(Foto del post: Joan Lorenzo. Font: Twitter)
Llegirem, explicarem, dubtarem, cantarem i tocarem, i farem un brindis per celebrar-ho!
A més, qui compri el llibre+CD es podrà endur una bossa exclusiva de Poncianes.
Fins dissabte!
Dijous, 25 d’octubre, vam tornar a obrir l’Heliogàbal o l’Anarquista coronat, d’Antonin Artaud, que Edicions Poncianes vam publicar per primera vegada en català la passada primavera.
Ho vam fer en una conversa amb Xavier Valls, traductor de l’obra, i Xavier Bassas, professor d’estudis francesos i filòsof.
Just avui fa dos mesos que en Josep Pedrals, la Maria Cabrera, en Carles Duarte, la Mar Fontana, en Gerard Cisneros i el grup Versaleta pujaven a l’escenari del RUSC 2018 per omplir el Museu de la Vida Rural de versos i cançons.
Ho recordem amb un recull de fotos del festival:
Un any més, Edicions Poncianes som presents a la Setmana del Llibre en Català, a l’Avinguda de la Catedral de Barcelona.
Trobareu tots els nostres llibres i novetats a l’estand 52, que compartim amb l’Editorial Barcino de la Fundació Carulla.
Us hi esperem!
El RUSC 2018 ve carregat de brunzit poètic, com cada any. Un festival als jardins del Museu de la Vida Rural que us portarà, el vespre del dijous 26 de juliol (a les 20h), versos ben diversos del panorama català actual. Els convidats d’aquesta edició 2018 seran:
Josep Pedrals
Es dedica a la poesia des de diversos fronts: escriu llibres d’investigació en el gènere, recita, l’explica en cursos i conferències, ha muntat celebracions poètiques de tot tipus, posa música als versos i versos a les músiques, expandeix la teatralitat del vers…
Mar Fontana
És llicenciada en Filologia Catalana, escriu crítica literària i col·labora al digital de cultura Núvol i al setmanari Llavor cultural, entre altres. És autora del poemari Terragra (2017) i ha coeditat el llibre col·lectiu La terra sagna. L’1 d’Octubre dels poetes (2018).
Gerard Cisneros Cecchini
És professor de filosofia i poeta. Ha publicat la plaquette Bolets (2012) i D’epitalami, res (2017, Premi Cadaqués a Rosa Leveroni). També ha publicat les traduccions Milestones, 13 (2015, selecció de poemes d’Allen Ginsberg) i Poeta de les Cendres (2015), de Pier Paolo Pasolini.
Carles Duarte i Montserrat
Creu en la bellesa des de la paraula com a mirall des d’on endinsar-se en els laberints de l’ànima i des d’on celebrar radicalment la vida, i cerca en els camins de la natura ressons de la memòria infinita de l’univers.
Maria Cabrera Callís
Poeta i docent, ha publicat Jonàs (Galerada), amb el que va guanyar el Premi Amadeu Oller per a joves poetes l’any 2004; La matinada clara (Edicions a Petició); el poemari col·lectiu Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (Setzevents); i La ciutat cansada (Proa), obra guanyadora del Premi Carles Riba 2016.
La música, força poètica, ens arribarà de la mà de:
Versaleta
Un trio penedesenc format per les poetes Mari Carme Rafecas i Alba Vinyes Lasso, i la cantautora Marina Ràfols. Un recull d’obres pròpies que combina cançons i poemes; un recorregut de veus, batecs, crítica social, compromís amb el territori. Una actuació de caire intimista i reflexiu, càlid i alhora contundent.
LLOC:
Jardins del Museu de la Vida Rural
Carretera de Montblanc, 35
L’Espluga de Francolí
DATA:
Dijous, 26 de juliol, a les 20 h
Enrusca’t!
Dimecres, 20 de juny, vam presentar l’Heliogàbal o l’Anarquista coronat, traduït per Xavier Valls Guinovart i amb epíleg d’Arnau Pons. Però ho vam de manera artaudiana, al nou espai Joan Brossa, temple escollit.
Vam començar amb una conversa entre Joana Masó (professora de literatura i assaig francesos, UB), Xavier Valls (el traductor) i Arnau Pons (autor de l’epíleg), que van desgranar la força envestidora d’Artaud, la literatura incòmoda, el recargolament existencial. I també la feina minuciosa de desfer la teranyina per traduir-la al català.
Després, el viatge al 211, el punt àlgid, la lectura performàntica de fragments del llibre, amb:
Vicenç Altaió, sumum sacerdot – Xavier Valls, rapsoda – Jordi Carulla, rapsoda – Mike Landscape, músic arlequí – Ricardo Massari, músic – Emma Vilavechia, ballarina
Vam parlar d’Artaud, el vam projectar, vam tenir impros de música i dansa i el vam desgranar amb els ritus que es mereix.
* * *
(muntatge audiovisual de Gabriele Sisti projectat a l’acte):
Just setanta anys després de la mort d’Artaud, publiquem una gran obra que fins ara no hem pogut llegir en català: Heliogàbal o l’Anarquista coronat, traduïda per Xavier Valls Guinovart i amb epíleg d’Arnau Pons.
En farem una presentació sonada, a l’alçada del que tenim entre mans…
El dimecres 20 de juny
Al nou espai Joan Brossa de La Seca
A les 7 de la tarda
En una conversa entre:
- Jordi Carulla-Ruiz, l’editor
- Xavier Valls, el traductor
- Arnau Pons, autor de l’epíleg
- Joana Masó, professora de literatura i assaig francesos de la UB
I, després, amb una lectura (performance) de fragments del llibre amb:
- Vicenç Altaió, summe sacerdot
- Xavier Valls, rapsode
- Jordi Carulla, rapsode
- Mike Landscape, músic arlequí
- Ricardo Massari, músic
- Emma Vilavechia, ballarina
Parlarem d’Artaud, el projectarem, tindrem impros de música i dansa i el desgranarem amb els ritus que es mereix.
Us esperem a l’Espai Joan Brossa!
(C/ La Seca, 2, Barcelona)
***
El meridià de París arriba a la segona edició. Perquè és un assaig que, si això és possible en un text, guanya vigència dia a dia. Llegiu-lo, si encara no ho heu fet. Nou format, mateix contingut. Ja és a llibreries!
Del capítol: ‘La línia de la memòria’«Però Verdaguer no podia imaginar quina mena de sagetes caurien unes quantes dècades més tard. Perquè el Pirineu fou, un cop més, testimoni de la guerra. Les collades que s’estenen a llevant de Roca Colom –coll de Pal, Siern, Pregon, Ares, Vernadell i Malrem– esdevingueren el pas escollit pels republicans que fugien de les tropes feixistes. Una corrua que avançava lentament, en condicions deplorables, formada per adults i criatures que lluitaven contra l’extenuació, el desànim, la fam i el fred. L’objectiu era la carena, el vessant que es resistia a aparèixer davant dels ulls. Una línia obstinada, una fita, un pas que implicava un gest a vida o mort. Corrua trista, derrotada, vençuda. Passos lents, passos extenuats enmig del glaç. I un fons llunyà de cims: enllà, sempre enllà. Quan els exiliats arribaven a la frontera, esgotats, els gendarmes francesos s’exclamaven de la misèria que veien pertot. Una gesticulació inútil, si tenim en compte que l’acollida de l’estat veí no va ser l’esperada i que molts dels fugitius van acabar en camps de concentració francesos i alemanys.» (pàg. 79). «El cert és que l’arribada dels exiliats va desbordar les autoritats franceses, les quals es van limitar a tancar-los en camps insalubres, enmig de pèssimes condicions d’allotjament i alimentació. Era la humiliació del vençut. La sensació de ser perseguit sense haver comès cap delicte. D’herois bèl·lics a pàries europeus. Els exiliats van ser desposseïts de les pertinences personals. La seva personalitat es convertí en nuesa, en número, en res. Qui podia reconèixer-se en aquells humans esgotats, desfets per mil penúries, atacats per la disenteria i el tifus? Europa, un cop més, es convertia en una paraula buida, en un mer exercici retòric al servei de l’ordre i el temor.» (pàg. 81)
Del capítol: ‘Europa s’enfonsa al mar’«Europa, a Ocata i sa Dragonera, s’enfonsa al mar. Els meridians que s’hi poden traçar són múltiples i arbitraris: de Berlín a París, de Varsòvia a Moscou, de Viena a Venècia, de Roma a Munic o d’Estocolm a Praga. Si els resseguíem trobaríem –talment de Dunkerque a sa Dragonera– algunes de les claus de la cultura Europea. Tanmateix, sempre acabaríem ensopegant amb determinats trets que la caracteritzen, més enllà de les localitzacions geogràfiques concretes. L’afany de poder, l’aniquilació i silenciament de les minories, la persecució de la diferència, els conflictes religiosos, la violència en nom de la defensa de les idees, les guerres devastadores i l’imperi del consum esdevenen artèries i meridians que creuen la societat i la història europees. Cada territori té els seus centres travessats per una línia o una altra.» (pàg. 152) «Europa es basteix des de les ruïnes dels seus errors. Encara avui la seva pretesa unió té lloc des de l’estructura momificada dels estats. Europa, enfonsada en la ignorància envers les seves arrels, no reconeix les diferències ni la totalitat de les llengües que la componen. I abomina de la història que va forjar-la tot abraçant allò que, de manera paradoxal, resulta ser profundament antieuropeu. És la paradoxa d’un conjunt de pegats que es cusen sense una consciència profunda envers el passat i sense la perspicàcia dels horitzons a compartir. Europa s’enfonsa al mar, a Ocata i a sa Dragonera.» (pàg. 156)
