La vida de l’home culte d’avui es va allunyant cada vegada més d’allò natural: la vida es torna cada vegada més abstracta.

Allà on el natural (l’exterior) s’«automatitza», observem que l’atenció per la vida es va concentrant en l’interior. La vida de l’home realment modern no tendeix cap al material pel material, ni és predominantment vida de sentiments, sinó que més aviat actua com a vida independent de l’esperit humà en progrés.

L’home modern —encara que sempre unitat de cos, ànima i esperit— mostra una consciència canviada: totes les manifestacions de la vida adquireixen una altra aparença, una aparença abstracta més definida.
De la mateixa manera passa en l’art, que es manifesta com a producte d’una altra dualitat dins de l’home, com a producte d’un exterior cultivat i d’un interior intensificat més conscient; com a expressió pura de l’esperit humà, es manifesta en una aparença estètica purament expressiva, abstracta.

L’artista realment modern sent conscientment allò abstracte de l’emoció de la bellesa: reconeix conscientment que l’emoció de la bellesa és còsmica, universal. Aquest reconeixement conscient té com a resultat la imatge abstracta, la defineix com aquella cosa que només és universal.

La nova imatge, doncs, no pot aparèixer com a imatge concreta (natural), que, poc o molt, sempre es refereix a allò individual o que, si més no, amaga l’universal.

No pot quedar embolcallada per allò que caracteritza l’individual —la forma i el color naturals— sinó que ha d’assolir una manifestació en abstracció de forma i color: amb la línia recta i el color primari definit.

Fragment de “La nova imatge en la pintura” (Neue Gestaltung), Piet Mondrian, 1925.

Un dels personatges més curiosos i apassionants que apareix al Meridià de París és Francesc Aragó. «Nascut el 1786 a Estagell (Rosselló), fill d’un petit propietari agrícola, va ser un dels noms clau a l’hora de definir el traçat del meridià, la qual cosa el va dur, juntament amb Jean-Baptiste Biot, Josep Chaix i José Rodríguez González, a diversos territoris dels Països Catalans. L’objectiu era prosseguir les tasques iniciades per Pierre Méchain –que morí de febre groga a Castelló, el 1804, i deixà inacabats els treballs de mesura de l’arc de meridià–, bo i fixant el metre a través de successives triangulacions entre Dunkerque i Barcelona. A Francesc Aragó, justament, la guerra napoleònica va sorprendre’l a Mallorca l’any 1808 mentre mesurava l’arc del meridià. Del racionalista a l’aventurer. De l’home de seny al murri. El científic, a través d’innombrables peripècies, va estar a punt de perdre la vida en el viatge. Durant un curt període de la seva existència la raó fou suplantada pels imprevistos. Però es tractava només de càlculs matemàtics? O potser la ciència, en el seu cas, no fou sinó una coartada política, l’excusa per convertir París en el centre del món? L’investigador no ho aclareix pas, però en canvi ens explica els fets principals de la seva vida a l’autobiografia intitulada Història de la meva joventut, un text en què l’aventura domina sobre les reflexions científiques i polítiques. Cal reconèixer que el viure agitat dels seus anys joves justifica aquest registre. I Aragó, que juga a vida o mort, se’n surt. El to pròxim, lleuger i enginyós al mateix temps, resulta convincent. I reïx a l’hora de convertir el viure en peripècia novel·lesca. Perquè ell, com a francès, es trobava en una posició del tot compromesa. Mal que reclòs a les alçades, entre eixorbarates, boixos i llentiscles, el moment triat per als seus treballs fou convuls:

(…) Jo unia geodèsicament l’illa de Mallorca a Eivissa i a Formentera, i així assolia, amb l’ajut d’un sol triangle, la mesura d’un arc de paral·lel d’un grau i mig (…) La meva estació mallorquina, el puig de Galatzó, turó molt elevat, estava situada, precisament, damunt del port on va desembarcar Jaume el Conqueridor quan anà a prendre Mallorca als moros. Entre la gent va córrer el rumor que jo m’havia establert allà per afavorir l’arribada de l’exèrcit francès, i que cada vespre jo hi feia senyals.»

Francesc Aragó va ser una figura clau per a la fixació del meridià de París, però també va destacar com a escriptor i com a polític compromès amb la República als anys trenta del segle XIX:

«Durant el segle XIX els qui es dedicaven a la ciència tenien encara una sòlida formació en tot allò que ara s’amalgama sota la denominació d’humanitats. Aragó posseïa estil i determinació literària. Però, de fet, no foren pas els escrits literaris i assagístics els que inspiraren els literats, sinó la tasca científica en què excel·lí. Un cas rellevant d’aquesta influència fou Jules Verne, el qual es basà en els treballs d’Aragó a l’hora d’escriure Les aventures de tres russos i tres anglesos, Hector Servadac i Clovis Dardentor. Tot aquest historial ens revela la vida d’un home especialment dotat per a la ciència que desenvolupà, al mateix temps, un vessant literari notable. Però Aragó també destacà en el camp polític, on es mantingué fidel als ideals republicans de la família. En aquest àmbit fou elegit diputat de Perpinyà pel departament dels Pirineus Orientals i fou nomenat també ministre de Marina i de les Colònies. Un dels moments polítics més destacats s’esdevingué el 1848, amb la signatura del decret d’abolició de l’esclavitud.»

Dels nombrosos i devots lectors que ha tingut Artaud, potser Maurice Blanchot n’ha estat un dels més brillants o, si més no, un dels pocs que s’ha atrevit a penetrar fins les darreres conseqüències el llenguatge radical del poeta. A L’Espace littéraire (1955) el crític francès va dedicar un capítol sencer a Artaud. Vet-ho aquí alguns fragments il·luminadors.

«Als vint-i-set anys Artaud envia alguns poemes a una revista. El director d’aquesta revista els rebutja cortesament. Llavors Artaud intenta explicar per què li importen aquests poemes defectuosos: pateix tal abandó de pensament que no pot menysprear les formes, encara insuficients, conquerides sobre aquella inexistència central. Què valen els poemes així obtinguts? De tot això en resulta un intercanvi epistolar i Jacques Rivière, el director de la revista, li proposa de cop i volta publicar les cartes escrites entorn aquests poemes no publicables (l’aparició dels quals aquesta vegada s’admet parcialment, a tall d’exemple i testimoni). Artaud accepta amb la condició que l’editor no falsifiqui la realitat. (…)

Poemes que Rivière considerava insuficients i indignes de ser publicats deixen de ser-ho quan vénen complementats pel relat de l’experiment de la seva insuficiència.»

*

»En una carta escrita vint anys més tard, quan ja ha patit sofriments que el converteixen en un ésser difícil i flamejant, Artaud diu amb total senzillesa: “Vaig començar escrivint llibres per a dir que no podia escriure res en absolut. Quan tenia alguna cosa a escriure, el meu pensament s’hi negava”. I també: “No vaig escriure sinó per a dir que mai havia fet res i que fent alguna cosa en realitat no feia res.”

“En el precís instant en el qual l’ànima es troba a punt d’organitzar la seva riquesa, els seus descobriments, en aquell minut inconscient quan un és a punt de brotar, una voluntat superior i perniciosa ataca l’ànima com si fos un àcid, ataca la massa paraula-i-imatge, ataca la massa del sentiment i em deixa panteixant al llindar mateix de la vida.”

(Antonin Artaud en una carta a Jacques Rivière)

*

«El poema —la literatura— sembla lligat a una paraula que no pot interrompre’s, perquè no parla: és. El poema no és aquella paraula, és començament, i la paraula no comença mai, però sempre diu una altra vegada i sempre torna a començar. No obstant, el poeta és aquell que va escoltar la paraula, aquell que es va convertir en la unió, en el mitjancer, el que li va imposar silenci pronunciant-la.»

*

«Escriure és participar de l’afirmació de la solitud on amenaça la fascinació. És entregar-se al risc de l’absència de temps on domina un recomençament etern. És passar del Jo a l’Ell, de manera que allò que em passa no li passa a ningú, és anònim perquè em concerneix, es repeteix com una dispersió infinita.»

«Els darrers 13 anys de la seva vida, per un problema d’espinada agreujat per una operació mal feta, els passa al llit i patint. En aquesta època fa poemes-quadro, que no són poemes pintats ni pintures escrites sinó un gènere nou en què l’escriptura i la pintura fan una sola llengua». Però la inquietud de Kenneth Patchen per explorar els límits expressius del llenguatge, més enllà de qualsevol confí genèric, ja venia de lluny. Tenim el cas de la seva primera novel·la, The Journal of Albion Moonlight (1941), on la narració s’allibera de les convencions clàssiques de l’argument lineal a través del joc tipogràfic, en un exercici d’escriptura que recorda vivament les invencions literàries de dadaistes i surrealistes. A The Journal of Albion Moonlight (1941) una pàgina o una frase poden consistir, en elles mateixes, una història única i particular que evoluciona més enllà de les manies dels personatges. Les paraules esdevenen éssers amb opinió i moral pròpia, jeuen amb impertinència infantil damunt de les pàgines com si fossin, no ja uns mers objectes casuals ordenats obsessivament per la ment preclara de l’autor, sinó subjectes sorneguers, graciosos interpel·ladors, alegres o tristos, impàvids o tímids. O tímides.

[Foto de l’article (poemes)]

Aquestes mateixes paraules-ésser les trobem convertides en estranys ninots als poemes-quadro de Patchen. Els ninots de Patchen, molt sovint animalístics o de tendències animals, ens poden fer pensar en aquells altres altres ninotets que solien aparèixer als limericks, gènere líric que va practicar amb tanta gràcia Edward Lear al segle XIX. Uns poemes de caràcter humorístic, de llarga trajectòria en la tradició anglesa, on la societat era ridiculitzada i que a vegades tenia com a protagonistes animals, éssers imaginaris o personatges estrambòtics. En alguna ocasió, fins i tot, Patchen es va atrevir a portar de passeig els ninots dels seus poemes-quadro convertint-los en escultures tan divertides com les de sota. L’última frontera de la llibertat de l’escriptor: la pàgina. I Patchen va voler travessar-la.

Ens hem citat amb Gerard Cisneros al bar del CCCB. Són les onze del matí i fa un sol radiant. Al bell mig de la plaça Joan Coromines quatre o cinc nens corren esperitats darrere d’un gos petaner. Uns metres enllà un altre grup de nanos, molt més nombrós, els segueix amb la mirada i crida emocionat mentre dues professores joves van amunt i avall intentant mantenir els alumnes a lloc.

Minuts abans els nens formaven una rotllana modèlica i la gent que passava se’ls quedava mirant, amb pressa o avorrida. Chi è la mamma del sole? De la Plaça dels Àngels arriba, com sempre, la música intermitent dels skates, convertits en la banda sonora d’aquesta part del Raval. Europa són els cafès, i les places.

Hem vingut a parlar del llibre de Pasolini que tot just acabem de publicar, Poeta de les Cendres, i que en Gerard va començar a traduir fa un parell d’anys a Itàlia. «Pasolini no necessita presentació», ens diu de bon proncipi en Gerard, i és cert. Per a la contracoberta de la nostra edició va escriure un petit text on explicava l’argument d’aquest poema autobiogràfic, un poema de maduresa, sens dubte, escrit el 1966, quan l’autor comptava quaranta-quatre anys, que duc bé/ (tan sols ahir dos o tres soldats, en un bosquet de putes,/ me n’han atribuït vint-i-quatre), i es trobava en un moment àlgid de la seva carrera artística, nel mezzo del cammin:

A Poeta de les Cendres Pasolini repassa la seva vida, fins i tot el futur. Recorda el periple d’infant pel nord, Bolonya, Casarsa… El pare feixista, la mare pagesa i delicada, el germà mort pels seus, el friülà, els versos, la guerra, la fam i l’amor incontenible amb el que Pier Paolo Pasolini sembla que ho feia tot. (…) Un text inacabat i bell com inacabada i bella va ser la seva vida.

Un conte impertinent que a casa nostra, necessàriament, ens ha de fer pensar en un altre poema inacabat i bell, publicat curiosament el 1966 i escrit per un coetani perfecte de Pasolini, aquell que va emprenyar el talòs/ Garcès i el Teixidor renyoc. La casualitat ha volgut que també Gabriel Ferrater nasqués el 1922, com Pasolini, i que ambdós es posessin a escriure un poema autobiogràfic més o menys a la mateixa època ―si bé és cert que Ferrater el va escriure cinc anys abans, el 1961.

En tot cas, les coincidències entre el Poema inacabat del català i el Poeta de les Cendres de l’italià són moltes. Ambdos textos funcionen com una espècie de poètica dels autors, en la qual glossen sense embuts amors i fílies ―literàries, polítiques, sentimentals. El to és escèptic i combatent, en Pasolini desfermat, en Ferrater més contingut ―per la forma i l’educació. I sobretot, en ambdós poemes s’hi posen a prova les aptituds d’un país, a vegades fins i tot amb noms i cognoms. Ferrater es suïcida el 1972. Pasolini és brutalment assassinat el 1975.

Un arc cronològic sota el qual també s’agermanen passions, concretament l’estudi de la lingüística, l’estructuralisme i la gramàtica transformacional en el català, i la semiòtica en el cas de l’italià. Hem d’entendre, potser, les violentes morts de Ferrater i Pasolini com un esglaó inevitable de la seva obra, conseqüència lògica d’una manera històrica de practicar la literatura en l’Europa de la postguerra?

En Gerard ens explica com va descobrir Poeta delle Ceneri: «Estava passant l’estiu a Senna Comasco, un poblet situat entre Como i Cantú, hi havia anat a treballar. Un dia, passejant per Como, vaig entrar en una petita llibreria i tot remenant llibres vaig trobar Poeta delle Ceneri. Me’l vaig endur. Aquells dies llegia Dino Campana. Més que res ho feia per passar el temps i aprendre italià, ja que no el parlava gaire. Em vaig posar a aprendre l’idioma directament, a través de la lectura. El poblet on m’estava no tenia plaça ni església. Només hi havia un bar amb una terrassa, on cada dia anava a llegir. Quan no entenia una paraula del poema demanava consell als parroquians.»
Potser la millor manera d’aprendre la llengua de Pasolini: escoltant-la directament de la gent del seu poble, tal i com el poeta hauria desitjat.

Un aspecte interessant de Poeta de les Cendres, afegeix en Gerard, és el repàs metòdic que duu a terme Pasolini de la seva pròpia obra, primer de la poesia, detenint-se especialment en les composicions friülanes de La meglio juventù, i després de les pel·lícules, que va explicant amb tota mena de detalls. Aquell que s’endinsi en el llibre i que hagi vist Teorema (1968) se sorprendrà de trobar relatat amb absoluta precisió el guió del film, dos anys posterior a la redacció del poema. Des d’aquest punt de vista llegint Poeta de les Cendres podem arribar a ser una mica més conscients de la manera de treballar de Pasolini, que no deixava cap fil sense lligar.

El de Pasolini era un cine minuciosament pensat. Es pot imaginar la seva obra com un combat contra la societat —voldria expressar-me amb els exemples/ llençar el meu cos en la lluita. Un combat en el qual, per causar l’impacte desitjat, calia afinar el cop. Per exemple, ja té clar que en una de les escenes de Teorema hi ha d’aparèixer una referència a l’Ivan Ílitx de Tolstoi (en el poema Pasolini confon Ília amb Ivan) vinculada al paper del pare:

(…) un amor com aquell d’Ília Ílitx pel seu servent
pagès i jove; però conscient, i dramàtic
perquè ell, el vell industrial amb cara
d’Orson Welles, és un petitburgès, i ho dramatitza tot.

També descriu una altra escena famosa de Teorema, aquella en la qual apareix l’hereu de la família, el jove pintor, exposant a ritme frenètic les seves teories estètiques mentre omple teles i vidres de pintura:

(…) com un noi parla amb ell mateix com un boig,
bo i pintant i inventant noves tècniques
fins a esdevenir
un Giactometti, un Bacon,
amb l’espectacle dels seus espectres figuratius

O l’escena mítica de la criada plorant, coberta de fang:

La criada esdevé, en canvi, una santa boja;
se’n va al corral de la seva casa subproletària,
calla, prega i fa miracles,
guareix gent,
només menja ortigues, fins que els cabells se li tornen verds,
i al final, per morir,
es fa enterrar, plorant, per una excavadora,
i les seves llàgrimes brollant del fang
esdevenen una font miraculosa.

Tot xerrant de cine mencionem de passada la visita de Pasolini a Barcelona. José Agustín Goytisolo va ser-ne l’intèrpret i el va acollir a casa seva. Pasolini va venir a Barcelona en més d’una ocasió: la primera vegada, per convèncer la família d’Enrique Irazoqui que el deixés actuar a Il vangelo secondo Matteo, i més tard per pronunciar una conferència sobre la seva obra literària i cinematogràfica i els seus vincles amb el marxisme. La policia va prohibir la conferència, que inicialment s’havia de fer al Paranimf de la Facultat de Medicina, però finalment van aconseguir traslladar-la d’incògnit a l’Hospital Clínic. Després va tornar encara una altra vegada, el 1967, i amb Irazoqui, Salvador Clotas i Goytisolo va visitar el cementiri de Montjuïc.

A la plaça Joan Coromines, de sobte, hi regna una tranquil·litat estranya: els nens ja no hi són. També nosaltres decidim marxar, però abans fem la foto de rigor. A ple sol, recordant el príncep italià.

Se torna il sole, se discende la sera,
se la notte ha un sapore di notti future,
se un pomeriggio di pioggia sembra tornare
da tempi troppo amati e mai avuti del tutto,
io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne:
non sento più, davanti a me, tutta la vita…

Per essere poeti, bisogna avere molto tempo:
ore e ore di solitudine sono il solo modo
perché si formi qualcosa, che è forza, abbandono,
vizio, libertà, per dare stile al caos.
Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte
che viene avanti, al tramonto della gioventù.
Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano,
che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace

Ens hem citat amb Gerard Cisneros al bar del CCCB. Són les onze del matí i fa un sol radiant. Al bell mig de la plaça Joan Coromines quatre o cinc nens corren esperitats darrere d’un gos petaner. Uns metres enllà un altre grup de nanos, molt més nombrós, els segueix amb la mirada i crida emocionat mentre dues professores joves van amunt i avall intentant mantenir els alumnes a lloc. Minuts abans els nens formaven una rotllana modèlica i la gent que passava se’ls quedava mirant, amb pressa o avorrida. Chi è la mamma del sole? De la Plaça dels Àngels arriba, com sempre, la música intermitent dels skates, convertits en la banda sonora d’aquesta part del Raval. Europa són els cafès, i les places.

Hem vingut a parlar del llibre de Pasolini que tot just acabem de publicar, Poeta de les Cendres, i que en Gerard va començar a traduir fa un parell d’anys a Itàlia. «Pasolini no necessita presentació», ens diu de bon principi en Gerard, i és cert. Per a la contracoberta de la nostra edició va escriure un petit text on explicava l’argument d’aquest poema autobiogràfic, un poema de maduresa, sens dubte, escrit el 1966, quan l’autor comptava quaranta-quatre anys, que duc bé/ (tan sols ahir dos o tres soldats, en un bosquet de putes,/ me n’han atribuït vint-i-quatre), i es trobava en un moment àlgid de la seva carrera artística, nel mezzo del cammin:

A Poeta de les Cendres Pasolini repassa la seva vida, fins i tot el futur. Recorda el periple d’infant pel nord, Bolonya, Casarsa… El pare feixista, la mare pagesa i delicada, el germà mort pels seus, el friülà, els versos, la guerra, la fam i l’amor incontenible amb el que Pier Paolo Pasolini sembla que ho feia tot. (…) Un text inacabat i bell com inacabada i bella va ser la seva vida.

Un conte impertinent que a casa nostra, necessàriament, ens ha de fer pensar en un altre poema inacabat i bell, publicat curiosament el 1966 i escrit per un coetani perfecte de Pasolini, aquell que va emprenyar el talòs/ Garcès i el Teixidor renyoc. La casualitat ha volgut que també Gabriel Ferrater nasqués el 1922, com Pasolini, i que ambdós es posessin a escriure un poema autobiogràfic més o menys a la mateixa època ―si bé és cert que Ferrater el va escriure cinc anys abans, el 1961. En tot cas, les coincidències entre el Poema inacabat del català i el Poeta de les Cendres de l’italià són moltes. Ambdos textos funcionen com una espècie de poètica dels autors, en la qual glossen sense embuts amors i fílies ―literàries, polítiques, sentimentals. El to és escèptic i combatent, en Pasolini desfermat, en Ferrater més contingut ―per la forma i l’educació. I sobretot, en ambdós poemes s’hi posen a prova les aptituds d’un país, a vegades fins i tot amb noms i cognoms. Ferrater es suïcida el 1972. Pasolini és brutalment assassinat el 1975. Un arc cronològic sota el qual també s’agermanen passions, concretament l’estudi de la lingüística, l’estructuralisme i la gramàtica transformacional en el català, i la semiòtica en el cas de l’italià. Hem d’entendre, potser, les violentes morts de Ferrater i Pasolini com un esglaó inevitable de la seva obra, conseqüència lògica d’una manera històrica de practicar la literatura en l’Europa de la postguerra?

En Gerard ens explica com va descobrir Poeta delle Ceneri: «Estava passant l’estiu a Senna Comasco, un poblet situat entre Como i Cantú, hi havia anat a treballar. Un dia, passejant per Como, vaig entrar en una petita llibreria i tot remenant llibres vaig trobar Poeta delle Ceneri. Me’l vaig endur. Aquells dies llegia Dino Campana. Més que res ho feia per passar el temps i aprendre italià, ja que no el parlava gaire. Em vaig posar a aprendre l’idioma directament, a través de la lectura. El poblet on m’estava no tenia plaça ni església. Només hi havia un bar amb una terrassa, on cada dia anava a llegir. Quan no entenia una paraula del poema demanava consell als parroquians.»

Potser la millor manera d’aprendre la llengua de Pasolini: escoltant-la directament de la gent del seu poble, tal i com el poeta hauria desitjat.

Un aspecte interessant de Poeta de les Cendres, afegeix en Gerard, és el repàs metòdic que duu a terme Pasolini de la seva pròpia obra, primer de la poesia, detenint-se especialment en les composicions friülanes de La meglio juventù, i després de les pel·lícules, que va explicant amb tota mena de detalls. Aquell que s’endinsi en el llibre i que hagi vist Teorema (1968) se sorprendrà de trobar relatat amb absoluta precisió el guió del film, dos anys posterior a la redacció del poema. Des d’aquest punt de vista llegint Poeta de les Cendres podem arribar a ser una mica més conscients de la manera de treballar de Pasolini, que no deixava cap fil sense lligar. El de Pasolini era un cine minuciosament pensat. Es pot imaginar la seva obra com un combat contra la societat —voldria expressar-me amb els exemples/ llençar el meu cos en la lluita. Un combat en el qual, per causar l’impacte desitjat, calia afinar el cop. Per exemple, ja té clar que en una de les escenes de Teorema hi ha d’aparèixer una referència a l’Ivan Ílitx de Tolstoi (en el poema Pasolini confon Ília amb Ivan) vinculada al paper del pare:

(…) un amor com aquell d’Ília Ílitx pel seu servent

pagès i jove; però conscient, i dramàtic

perquè ell, el vell industrial amb cara

d’Orson Welles, és un petitburgès, i ho dramatitza tot.

També descriu una altra escena famosa de Teorema, aquella en la qual apareix l’hereu de la família, el jove pintor, exposant a ritme frenètic les seves teories estètiques mentre omple teles i vidres de pintura:

(…) com un noi parla amb ell mateix com un boig,

bo i pintant i inventant noves tècniques

fins a esdevenir

un Giactometti, un Bacon,

amb l’espectacle dels seus espectres figuratius

O l’escena mítica de la criada plorant, coberta de fang:

La criada esdevé, en canvi, una santa boja;

se’n va al corral de la seva casa subproletària,

calla, prega i fa miracles,

guareix gent,

només menja ortigues, fins que els cabells se li tornen verds,

i al final, per morir,

es fa enterrar, plorant, per una excavadora,

i les seves llàgrimes brollant del fang

esdevenen una font miraculosa.

Tot xerrant de cine mencionem de passada la visita de Pasolini a Barcelona. José Agustín Goytisolo va ser-ne l’intèrpret i el va acollir a casa seva. Pasolini va venir a Barcelona en més d’una ocasió: la primera vegada, per convèncer la família d’Enrique Irazoqui que el deixés actuar a Il vangelo secondo Matteo, i més tard per pronunciar una conferència sobre la seva obra literària i cinematogràfica i els seus vincles amb el marxisme. La policia va prohibir la conferència, que inicialment s’havia de fer al Paranimf de la Facultat de Medicina, però finalment van aconseguir traslladar-la d’incògnit a l’Hospital Clínic. Després va tornar encara una altra vegada, el 1967, i amb Irazoqui, Salvador Clotas i Goytisolo va visitar el cementiri de Montjuïc.

A la plaça Joan Coromines, de sobte, hi regna una tranquil·litat estranya: els nens ja no hi són. També nosaltres decidim marxar, però abans fem la foto de rigor. A ple sol, recordant el príncep italià.

Se torna il sole, se discende la sera,

se la notte ha un sapore di notti future,

se un pomeriggio di pioggia sembra tornare

da tempi troppo amati e mai avuti del tutto,

io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne:

non sento più, davanti a me, tutta la vita…

Per essere poeti, bisogna avere molto tempo:

ore e ore di solitudine sono il solo modo

perché si formi qualcosa, che è forza, abbandono,

vizio, libertà, per dare stile al caos.

Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte

che viene avanti, al tramonto della gioventù.

Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano,

che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.

Són cent esglaons exactes, ens havia comunicat per e-mail un parell de dies abans l’Enric Casasses. D’aquesta escala típica de l’Eixample, sense ascensor, estreta, amb el gran buit del celobert a l’esquerra, que a mesura que pugem va passant de simpàtic i acollidor a blanc i amenaçador —el blanc no massa pur de les parets interiors de l’edifici—, en destaca la barana alegrement pintada de color vermell, que d’alguna manera sembla fer més lleugera l’ascensió. Potser perquè és llisa i llampant ens fa pensar en la idea de velocitat. I pensar en la idea de velocitat ens fa pujar més ràpid les escales. Un sil·logisme confús però pràctic que durant uns instants ens porta a reflexionar sobre la ciència dels pintors de baranes, que de sobte intuïm fonda i plena d’utilitats mundanes. Pintors de baranes o neuròlegs? Ja devem anar per l’esglaó setanta-cinc, ens diem quan superem el tram del segon al tercer pis. Oh, atzar preciós i precisió juganera dels números. Arribem al quart pis, dues portes, l’A i la B, aquesta última entreoberta. Piquem amb els dits i immediatament sentim un xiulet de veu que crida “endavaaaaaaant”.

La decoració del pis de l’Enric és tan variada com els seus gustos, tan imprevisible i rica com els seus poemes: quadres de coloraines, antics cartells dels seus recitals, pàgines de llibretes penjades a la paret, partitures, estampetes de ciutats, reproduccions d’obres d’art, branques de formes recargolades, platets de ceràmica, dibuixos, postals, un escaire i una trompeta, llibres de totes les mides en els racons més insospitats. Ens mostra l’escriptori, una espècie de taula de delineant plena de llibres, llapis i llibretes, que dóna a un balcó menut per on al migdia hi entra una gran massa de llum que es reparteix amb ardor per totes les parts de l’habitació, i la biblioteca, “però només una porció”, diu, ordenada en un munt d’estanteries en una petita peça adjacent.

A la taula rodona del menjador hi ha tot de llibres de Kenneth Patchen escampats. La majoria tenen dibuixos a la coberta, n’hi ha un amb el retall d’un manuscrit de Patchen subratllat, ple de taques i anotacions. I un altre amb els típics ninotets que dibuixava el poeta americà, aquests en blanc i negre. “Amb l’Eric ens vam inspirar molt en les edicions nord-americanes de Patchen dels anys quaranta i cinquanta, són molt guapes”. L’Enric Casasses es refereix, per descomptat, a l’Eric Coll, el dissenyador de Panorames de poemes. “Ens ho hem passat molt bé dissenyant el llibre, era un estira-i-arronsa entre traductor i dissenyador.”

Aleshores ens comença a explicar com va descobrir Patchen, a Anglaterra, als anys setanta, llegint per casualitat un article de Henry Miller, Man of anger & light. “A partir d’aquí vaig començar a llegir-lo i a buscar llibres seus”. Ens passa una còpia que ha imprès de l’article de Miller, on per atzar hi trobem les següents paraules: «America is immune to all appeals. Her people do not understand the language of the poet. They do not wish to recognize suffering, is too embarrassing. They do not greet Beauty with open arms, her presence is disturbing to heartless automatons (…) “What is one to do with a man like that?” Yes, a man like Patchen puts them in a dilemma». De mica en mica vaig anar descobrint, segueix l’Enric, que Kenneth Patchen era un poeta radical com ho podien ser els beatniks, però d’una manera molt diferent a ells, que el van agafar una mica com a pare espiritual, juntament amb l’altre Kenneth, en Kenneth Rexroth, un poeta també extraordinari, per cert. Kenneth Patchen no sembla tan nihilista com William Burroughs o Jack Kerouac, ens atrevim a puntualitzar, si més no els seus poemes són molt més alegres, més crus, sorgits d’un tipus d’imaginació molt diferent que, per exemple, i encara que es trobin molt allunyats en el temps i l’espai, ens pot fer recordar alguns passatges d’Amic i Amat de Ramon Llull. Kenneth Patchen, com Llull, és un poeta que lloa el món en la seva plenitud, el bell i el lleig, allò tràgic i allò còmic, els plors i les alegries, la por i l’amor. “Exacte!” exclama l’Enric, “es tracta d’això, de lloar els fraus i les virtuts del món, les dues coses alhora, de la poesia com a lloança del caos que és el tot”.

Hi ha un altre element, afegeix, que podria diferenciar Patchen dels beatniks—si és que cal fer-ho, perquè cada escriptor és un univers a part, per més que els mitjans o els estaments acadèmics vulguin vincular-lo sempre amb una generació o un grup determinats: a diferència dels poetes beat, el d’Ohio va negar entrevistes a revistes com Life o Squire, va rebutjar tant com va poder la mercantilització de la seva imatge. Aquesta és segurament una altra de les circumstàncies que ha convertit l’obra de Patchen en una joiosa excepció del seu temps. La imatge d’escriptors com Kerouac o Burroughs ha estat completament absorbida per l’imaginari pop dels EEUU, mentre que Patchen ha quedat triomfalment al marge, com una cuca de llum brillant en el vastíssim camp de la literatura nord-americana del segle XX. Aquesta solitud excepcional irradiava, i irradia encara avui, una gran força d’atracció entre els artistes que l’han precedit. Patchen va ser molt apreciat per alguns dels solistes més grans del jazz, com Charlie Parker, que deien que sempre anava amb un dels seus llibres a la butxaca. També va recitar versos amb Charles Mingus al contrabaix.

Mentre l’Enric Casasses ens explica això posa un disc de Patchen llegint els seus poemes amb ràfegues de free jazz de fons i busca, entre les prestatgeries de la biblioteca, el volum que conté l’obra completa de les cançons de Bob Dylan. “Mite-la, aquí, ja l’he trobada” i ens assenyala amb el dit la primera frase d’una de les estrofes de Chimes of Freedom:

In the wild cathedral evening the rain unraveled tales

For the disrobed faceless forms of no position

Tolling for the tongues with no place to bring their thoughts

All down in taken-for-granted situations

Tolling for the deaf an’ blind, tolling for the mute

For the mistreated, mateless mother, the mistitled prostitute

For the misdemeanor outlaw, chaineded an’ cheated by pursuit

An’ we gazed upon the chimes of freedom flashing

Fixeu-vos quina expressió tan elàstica, tan curiosa, és rara, eh? Cathedral evening, repeteix l’Enric. I en dir això pren un dels llibres de la taula, comença a passar pàgines vivament, unes pàgines entre les quals sembla orientar-se amb destresa, i immediatament, al cap de trenta o quaranta segons, posa un altre cop el dit damunt d’unes lletres. Aquesta vegada formen el títol d’un poema de Kenneth Patchen, Beautiful you are.

Cathedral evening, tinkle of candles

On the frosted air

Beautiful you are

Beautiful your eyes, your lips, your hair!

Ah still they come

Evenings like chalices

Where little roofs and trees drink

Until a rude hand

Shatters them, one by one

O beautiful you are

My own

Land of holiness, unblemished grace

Springtime

In this winter place

O in the candles there

More beautiful

Than any legend’s face

Your eyes, your lips, your hair!

Cathedral evening, repeteix de nou Enric Casasses. Quina coincidència, diu ben murri, mentre se’n torna a la biblioteca a desar el llibre de cançons de Bob Dylan.

Si la setmana passada anunciàvem Kenneth Patchen com una de les properes novetats d’Edicions Poncianes, aquesta setmana us presentem Poeta de les Cendres, de Pier Paolo Pasolini, que també veurà la llum a finals de novembre. Un llarg poema autobiogràfic de l’escriptor i cineasta que encara no s’havia editat en català.

Un text que aporta nova llum a la vida i obra del geni italià just en el quaranté aniversari de la seva mort. Amb traducció de Gerard Cisneros i pròleg de Pere Gimferrer, Poeta de les Cendres és una obra que ens ajudarà a entendre millor la complexa trajectòria de Pasolini: el seu pas de la literatura al cinema, els orígens socials del poeta, la importància del poble i la ciutat en la seva vida…

Quan va escriure aquest poema, Pasolini? Com el va descobrir, el seu traductor? Quin ha estat l’impacte de Pasolini a la literatura catalana? Com l’hem llegit fins ara? Aviat xerrarem d’això amb Gerard Cisneros. Mentrestant, us deixem algunes paraules del pròleg de Pere Gimferrer i del seu traductor, i un fragment inèdit del poema.

«A Poeta de les Cendres Pasolini repassa la seva vida, fins i tot el futur. Recorda el periple d’infant pel nord, Bolonya, Casarsa… El pare feixista, la mare pagesa i delicada, el germà mort pels seus, el friülà, els versos, la guerra, la fam i l’amor incontenible amb el que Pier Paolo Pasolini sembla que ho feia tot. (…) Un text inacabat i bell com inacabada i bella va ser la seva vida.»
Gerard Cisneros

«Poema insòlit, situat en els marges de l’obra, aquest text és, tanmateix, un dels més colpidors del Pasolini poeta, i també del Pasolini en general.»
Pere Gimferrer

Tot podia, en la poesia, tenir una solució.
Em semblava que Itàlia, la seva descripció
i el seu destí,
depengués del que jo n’escrivia,
en aquells versos amarats de la
realitat immediata

Qui és Kenneth Patchen? D’on surt, cap a on va? Com és que encara no havia arribat a casa nostra l’obra d’un dels grans poetes nord-americans del segle XX, admirat per Charlie Parker, Henry Miller o Bob Dylan? Hem parlat de tot això i més —perquè l’univers de Kenneth Patchen (Ohio 1911 – Califòrnia 1972) s’expandeix més enllà de la poesia i connecta amb la novel·la, el collage, el dibuix o el jazz— amb Enric Casasses, que ha traduït Panorama de poemes (Poemscapes, 1958) per a Edicions Poncianes.

Un llibre brillant, original i divertidíssim, poblat de personatges i situacions entranyables que, sense renunciar mai a la innocència, ens van obrint les portes d’unes veritats a vegades dures de pelar. A finals de novembre ja el podreu trobar a les llibreries!

Us deixem tres visions sobre la poesia de Patchen. Aviat podreu llegir l’entrevista amb Enric Casasses. Hi descobrirem des de les connexions de Patchen amb el limerick fins als picture-poems, un curiós gènere literari. No us ho perdeu!

—

Si agafeu inadvertidament amb la mà un pot que bull, la reacció instintiva és obrir la mà de manera que el pot salta i el líquid bullint ho esquitxa tot, però si amb un esforç extrem de la voluntat aguanteu la cremada fins a deixar el pot dret en lloc segur, tindreu una idea del que fa Kenneth Patchen amb la seva obra.
Enric Casasses

Patchen’s a real artist, you’d dig him.
Charles Mingus

A senior survivor of the poetry spiritual wars.
Allen Ginsberg