El premi Lletra d’Or d’enguany ha estat atorgat al llibre El nus la flor, d’Enric Casasses, publicat per Edicions Poncianes el novembre de 2018. El jurat actual està format per Salvador Macip, Sebastià Alzamora, Núria Cadenes, David Plana, Míriam Cano, Llucia Ramis, Sílvia Bel, Andreu Gomila i Jordi Nopca.
L’entrega del premi es durà a terme en el tradicional àpat organitzat per l’editorial, que en aquesta ocasió serà en format de dinar i tindrà lloc el proper 10 de gener al restaurant Velòdrom. Hi prendran part els editors, el premiat, el jurat i els periodistes que ho sol·licitin a l’editorial.
Com és tradició, en el transcurs del dinar, el joier Manel Capdevila i Coral entregarà el premi -un botó de solapa d’or, que representa la lletra grega “fi” (Φ), símbol clàssic de l’equilibri- al guardonat.
El premi és considerat com un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, tant per la qualitat de les obres guanyadores com pel prestigi dels membres del jurat. També s’aprecia molt l’originalitat i simpatia amb què es lliura el guardó, i la seva independència, ja que no està sotmès als interessos de cap empresa editora ni de cap institució.
***
Fitxa del llibre
Tècnica: Poesia
Núm. de pàgines: 284
Format: 14 x 21 cm
PVP: 24 € (29 € amb CD)
ISBN: 978-84-7226-828-9
Avui, que fa 136 anys del naixement de Virginia Woolf, compartim uns retalls del conte ‘La marca a la paret’:
«Perquè, si volem comparar la vida amb alguna cosa, l’hem d’equiparar a ser propulsats pel túnel del metro a cinquanta milles per hora —i aterrar a l’altra banda sense cap agulla als cabells! Ser llançats als peus de Déu completament nus!
Rodolar pels prats de porrassa com paquets de paper marró rebatuts a l’oficina de correus! Amb els cabells voleiant enrere com la cua d’un cavall de curses. Sí, això sembla que expressa la rapidesa de la vida, la dilapidació i la reparació perpètues; tot tan casual, tot tan atzarós…»
* * *
«I què és coneixement? Què són els nostres homes lletrats excepte descendents de bruixes i eremites que s’agotzonaven en coves i, mesclant herbes als boscos, interrogaven musaranyes i apuntaven el llenguatge de les estrelles?
Sí, podríem imaginar un món bastant plaent. Un món silent, espaiós, amb les flors vermellíssimes i blavíssimes a camp obert. Un món sense professors o especialistes o majordoms amb perfil de policies, un món que podríem tallar amb el propi pensament com un peix talla l’aigua amb l’aleta, fregant les tiges dels nenúfars quan penja suspès sobre nius de blancs ous marins…»
* * *
‘La marca a la paret’ (fragment), 1917
Col·lecció Bèsties, núm. 16
«Sembla que amb la punta dels dits toqui quelcom que cerco des de fa molt temps. Deu ésser meravellós trobar sense cercar, però jo més m’estimo trobar el que cerco.»
PONÇ A CORBERÓ, 3 GENER 1968
——-
Corberó:
Les aproximacions eren aproximacions, però els cargols ja cargolen. Estàs entrant dins un món nou. Digues a Mary Ann que la finestra està tancada perquè fot molt fred i agafaria una pulmonia.
Records,
Firmat: Joan Ponç
Cadaqués 67
(Pàgina 158) — Data desconeguda
«Les apassionades converses que tenia amb Brossa sota l’esvoletec de les ratapinyades que sovint, i amb una gran alegria per la nostra part, ens acompanyaven iamb les quals ens identificàvem, foren incrementades amb la presència de Cuixart i Tàpies. El primer era el conversador més brillant de tots plegats, i encara recordo el dia que digué: “Tots els components de Dau al Set pertanyen al regne animal, fora d’en Brossa, que pertany al vegetal”.»
JOAN PONÇ
——-
Brossa,
Tot bé Ja he vist en Corberó.
(Està fent uns gravats molt interessants.)
Firmat: Joan Ponç.
Cadaqués 67
(Pàgina 131) — 15 de febrer de 1967
El punt exacte
Cada dia veig el punt exacte
de la desaparició
paulatina de l’esfera blava.
És aquí, on convergim amb l’òxid,
els mocs i els últims
sospirs dels ànecs embotits.
Aquí, no mai allí, allí és l’enlloc.
Mentrestant, un somrís, una copa,
un pessic, una aranya esgarrifosa,
un ministre ombrívol, un rètol
que diu: sí, mil cops sí, però tu no.
«Sense premi, però el premi és la curosa edició del volum a tot color i amb un disseny magistral, arriba W de Gabriel Ventura a Edicions Poncianes, que també treu un volum increïble de la correspondència amb altres creadors com Brossa, Foix o Cirlot.»
Jaume Pons Alorda fa un repàs exhaustiu al NacioDigital de les publicacions catalanes més destacades del 2018, entre les quals inclou el W, de Gabriel Ventura, i el Quadern de correspondències de Joan Ponç, a cura de Pilar Parcerisas.
Vols conèixer-les totes? Entra aquí!
«Aquesta és la meva mirada: n’existeixen d’altres, és clar. Convido tothom perquè cadascú es faci el seu any, el pensi, el repensi, l’alteri i el subverteixi. Però sobretot convido tothom a llegir i a gaudir, també a descobrir.»
Al mes d’agost, quan han d’arribar les tempestes, les serps són capturades en una cerimònia que té lloc al desert durant setze dies. Després les traslladen al kiwa, l’adoratori subterrani, on els cacics dels clans de l’antílop i de la serp les vigilen cautelosament. Aquí se les sotmet a una sèrie de cerimònies sorprenents, de les quals en destaca el rentat, per la seva importància, i que sol ser, a més, la més sorprenent per a l’home blanc.
Es tracta la serp com si fos una iniciada en el culte dels misteris, submergint-la forçosament en una espècie d’aigua beneïda que conté tot tipus d’herbes medicinals. A continuació és llençada sobre un dibuix de sorra delineat al terra de la kiwa, un dibuix que mostra les quatre serps de la tempesta, i al centre un quadrúpede.
En una altra kiwa, un segon dibuix de sorra representa un cúmul de núvols del qual en surten disparats quatre rajos de diversos colors en forma de serp, que corresponen als quatre punts cardinals. Llençada violentament sobre la primera pintura de sorra, la serp acaba destruint-la quan es barreja amb la sorra.
Aquest llençament màgic té l’objectiu d’obligar la serp a actuar com a propiciadora dels rajos i generadora de pluja.
És claríssim que aquest és el significat de tota la cerimònia. Les successives cerimònies demostren que aquestes serps iniciades i consagrades, en màgica comunió amb els indis, són les mitjanceres sol·licitants i provocadores de la pluja. Són, llavors, una mena de sants de la pluja vivents i zoomòrfics.
El ritual de la serp, Aby Warburg
Aby Warburg a Mèxic
Dels nombrosos i devots lectors que ha tingut Artaud, potser Maurice Blanchot n’ha estat un dels més brillants o, si més no, un dels pocs que s’ha atrevit a penetrar fins les darreres conseqüències el llenguatge radical del poeta. A L’Espace littéraire (1955) el crític francès va dedicar un capítol sencer a Artaud. Vet-ho aquí alguns fragments il·luminadors.
«Als vint-i-set anys Artaud envia alguns poemes a una revista. El director d’aquesta revista els rebutja cortesament. Llavors Artaud intenta explicar per què li importen aquests poemes defectuosos: pateix tal abandó de pensament que no pot menysprear les formes, encara insuficients, conquerides sobre aquella inexistència central. Què valen els poemes així obtinguts?
De tot això en resulta un intercanvi epistolar i Jacques Rivière, el director de la revista, li proposa de cop i volta publicar les cartes escrites entorn aquests poemes no publicables (l’aparició dels quals aquesta vegada s’admet parcialment, a tall d’exemple i testimoni). Artaud accepta amb la condició que l’editor no falsifiqui la realitat. (…)
Poemes que Rivière considerava insuficients i indignes de ser publicats deixen de ser-ho quan vénen complementats pel relat de l’experiment de la seva insuficiència.»
*
»En una carta escrita vint anys més tard, quan ja ha patit sofriments que el converteixen en un ésser difícil i flamejant, Artaud diu amb total senzillesa: “Vaig començar escrivint llibres per a dir que no podia escriure res en absolut. Quan tenia alguna cosa a escriure, el meu pensament s’hi negava”. I també: “No vaig escriure sinó per a dir que mai havia fet res i que fent alguna cosa en realitat no feia res.”
“En el precís instant en el qual l’ànima es troba a punt d’organitzar la seva riquesa, els seus descobriments, en aquell minut inconscient quan un és a punt de brotar, una voluntat superior i perniciosa ataca l’ànima com si fos un àcid, ataca la massa paraula-i-imatge, ataca la massa del sentiment i em deixa panteixant al llindar mateix de la vida.”
(Antonin Artaud en una carta a Jacques Rivière)
*
«El poema —la literatura— sembla lligat a una paraula que no pot interrompre’s, perquè no parla: és. El poema no és aquella paraula, és començament, i la paraula no comença mai, però sempre diu una altra vegada i sempre torna a començar. No obstant, el poeta és aquell que va escoltar la paraula, aquell que es va convertir en la unió, en el mitjancer, el que li va imposar silenci pronunciant-la.»
*
«Escriure és participar de l’afirmació de la solitud on amenaça la fascinació. És entregar-se al risc de l’absència de temps on domina un recomençament etern. És passar del Jo a l’Ell, de manera que allò que em passa no li passa a ningú, és anònim perquè em concerneix, es repeteix com una dispersió infinita.»
IMATGE. En el camp amorós, les ferides provenen més d’allò que es veu que no pas d’allò que se sap.
1. (“De cop i volta, tornant del vestidor els veig en tendra conversació, inclinats l’un sobre l’altre.”)
La imatge es destaca; és pura i neta com una lletra; és la lletra d’allò que fa mal. Precisa, completa, acabada, definitiva, no em deixa lloc: sóc exclòs d’elles com de l’escena original, que no existiria, potser, si no fos pel contorn del pany. Vet-ho aquí, doncs, la definició de la imatge, de tota imatge: la imatge és aquella cosa de la qual sóc exclòs. Contràriament a aquelles endevinalles en les quals el caçador es troba secretament dibuixat entre les fulles dels arbres, jo no em trobo en l’escena: la imatge no té enigma.
2. La imatge és peremptòria, sempre té l’última paraula; cap coneixement pot contradir-la, arreglar-la, subtilitzar-la. Werther sap perfectament que Carlota s’ha promès amb Albert, i en el fons no pateix per aquesta qüestió més que vagament; però “sent un calfred per tot el cos quan Albert estreny la seva esvelta cintura”. Jo sé que Carlota no em pertany, diu la raó de Werther, però de totes maneres, Albert me la roba, diu la imatge que té als ulls.
3. Les imatges de les quals sóc exclòs són cruels; però a vegades també (inversió) sóc capturat per la imatge. Quan m’allunyo de la terrassa d’un cafè en la qual deixo a l’altre en companyia, em veig marxar sol, caminant, una mica deprimit, pel carrer desert. Aquesta imatge, en la qual la meva absència és capturada com en un mirall, és una imatge trista.
Una pintura romàntica mostra sota una llum polar una acumulació de runes gelades; cap home, cap objecte habita aquest espai desolat; però, per aquesta mateixa raó, per poc que sigui pres per la tristesa amorosa, aquest buit demana que m’hi projecti; em veig com una estàtua, assegut sobre un d’aquells blocs, abandonat per sempre. “Tinc fred, diu l’enamorat, tornem”; però no hi ha cap camí, el vaixell s’enfonsa. Existeix un fred especial de l’enamorat; com el del petit (home, animal) fredolic, que té necessitat del caliu matern.
4. El que em fereix són les formes de la relació, les seves imatges; o més aviat, allò que els altres anomenen forma jo ho experimento com a força. La imatge —com l’exemple per a l’obsessiu— és la cosa mateixa. L’enamorat és, doncs, artista, i el seu món és un món capgirat, ja que tota imatge és el seu propi fi (res més enllà de la imatge).
Fragments d’un discurs amorós, Roland Barthes
