IMATGE. En el camp amorós, les ferides provenen més d’allò que es veu que no pas d’allò que se sap.

1. (“De cop i volta, tornant del vestidor els veig en tendra conversació, inclinats l’un sobre l’altre.”)

La imatge es destaca; és pura i neta com una lletra; és la lletra d’allò que fa mal. Precisa, completa, acabada, definitiva, no em deixa lloc: sóc exclòs d’elles com de l’escena original, que no existiria, potser, si no fos pel contorn del pany. Vet-ho aquí, doncs, la definició de la imatge, de tota imatge: la imatge és aquella cosa de la qual sóc exclòs. Contràriament a aquelles endevinalles en les quals el caçador es troba secretament dibuixat entre les fulles dels arbres, jo no em trobo en l’escena: la imatge no té enigma.

2. La imatge és peremptòria, sempre té l’última paraula; cap coneixement pot contradir-la, arreglar-la, subtilitzar-la. Werther sap perfectament que Carlota s’ha promès amb Albert, i en el fons no pateix per aquesta qüestió més que vagament; però “sent un calfred per tot el cos quan Albert estreny la seva esvelta cintura”. Jo sé que Carlota no em pertany, diu la raó de Werther, però de totes maneres, Albert me la roba, diu la imatge que té als ulls.

3. Les imatges de les quals sóc exclòs són cruels; però a vegades també (inversió) sóc capturat per la imatge. Quan m’allunyo de la terrassa d’un cafè en la qual deixo a l’altre en companyia, em veig marxar sol, caminant, una mica deprimit, pel carrer desert. Aquesta imatge, en la qual la meva absència és capturada com en un mirall, és una imatge trista.

Una pintura romàntica mostra sota una llum polar una acumulació de runes gelades; cap home, cap objecte habita aquest espai desolat; però, per aquesta mateixa raó, per poc que sigui pres per la tristesa amorosa, aquest buit demana que m’hi projecti; em veig com una estàtua, assegut sobre un d’aquells blocs, abandonat per sempre. “Tinc fred, diu l’enamorat, tornem”; però no hi ha cap camí, el vaixell s’enfonsa. Existeix un fred especial de l’enamorat; com el del petit (home, animal) fredolic, que té necessitat del caliu matern.

4. El que em fereix són les formes de la relació, les seves imatges; o més aviat, allò que els altres anomenen forma jo ho experimento com a força. La imatge —com l’exemple per a l’obsessiu— és la cosa mateixa. L’enamorat és, doncs, artista, i el seu món és un món capgirat, ja que tota imatge és el seu propi fi (res més enllà de la imatge).

Fragments d’un discurs amorós, Roland Barthes