23/12/2015

Llençar el meu cos en la lluita. Una conversa sobre Pasolini.

Ens hem citat amb Gerard Cisneros al bar del CCCB. Són les onze del matí i fa un sol radiant. Al bell mig de la plaça Joan Coromines quatre o cinc nens corren esperitats darrere d’un gos petaner. Uns metres enllà un altre grup de nanos, molt més nombrós, els segueix amb la mirada i crida emocionat mentre dues professores joves van amunt i avall intentant mantenir els alumnes a lloc. Minuts abans els nens formaven una rotllana modèlica i la gent que passava se’ls quedava mirant, amb pressa o avorrida. Chi è la mamma del sole? De la Plaça dels Àngels arriba, com sempre, la música intermitent dels skates, convertits en la banda sonora d’aquesta part del Raval. Europa són els cafès, i les places.

Hem vingut a parlar del llibre de Pasolini que tot just acabem de publicar, Poeta de les Cendres, i que en Gerard va començar a traduir fa un parell d’anys a Itàlia. «Pasolini no necessita presentació», ens diu de bon principi en Gerard, i és cert. Per a la contracoberta de la nostra edició va escriure un petit text on explicava l’argument d’aquest poema autobiogràfic, un poema de maduresa, sens dubte, escrit el 1966, quan l’autor comptava quaranta-quatre anys, que duc bé/ (tan sols ahir dos o tres soldats, en un bosquet de putes,/ me n’han atribuït vint-i-quatre), i es trobava en un moment àlgid de la seva carrera artística, nel mezzo del cammin:

A Poeta de les Cendres Pasolini repassa la seva vida, fins i tot el futur. Recorda el periple d’infant pel nord, Bolonya, Casarsa… El pare feixista, la mare pagesa i delicada, el germà mort pels seus, el friülà, els versos, la guerra, la fam i l’amor incontenible amb el que Pier Paolo Pasolini sembla que ho feia tot. (…) Un text inacabat i bell com inacabada i bella va ser la seva vida.

Un conte impertinent que a casa nostra, necessàriament, ens ha de fer pensar en un altre poema inacabat i bell, publicat curiosament el 1966 i escrit per un coetani perfecte de Pasolini, aquell que va emprenyar el talòs/ Garcès i el Teixidor renyoc. La casualitat ha volgut que també Gabriel Ferrater nasqués el 1922, com Pasolini, i que ambdós es posessin a escriure un poema autobiogràfic més o menys a la mateixa època ―si bé és cert que Ferrater el va escriure cinc anys abans, el 1961. En tot cas, les coincidències entre el Poema inacabat del català i el Poeta de les Cendres de l’italià són moltes. Ambdos textos funcionen com una espècie de poètica dels autors, en la qual glossen sense embuts amors i fílies ―literàries, polítiques, sentimentals. El to és escèptic i combatent, en Pasolini desfermat, en Ferrater més contingut ―per la forma i l’educació. I sobretot, en ambdós poemes s’hi posen a prova les aptituds d’un país, a vegades fins i tot amb noms i cognoms. Ferrater es suïcida el 1972. Pasolini és brutalment assassinat el 1975. Un arc cronològic sota el qual també s’agermanen passions, concretament l’estudi de la lingüística, l’estructuralisme i la gramàtica transformacional en el català, i la semiòtica en el cas de l’italià. Hem d’entendre, potser, les violentes morts de Ferrater i Pasolini com un esglaó inevitable de la seva obra, conseqüència lògica d’una manera històrica de practicar la literatura en l’Europa de la postguerra?

En Gerard ens explica com va descobrir Poeta delle Ceneri: «Estava passant l’estiu a Senna Comasco, un poblet situat entre Como i Cantú, hi havia anat a treballar. Un dia, passejant per Como, vaig entrar en una petita llibreria i tot remenant llibres vaig trobar Poeta delle Ceneri. Me’l vaig endur. Aquells dies llegia Dino Campana. Més que res ho feia per passar el temps i aprendre italià, ja que no el parlava gaire. Em vaig posar a aprendre l’idioma directament, a través de la lectura. El poblet on m’estava no tenia plaça ni església. Només hi havia un bar amb una terrassa, on cada dia anava a llegir. Quan no entenia una paraula del poema demanava consell als parroquians.»

Potser la millor manera d’aprendre la llengua de Pasolini: escoltant-la directament de la gent del seu poble, tal i com el poeta hauria desitjat.

Un aspecte interessant de Poeta de les Cendres, afegeix en Gerard, és el repàs metòdic que duu a terme Pasolini de la seva pròpia obra, primer de la poesia, detenint-se especialment en les composicions friülanes de La meglio juventù, i després de les pel·lícules, que va explicant amb tota mena de detalls. Aquell que s’endinsi en el llibre i que hagi vist Teorema (1968) se sorprendrà de trobar relatat amb absoluta precisió el guió del film, dos anys posterior a la redacció del poema. Des d’aquest punt de vista llegint Poeta de les Cendres podem arribar a ser una mica més conscients de la manera de treballar de Pasolini, que no deixava cap fil sense lligar. El de Pasolini era un cine minuciosament pensat. Es pot imaginar la seva obra com un combat contra la societat —voldria expressar-me amb els exemples/ llençar el meu cos en la lluita. Un combat en el qual, per causar l’impacte desitjat, calia afinar el cop. Per exemple, ja té clar que en una de les escenes de Teorema hi ha d’aparèixer una referència a l’Ivan Ílitx de Tolstoi (en el poema Pasolini confon Ília amb Ivan) vinculada al paper del pare:

 

(…) un amor com aquell d’Ília Ílitx pel seu servent

pagès i jove; però conscient, i dramàtic

perquè ell, el vell industrial amb cara

d’Orson Welles, és un petitburgès, i ho dramatitza tot.

També descriu una altra escena famosa de Teorema, aquella en la qual apareix l’hereu de la família, el jove pintor, exposant a ritme frenètic les seves teories estètiques mentre omple teles i vidres de pintura:

 

(…) com un noi parla amb ell mateix com un boig,

bo i pintant i inventant noves tècniques

fins a esdevenir

un Giactometti, un Bacon,

amb l’espectacle dels seus espectres figuratius

O l’escena mítica de la criada plorant, coberta de fang:

 

La criada esdevé, en canvi, una santa boja;

se’n va al corral de la seva casa subproletària,

calla, prega i fa miracles,

guareix gent,

només menja ortigues, fins que els cabells se li tornen verds,

i al final, per morir,

es fa enterrar, plorant, per una excavadora,

i les seves llàgrimes brollant del fang

esdevenen una font miraculosa.

Tot xerrant de cine mencionem de passada la visita de Pasolini a Barcelona. José Agustín Goytisolo va ser-ne l’intèrpret i el va acollir a casa seva. Pasolini va venir a Barcelona en més d’una ocasió: la primera vegada, per convèncer la família d’Enrique Irazoqui que el deixés actuar a Il vangelo secondo Matteo, i més tard per pronunciar una conferència sobre la seva obra literària i cinematogràfica i els seus vincles amb el marxisme. La policia va prohibir la conferència, que inicialment s’havia de fer al Paranimf de la Facultat de Medicina, però finalment van aconseguir traslladar-la d’incògnit a l’Hospital Clínic. Després va tornar encara una altra vegada, el 1967, i amb Irazoqui, Salvador Clotas i Goytisolo va visitar el cementiri de Montjuïc.

A la plaça Joan Coromines, de sobte, hi regna una tranquil·litat estranya: els nens ja no hi són. També nosaltres decidim marxar, però abans fem la foto de rigor. A ple sol, recordant el príncep italià.

Se torna il sole, se discende la sera,

se la notte ha un sapore di notti future,

se un pomeriggio di pioggia sembra tornare

da tempi troppo amati e mai avuti del tutto,

io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne:

non sento più, davanti a me, tutta la vita…

 

Per essere poeti, bisogna avere molto tempo:

ore e ore di solitudine sono il solo modo

perché si formi qualcosa, che è forza, abbandono,

vizio, libertà, per dare stile al caos.

Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte

che viene avanti, al tramonto della gioventù.

Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano,

che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.

Comparteix la notícia
23/12/2015

Llençar el meu cos en la lluita. Una conversa sobre Pasolini.

Ens hem citat amb Gerard Cisneros al bar del CCCB. Són les onze del matí i fa un sol radiant. Al bell mig de la plaça Joan Coromines quatre o cinc nens corren esperitats darrere d’un gos petaner. Uns metres enllà un altre grup de nanos, molt més nombrós, els segueix amb la mirada i crida emocionat mentre dues professores joves van amunt i avall intentant mantenir els alumnes a lloc. Minuts abans els nens formaven una rotllana modèlica i la gent que passava se’ls quedava mirant, amb pressa o avorrida. Chi è la mamma del sole? De la Plaça dels Àngels arriba, com sempre, la música intermitent dels skates, convertits en la banda sonora d’aquesta part del Raval. Europa són els cafès, i les places.

Hem vingut a parlar del llibre de Pasolini que tot just acabem de publicar, Poeta de les Cendres, i que en Gerard va començar a traduir fa un parell d’anys a Itàlia. «Pasolini no necessita presentació», ens diu de bon principi en Gerard, i és cert. Per a la contracoberta de la nostra edició va escriure un petit text on explicava l’argument d’aquest poema autobiogràfic, un poema de maduresa, sens dubte, escrit el 1966, quan l’autor comptava quaranta-quatre anys, que duc bé/ (tan sols ahir dos o tres soldats, en un bosquet de putes,/ me n’han atribuït vint-i-quatre), i es trobava en un moment àlgid de la seva carrera artística, nel mezzo del cammin:

A Poeta de les Cendres Pasolini repassa la seva vida, fins i tot el futur. Recorda el periple d’infant pel nord, Bolonya, Casarsa… El pare feixista, la mare pagesa i delicada, el germà mort pels seus, el friülà, els versos, la guerra, la fam i l’amor incontenible amb el que Pier Paolo Pasolini sembla que ho feia tot. (…) Un text inacabat i bell com inacabada i bella va ser la seva vida.

Un conte impertinent que a casa nostra, necessàriament, ens ha de fer pensar en un altre poema inacabat i bell, publicat curiosament el 1966 i escrit per un coetani perfecte de Pasolini, aquell que va emprenyar el talòs/ Garcès i el Teixidor renyoc. La casualitat ha volgut que també Gabriel Ferrater nasqués el 1922, com Pasolini, i que ambdós es posessin a escriure un poema autobiogràfic més o menys a la mateixa època ―si bé és cert que Ferrater el va escriure cinc anys abans, el 1961. En tot cas, les coincidències entre el Poema inacabat del català i el Poeta de les Cendres de l’italià són moltes. Ambdos textos funcionen com una espècie de poètica dels autors, en la qual glossen sense embuts amors i fílies ―literàries, polítiques, sentimentals. El to és escèptic i combatent, en Pasolini desfermat, en Ferrater més contingut ―per la forma i l’educació. I sobretot, en ambdós poemes s’hi posen a prova les aptituds d’un país, a vegades fins i tot amb noms i cognoms. Ferrater es suïcida el 1972. Pasolini és brutalment assassinat el 1975. Un arc cronològic sota el qual també s’agermanen passions, concretament l’estudi de la lingüística, l’estructuralisme i la gramàtica transformacional en el català, i la semiòtica en el cas de l’italià. Hem d’entendre, potser, les violentes morts de Ferrater i Pasolini com un esglaó inevitable de la seva obra, conseqüència lògica d’una manera històrica de practicar la literatura en l’Europa de la postguerra?

En Gerard ens explica com va descobrir Poeta delle Ceneri: «Estava passant l’estiu a Senna Comasco, un poblet situat entre Como i Cantú, hi havia anat a treballar. Un dia, passejant per Como, vaig entrar en una petita llibreria i tot remenant llibres vaig trobar Poeta delle Ceneri. Me’l vaig endur. Aquells dies llegia Dino Campana. Més que res ho feia per passar el temps i aprendre italià, ja que no el parlava gaire. Em vaig posar a aprendre l’idioma directament, a través de la lectura. El poblet on m’estava no tenia plaça ni església. Només hi havia un bar amb una terrassa, on cada dia anava a llegir. Quan no entenia una paraula del poema demanava consell als parroquians.»

Potser la millor manera d’aprendre la llengua de Pasolini: escoltant-la directament de la gent del seu poble, tal i com el poeta hauria desitjat.

Un aspecte interessant de Poeta de les Cendres, afegeix en Gerard, és el repàs metòdic que duu a terme Pasolini de la seva pròpia obra, primer de la poesia, detenint-se especialment en les composicions friülanes de La meglio juventù, i després de les pel·lícules, que va explicant amb tota mena de detalls. Aquell que s’endinsi en el llibre i que hagi vist Teorema (1968) se sorprendrà de trobar relatat amb absoluta precisió el guió del film, dos anys posterior a la redacció del poema. Des d’aquest punt de vista llegint Poeta de les Cendres podem arribar a ser una mica més conscients de la manera de treballar de Pasolini, que no deixava cap fil sense lligar. El de Pasolini era un cine minuciosament pensat. Es pot imaginar la seva obra com un combat contra la societat —voldria expressar-me amb els exemples/ llençar el meu cos en la lluita. Un combat en el qual, per causar l’impacte desitjat, calia afinar el cop. Per exemple, ja té clar que en una de les escenes de Teorema hi ha d’aparèixer una referència a l’Ivan Ílitx de Tolstoi (en el poema Pasolini confon Ília amb Ivan) vinculada al paper del pare:

 

(…) un amor com aquell d’Ília Ílitx pel seu servent

pagès i jove; però conscient, i dramàtic

perquè ell, el vell industrial amb cara

d’Orson Welles, és un petitburgès, i ho dramatitza tot.

També descriu una altra escena famosa de Teorema, aquella en la qual apareix l’hereu de la família, el jove pintor, exposant a ritme frenètic les seves teories estètiques mentre omple teles i vidres de pintura:

 

(…) com un noi parla amb ell mateix com un boig,

bo i pintant i inventant noves tècniques

fins a esdevenir

un Giactometti, un Bacon,

amb l’espectacle dels seus espectres figuratius

O l’escena mítica de la criada plorant, coberta de fang:

 

La criada esdevé, en canvi, una santa boja;

se’n va al corral de la seva casa subproletària,

calla, prega i fa miracles,

guareix gent,

només menja ortigues, fins que els cabells se li tornen verds,

i al final, per morir,

es fa enterrar, plorant, per una excavadora,

i les seves llàgrimes brollant del fang

esdevenen una font miraculosa.

Tot xerrant de cine mencionem de passada la visita de Pasolini a Barcelona. José Agustín Goytisolo va ser-ne l’intèrpret i el va acollir a casa seva. Pasolini va venir a Barcelona en més d’una ocasió: la primera vegada, per convèncer la família d’Enrique Irazoqui que el deixés actuar a Il vangelo secondo Matteo, i més tard per pronunciar una conferència sobre la seva obra literària i cinematogràfica i els seus vincles amb el marxisme. La policia va prohibir la conferència, que inicialment s’havia de fer al Paranimf de la Facultat de Medicina, però finalment van aconseguir traslladar-la d’incògnit a l’Hospital Clínic. Després va tornar encara una altra vegada, el 1967, i amb Irazoqui, Salvador Clotas i Goytisolo va visitar el cementiri de Montjuïc.

A la plaça Joan Coromines, de sobte, hi regna una tranquil·litat estranya: els nens ja no hi són. També nosaltres decidim marxar, però abans fem la foto de rigor. A ple sol, recordant el príncep italià.

Se torna il sole, se discende la sera,

se la notte ha un sapore di notti future,

se un pomeriggio di pioggia sembra tornare

da tempi troppo amati e mai avuti del tutto,

io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne:

non sento più, davanti a me, tutta la vita…

 

Per essere poeti, bisogna avere molto tempo:

ore e ore di solitudine sono il solo modo

perché si formi qualcosa, che è forza, abbandono,

vizio, libertà, per dare stile al caos.

Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte

che viene avanti, al tramonto della gioventù.

Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano,

che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.

Comparteix la notícia