01/01/2017

Els intel·lectuals

Per Gabriel Ventura

Intel·lectual?

Ja que un no sap ben bé de què parla, més val confiar en el diccionari. En aquest cas, diu: “la intel·ligència hi té una participació predominant o excessiva”.

L’excés és, en tot, un defecte. No m’hi sento massa implicat. Em sembla que els he conegut, i vaig trobar que s’assemblaven. Parlem, llavors, d’una mena de casta. Tots ells tenien conviccions.

Convicció: “opinió ferma”. Està bé. Però en remuntar el curs de la paraula, vet-ho aquí el que trobem: “prova que estableix la culpabilitat d’algú”. Aquí hi ha quelcom de veritat. Quan bregava amb algun d’ells no tardava en sentir-me culpable. Molt ràpidament identificaven les meves idees. Es posava en pràctica un hàbit adquirit, sens dubte durant la seva formació. Allò que hagués pogut dir o escriure, era esmicolat, radiografiat.

En aquest sentit, he tingut moltes sorpreses, quan les meves afirmacions eren confrontades amb obres que estava segur de no haver llegit mai i de les quals mai havia sentit a parlar.
Tot passava com si, la seva pròpia cultura, la d’aquells intel·lectuals, es projectés en cada cosa com un miratge.

Entre els professors de la Facultat de lletres on jo estudiava no tots eren intel·lectuals. Un bon nombre no semblava patir cap excès d’intel·ligència, ben lluny d’això. Però alguns havien escrit obres força notòries. De fet, als meus ulls, no es distingien gaire entre ells. Allò que deien, els continguts dels seus discursos, era vertaderament secundari respecte al fet que tots parlaven des del mateix lloc, que es deia tarima. Topos.

Ara bé, aquest lloc no és net [joc de paraules, en francès, entre propre, que significa net i, també, propi, de manera que la frase podria llegir-se “aquest lloc no és propi”, en el sentit de pertànyer exclusivament a algú], no perquè no es netegi, sinó en el sentit que tots eren com ocells sobre la mateixa branca.

Ara bé, la branca importa molt més del que un s’imagina quan un mateix és un ocell. I l’escalada de conviccions oposades importa poc en comparació a aquest topos, és a dir, el lloc des d’on un parla adquireix rellevància per sobre d'”allò sobre el que” un parla.

Fernand Deligny, Aquells excessius

Comparteix la notícia
01/01/2017

Els intel·lectuals

Intel·lectual?

Ja que un no sap ben bé de què parla, més val confiar en el diccionari. En aquest cas, diu: “la intel·ligència hi té una participació predominant o excessiva”.

L’excés és, en tot, un defecte. No m’hi sento massa implicat. Em sembla que els he conegut, i vaig trobar que s’assemblaven. Parlem, llavors, d’una mena de casta. Tots ells tenien conviccions.

Convicció: “opinió ferma”. Està bé. Però en remuntar el curs de la paraula, vet-ho aquí el que trobem: “prova que estableix la culpabilitat d’algú”. Aquí hi ha quelcom de veritat. Quan bregava amb algun d’ells no tardava en sentir-me culpable. Molt ràpidament identificaven les meves idees. Es posava en pràctica un hàbit adquirit, sens dubte durant la seva formació. Allò que hagués pogut dir o escriure, era esmicolat, radiografiat.

En aquest sentit, he tingut moltes sorpreses, quan les meves afirmacions eren confrontades amb obres que estava segur de no haver llegit mai i de les quals mai havia sentit a parlar.
Tot passava com si, la seva pròpia cultura, la d’aquells intel·lectuals, es projectés en cada cosa com un miratge.

Entre els professors de la Facultat de lletres on jo estudiava no tots eren intel·lectuals. Un bon nombre no semblava patir cap excès d’intel·ligència, ben lluny d’això. Però alguns havien escrit obres força notòries. De fet, als meus ulls, no es distingien gaire entre ells. Allò que deien, els continguts dels seus discursos, era vertaderament secundari respecte al fet que tots parlaven des del mateix lloc, que es deia tarima. Topos.

Ara bé, aquest lloc no és net [joc de paraules, en francès, entre propre, que significa net i, també, propi, de manera que la frase podria llegir-se “aquest lloc no és propi”, en el sentit de pertànyer exclusivament a algú], no perquè no es netegi, sinó en el sentit que tots eren com ocells sobre la mateixa branca.

Ara bé, la branca importa molt més del que un s’imagina quan un mateix és un ocell. I l’escalada de conviccions oposades importa poc en comparació a aquest topos, és a dir, el lloc des d’on un parla adquireix rellevància per sobre d'”allò sobre el que” un parla.

Fernand Deligny, Aquells excessius

Comparteix la notícia