El premi Lletra d’Or d’enguany ha estat atorgat al llibre El nus la flor, d’Enric Casasses, publicat per Edicions Poncianes el novembre de 2018. El jurat actual està format per Salvador Macip, Sebastià Alzamora, Núria Cadenes, David Plana, Míriam Cano, Llucia Ramis, Sílvia Bel, Andreu Gomila i Jordi Nopca.

L’entrega del premi es durà a terme en el tradicional àpat organitzat per l’editorial, que en aquesta ocasió serà en format de dinar i tindrà lloc el proper 10 de gener al restaurant Velòdrom. Hi prendran part els editors, el premiat, el jurat i els periodistes que ho sol·licitin a l’editorial.

Com és tradició, en el transcurs del dinar, el joier Manel Capdevila i Coral entregarà el premi -un botó de solapa d’or, que representa la lletra grega “fi” (Φ), símbol clàssic de l’equilibri- al guardonat.

El premi és considerat com un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, tant per la qualitat de les obres guanyadores com pel prestigi dels membres del jurat. També s’aprecia molt l’originalitat i simpatia amb què es lliura el guardó, i la seva independència, ja que no està sotmès als interessos de cap empresa editora ni de cap institució.
 

***

Fitxa del llibre 
Tècnica: Poesia
Núm. de pàgines: 284
Format: 14 x 21 cm
PVP: 24 € (29 € amb CD)
ISBN: 978-84-7226-828-9

Avui, que fa 136 anys del naixement de Virginia Woolf, compartim uns retalls del conte ‘La marca a la paret’:

«Perquè, si volem comparar la vida amb alguna cosa, l’hem d’equiparar a ser propulsats pel túnel del metro a cinquanta milles per hora —i aterrar a l’altra banda sense cap agulla als cabells! Ser llançats als peus de Déu completament nus!
            Rodolar pels prats de porrassa com paquets de paper marró rebatuts a l’oficina de correus! Amb els cabells voleiant enrere com la cua d’un cavall de curses. Sí, això sembla que expressa la rapidesa de la vida, la dilapidació i la reparació perpètues; tot tan casual, tot tan atzarós…»

*  *  *

«I què és coneixement? Què són els nostres homes lletrats excepte descendents de bruixes i eremites que s’agotzonaven en coves i, mesclant herbes als boscos, interrogaven musaranyes i apuntaven el llenguatge de les estrelles?
            Sí, podríem imaginar un món bastant plaent. Un món silent, espaiós, amb les flors vermellíssimes i blavíssimes a camp obert. Un món sense professors o especialistes o majordoms amb perfil de policies, un món que podríem tallar amb el propi pensament com un peix talla l’aigua amb l’aleta, fregant les tiges dels nenúfars quan penja suspès sobre nius de blancs ous marins…»

*  *  *
‘La marca a la paret’ (fragment), 1917
Col·lecció Bèsties, núm. 16

«Sembla que amb la punta dels dits toqui quelcom que cerco des de fa molt temps. Deu ésser meravellós trobar sense cercar, però jo més m’estimo trobar el que cerco.»

PONÇ A CORBERÓ, 3 GENER 1968

 

——-

Corberó:
Les aproximacions eren aproximacions, però els cargols ja cargolen. Estàs entrant dins un món nou. Digues a Mary Ann que la finestra està tancada perquè fot molt fred i agafaria una pulmonia.
Records,
Firmat: Joan Ponç
Cadaqués 67

(Pàgina 158) — Data desconeguda

«Les apassionades converses que tenia amb Brossa sota l’esvoletec de les ratapinyades que sovint, i amb una gran alegria per la nostra part, ens acompanyaven iamb les quals ens identificàvem, foren incrementades amb la presència de Cuixart i Tàpies. El primer era el conversador més brillant de tots plegats, i encara recordo el dia que digué: “Tots els components de Dau al Set pertanyen al regne animal, fora d’en Brossa, que pertany al vegetal”.»

JOAN PONÇ

 

——-

Brossa,
Tot bé Ja he vist en Corberó.
(Està fent uns gravats molt interessants.)
Firmat: Joan Ponç.
Cadaqués 67
 

(Pàgina 131) — 15 de febrer de 1967
 

El punt exacte

Cada dia veig el punt exacte
de la desaparició
paulatina de l’esfera blava.

És aquí, on convergim amb l’òxid,
els mocs i els últims
sospirs dels ànecs embotits.
Aquí, no mai allí, allí és l’enlloc.

Mentrestant, un somrís, una copa,
un pessic, una aranya esgarrifosa,
un ministre ombrívol, un rètol
que diu: sí, mil cops sí, però tu no.

«Sense premi, però el premi és la curosa edició del volum a tot color i amb un disseny magistral, arriba W de Gabriel Ventura a Edicions Poncianes, que també treu un volum increïble de la correspondència amb altres creadors com Brossa, Foix o Cirlot.»

Jaume Pons Alorda fa un repàs exhaustiu al NacioDigital de les publicacions catalanes més destacades del 2018, entre les quals inclou el W, de Gabriel Ventura, i el Quadern de correspondències de Joan Ponç, a cura de Pilar Parcerisas.

Vols conèixer-les totes? Entra aquí!

«Aquesta és la meva mirada: n’existeixen d’altres, és clar. Convido tothom perquè cadascú es faci el seu any, el pensi, el repensi, l’alteri i el subverteixi. Però sobretot convido tothom a llegir i a gaudir, també a descobrir.»

Satie va escriure set peces per a piano que posen ritme als diàlegs de la comèdia lírica Piège de Méduse (La trampa de Medusa), fresc dadaista ple d’humor i jocs de paraules. Potser es tracta de l’única obra autènticament humorística de Satie, en el sentit més juganer del terme.

Les peces consisteixen en una música d’escena, eficaç i funcional. Un seguit d’intermedis que serveixen de contrapunt a les extravagants peripècies del Baró Méduse. Set peces per a piano que prenen l’aspecte d’improvisacions curtes o gammes sonores que repassen tots els tics estilístics d’Erik Satie.

La primera peça recorda la petita Sonate i perfila l’estil dels Nocturnes, la segona podria ser un dels valsos del précieux dégoûté, la tercera fa pensar en Jack in de Box, la quarta, titulada Mazurka, podria anar de la mà amb el Tango perpétuel, la cinquena és una mena d’Air à faire fuir, la sisena -la més dissonant- evoca l’estil «Poulenc» del Pique-nique dels Sports et divertissements, la setena anuncia l’etil music-hall de la Belle excentrique.

Un àlbum de ritme vertiginós en el qual sembla que Satie se’n riu d’ell mateix i ironitza a propòsit de les modes del llenguatge musical: passen tan ràpid…

Quan Kazimir Malèvitx va pintar Quadrat negre sobre fons blanc tenia 35 anys. Era l’any 1913. En aquell moment Vladimir Lenin, vuit anys més gran que l’artista, tornava a emigrar, passant per Ginebra, París, Cracòvia, i després Zurich fins el 1914.

Quan per fi aconseguí el poder durant la Revolució comunista d’Octubre, Malèvitxja feia temps que havia exposat públicament els resultats de la seva revolució artística en l’«última exposició futurista 0,10» (zero-deu) el desembre de 1915 a Petrograd, que fins el 1914 s’anomenava Sant Petersburg i que després de la mort de Lenin el 1924 es va convertir en Leningrad.

La paraula màgica era suprematisme, i la peça més admirada d’aquesta exposició va ser el Quadrat negre, que Malèvitx havia exposat juntament amb uns altres 38 quadres suprematistes. La sensació fou total, tot i que l’obra, referida al catàleg simplement com a Quadrat, va ser durament criticada. Els detractors creien veure en el suprematisme el final de l’art.

Se’n reien anomenant-lo el «quadre mort», la «personificació del no-res». El rebuig més fort de la nova pintura va ser per part del conegut historiador de l’art, pintor, escenògraf i escriptor Alexander Nikolèvitx Benois, company de generació de Lenin i un dels primers representants del moviment conservador «El món de l’art». Benois va desqualificar el Quadrat negre a principis de 1916 en un article de la revista El Llenguatge «com el truc més ben ideat i estudiat a la barraca de fira de la nova cultura».

Malèvitx va entrar de ple en la polèmica enviant una extensa carta a Benois el maig de 1916. En aquesta carta també feia referència a una crítica duríssima per part de l’escriptor i teòleg rus Dmitri Merejkovski, amic de Benois, que en una revista havia titllat l’aparició de Malèvitx i dels demés artistes progressistes com una «invasió de cafres».

Però en què va consistir exactament el suprematisme? Malèvitx li ho explicava així, en una carta, al dadaista Kurt Schwitters:

«Entenc per constructivisme un cert tipus d’ideologia purament materialista, un comportament humà, justificat pràcticament i econòmica, que prové d’una o altra estructura social.
El constructivisme pot ser una ideologia de la representació. Com és la ideologia de l’art? Des del meu punt de vista, l’art no posseeix ideologia ni idea, ni tan sols imatge, i si algú pretén trobar una ideologia en l’art, aleshores trobarà principalment elements d’una o altra ideologia, que foren imposats per la força en l’obra i l’artista.

Què és la forma?

a. Per forma entenc una sèrie d’elements, que van ser creats en una relació i que junts formen una obra.
b. Una forma només pot existir en l’art, ja que una obra és la transformació d’elements en una composició eterna i indestructible.
c. En la constructura no hi pot existir cap forma, ja que la constructura prové d’una estructura econòmico-social variable.
d. L’artista s’ocupa de la forma, l’enginyer constructor s’ocupa d’allò pràctic.
e. La constructura com a tal és internacional, l’art és internacional, el constructivisme no és internacional, ja que, com a concepció del món, és una ideologia»

Intel·lectual?

Ja que un no sap ben bé de què parla, més val confiar en el diccionari. En aquest cas, diu: “la intel·ligència hi té una participació predominant o excessiva”.

L’excés és, en tot, un defecte. No m’hi sento massa implicat. Em sembla que els he conegut, i vaig trobar que s’assemblaven. Parlem, llavors, d’una mena de casta. Tots ells tenien conviccions.

Convicció: “opinió ferma”. Està bé. Però en remuntar el curs de la paraula, vet-ho aquí el que trobem: “prova que estableix la culpabilitat d’algú”. Aquí hi ha quelcom de veritat. Quan bregava amb algun d’ells no tardava en sentir-me culpable. Molt ràpidament identificaven les meves idees. Es posava en pràctica un hàbit adquirit, sens dubte durant la seva formació. Allò que hagués pogut dir o escriure, era esmicolat, radiografiat.

En aquest sentit, he tingut moltes sorpreses, quan les meves afirmacions eren confrontades amb obres que estava segur de no haver llegit mai i de les quals mai havia sentit a parlar.
Tot passava com si, la seva pròpia cultura, la d’aquells intel·lectuals, es projectés en cada cosa com un miratge.

Entre els professors de la Facultat de lletres on jo estudiava no tots eren intel·lectuals. Un bon nombre no semblava patir cap excès d’intel·ligència, ben lluny d’això. Però alguns havien escrit obres força notòries. De fet, als meus ulls, no es distingien gaire entre ells. Allò que deien, els continguts dels seus discursos, era vertaderament secundari respecte al fet que tots parlaven des del mateix lloc, que es deia tarima. Topos.

Ara bé, aquest lloc no és net [joc de paraules, en francès, entre propre, que significa net i, també, propi, de manera que la frase podria llegir-se “aquest lloc no és propi”, en el sentit de pertànyer exclusivament a algú], no perquè no es netegi, sinó en el sentit que tots eren com ocells sobre la mateixa branca.

Ara bé, la branca importa molt més del que un s’imagina quan un mateix és un ocell. I l’escalada de conviccions oposades importa poc en comparació a aquest topos, és a dir, el lloc des d’on un parla adquireix rellevància per sobre d'”allò sobre el que” un parla.

Fernand Deligny, Aquells excessius