistitled prostitute

For the misdemeanor outlaw, chaineded an’ cheated by pursuit

An’ we gazed upon the chimes of freedom flashing

Fixeu-vos quina expressió tan elàstica, tan curiosa, és rara, eh? Cathedral evening, repeteix l’Enric. I en dir això pren un dels llibres de la taula, comença a passar pàgines vivament, unes pàgines entre les quals sembla orientar-se amb destresa, i immediatament, al cap de trenta o quaranta segons, posa un altre cop el dit damunt d’unes lletres. Aquesta vegada formen el títol d’un poema de Kenneth Patchen, Beautiful you are.

Cathedral evening, tinkle of candles

On the frosted air

Beautiful you are

Beautiful your eyes, your lips, your hair!

Ah still they come

Evenings like chalices

Where little roofs and trees drink

Until a rude hand

Shatters them, one by one

O beautiful you are

My own

Land of holiness, unblemished grace

Springtime

In this winter place

O in the candles there

More beautiful

Than any legend’s face

Your eyes, your lips, your hair!

Cathedral evening, repeteix de nou Enric Casasses. Quina coincidència, diu ben murri, mentre se’n torna a la biblioteca a desar el llibre de cançons de Bob Dylan.

Si la setmana passada anunciàvem Kenneth Patchen com una de les properes novetats d’Edicions Poncianes, aquesta setmana us presentem Poeta de les Cendres, de Pier Paolo Pasolini, que també veurà la llum a finals de novembre. Un llarg poema autobiogràfic de l’escriptor i cineasta que encara no s’havia editat en català. Un text que aporta nova llum a la vida i obra del geni italià just en el quaranté aniversari de la seva mort. Amb traducció de Gerard Cisneros i pròleg de Pere Gimferrer, Poeta de les Cendres és una obra que ens ajudarà a entendre millor la complexa trajectòria de Pasolini: el seu pas de la literatura al cinema, els orígens socials del poeta, la importància del poble i la ciutat en la seva vida…

Quan va escriure aquest poema, Pasolini? Com el va descobrir, el seu traductor? Quin ha estat l’impacte de Pasolini a la literatura catalana? Com l’hem llegit fins ara? Aviat xerrarem d’això amb Gerard Cisneros. Mentrestant, us deixem algunes paraules del pròleg de Pere Gimferrer i del seu traductor, i un fragment inèdit del poema.

«A Poeta de les Cendres Pasolini repassa la seva vida, fins i tot el futur. Recorda el periple d’infant pel nord, Bolonya, Casarsa… El pare feixista, la mare pagesa i delicada, el germà mort pels seus, el friülà, els versos, la guerra, la fam i l’amor incontenible amb el que Pier Paolo Pasolini sembla que ho feia tot. (…) Un text inacabat i bell com inacabada i bella va ser la seva vida.»

Gerard Cisneros

«Poema insòlit, situat en els marges de l’obra, aquest text és, tanmateix, un dels més colpidors del Pasolini poeta, i també del Pasolini en general.»

Pere Gimferrer

Tot podia, en la poesia, tenir una solució.

Em semblava que Itàlia, la seva descripció

i el seu destí,

depengués del que jo n’escrivia,

en aquells versos amarats de la

realitat immediata

Qui és Kenneth Patchen? D’on surt, cap a on va? Com és que encara no havia arribat a casa nostra l’obra d’un dels grans poetes nord-americans del segle XX, admirat per Charlie Parker, Henry Miller o Bob Dylan? Hem parlat de tot això i més —perquè l’univers de Kenneth Patchen (Ohio 1911 – Califòrnia 1972) s’expandeix més enllà de la poesia i connecta amb la novel·la, el collage, el dibuix o el jazz— amb Enric Casasses, que ha traduït Panorama de poemes (Poemscapes, 1958) per a Edicions Poncianes. Un llibre brillant, original i divertidíssim, poblat de personatges i situacions entranyables que, sense renunciar mai a la innocència, ens van obrint les portes d’unes veritats a vegades dures de pelar. A finals de novembre ja el podreu trobar a les llibreries!

Us deixem tres visions sobre la poesia de Patchen. Aviat podreu llegir l’entrevista amb Enric Casasses. Hi descobrirem des de les connexions de Patchen amb el limerick fins als picture-poems, un curiós gènere literari. No us ho perdeu!

—

Si agafeu inadvertidament amb la mà un pot que bull, la reacció instintiva és obrir la mà de manera que el pot salta i el líquid bullint ho esquitxa tot, però si amb un esforç extrem de la voluntat aguanteu la cremada fins a deixar el pot dret en lloc segur, tindreu una idea del que fa Kenneth Patchen amb la seva obra.

Enric Casasses

Patchen’s a real artist, you’d dig him.

Charles Mingus

A senior survivor of the poetry spiritual wars.

Allen Ginsberg

«El Faust de Pessoa que les Edicions Poncianes posen a l’abast del lector en una acurada edició que sembla gairebé de bibliòfil (però que al primer cop d’ull damunt els prestatges em recordà les antigues guies Michelin franceses) és d’una lectura complexa i els seus cinc actes, quatre entreactes i el final són d’una representació teatral delirant, gairebé impossible, però en canvi ha de ser sentit més que no pas llegit i, si pot ser, declamat en la versió original portuguesa tot seguint la versió traduïda simultàniament. I deixar-se endur per “la dimensió paradoxal del nihilisme” (Mais fundo o abismo entre meu ser e mim/ (…) e nesse abismo (…) nao há nada…).»