El premi Lletra d’Or d’enguany ha estat atorgat al llibre El nus la flor, d’Enric Casasses, publicat per Edicions Poncianes el novembre de 2018. El jurat actual està format per Salvador Macip, Sebastià Alzamora, Núria Cadenes, David Plana, Míriam Cano, Llucia Ramis, Sílvia Bel, Andreu Gomila i Jordi Nopca.
L’entrega del premi es durà a terme en el tradicional àpat organitzat per l’editorial, que en aquesta ocasió serà en format de dinar i tindrà lloc el proper 10 de gener al restaurant Velòdrom. Hi prendran part els editors, el premiat, el jurat i els periodistes que ho sol·licitin a l’editorial.
Com és tradició, en el transcurs del dinar, el joier Manel Capdevila i Coral entregarà el premi -un botó de solapa d’or, que representa la lletra grega “fi” (Φ), símbol clàssic de l’equilibri- al guardonat.
El premi és considerat com un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, tant per la qualitat de les obres guanyadores com pel prestigi dels membres del jurat. També s’aprecia molt l’originalitat i simpatia amb què es lliura el guardó, i la seva independència, ja que no està sotmès als interessos de cap empresa editora ni de cap institució.
***
Fitxa del llibre
Tècnica: Poesia
Núm. de pàgines: 284
Format: 14 x 21 cm
PVP: 24 € (29 € amb CD)
ISBN: 978-84-7226-828-9
Avui, que fa 136 anys del naixement de Virginia Woolf, compartim uns retalls del conte ‘La marca a la paret’:
«Perquè, si volem comparar la vida amb alguna cosa, l’hem d’equiparar a ser propulsats pel túnel del metro a cinquanta milles per hora —i aterrar a l’altra banda sense cap agulla als cabells! Ser llançats als peus de Déu completament nus!
Rodolar pels prats de porrassa com paquets de paper marró rebatuts a l’oficina de correus! Amb els cabells voleiant enrere com la cua d’un cavall de curses. Sí, això sembla que expressa la rapidesa de la vida, la dilapidació i la reparació perpètues; tot tan casual, tot tan atzarós…»
* * *
«I què és coneixement? Què són els nostres homes lletrats excepte descendents de bruixes i eremites que s’agotzonaven en coves i, mesclant herbes als boscos, interrogaven musaranyes i apuntaven el llenguatge de les estrelles?
Sí, podríem imaginar un món bastant plaent. Un món silent, espaiós, amb les flors vermellíssimes i blavíssimes a camp obert. Un món sense professors o especialistes o majordoms amb perfil de policies, un món que podríem tallar amb el propi pensament com un peix talla l’aigua amb l’aleta, fregant les tiges dels nenúfars quan penja suspès sobre nius de blancs ous marins…»
* * *
‘La marca a la paret’ (fragment), 1917
Col·lecció Bèsties, núm. 16
«Sembla que amb la punta dels dits toqui quelcom que cerco des de fa molt temps. Deu ésser meravellós trobar sense cercar, però jo més m’estimo trobar el que cerco.»
PONÇ A CORBERÓ, 3 GENER 1968
——-
Corberó:
Les aproximacions eren aproximacions, però els cargols ja cargolen. Estàs entrant dins un món nou. Digues a Mary Ann que la finestra està tancada perquè fot molt fred i agafaria una pulmonia.
Records,
Firmat: Joan Ponç
Cadaqués 67
(Pàgina 158) — Data desconeguda
«Les apassionades converses que tenia amb Brossa sota l’esvoletec de les ratapinyades que sovint, i amb una gran alegria per la nostra part, ens acompanyaven iamb les quals ens identificàvem, foren incrementades amb la presència de Cuixart i Tàpies. El primer era el conversador més brillant de tots plegats, i encara recordo el dia que digué: “Tots els components de Dau al Set pertanyen al regne animal, fora d’en Brossa, que pertany al vegetal”.»
JOAN PONÇ
——-
Brossa,
Tot bé Ja he vist en Corberó.
(Està fent uns gravats molt interessants.)
Firmat: Joan Ponç.
Cadaqués 67
(Pàgina 131) — 15 de febrer de 1967
El punt exacte
Cada dia veig el punt exacte
de la desaparició
paulatina de l’esfera blava.
És aquí, on convergim amb l’òxid,
els mocs i els últims
sospirs dels ànecs embotits.
Aquí, no mai allí, allí és l’enlloc.
Mentrestant, un somrís, una copa,
un pessic, una aranya esgarrifosa,
un ministre ombrívol, un rètol
que diu: sí, mil cops sí, però tu no.
«Sense premi, però el premi és la curosa edició del volum a tot color i amb un disseny magistral, arriba W de Gabriel Ventura a Edicions Poncianes, que també treu un volum increïble de la correspondència amb altres creadors com Brossa, Foix o Cirlot.»
Jaume Pons Alorda fa un repàs exhaustiu al NacioDigital de les publicacions catalanes més destacades del 2018, entre les quals inclou el W, de Gabriel Ventura, i el Quadern de correspondències de Joan Ponç, a cura de Pilar Parcerisas.
Vols conèixer-les totes? Entra aquí!
«Aquesta és la meva mirada: n’existeixen d’altres, és clar. Convido tothom perquè cadascú es faci el seu any, el pensi, el repensi, l’alteri i el subverteixi. Però sobretot convido tothom a llegir i a gaudir, també a descobrir.»
Els quadres que engloba la pintura Merz són obres abstractes. La paraula Merz significa essencialment la reunió de tots aquells materials imaginables destinats a finalitats artístiques, així com, des d’un punt de vista tècnic, implica la pròpia valoració de cadascun d’aquests materials.
La pintura Merz, per tant, no només utilitza el color i el llenç, els pinzells, la paleta, sinó també tots els materials perceptibles i tots els utensilis necessaris. Així, no té la menor importància el fet que els materials empleats haguessin servit o no per a altres fins. La roda del cotxet del nen, la xarxa de filferro, el fil de filferro i el cotó són elements equivalents al color. L’artista crea a través de la selecció, distribució i composició dels materials.
La composició pot aparèixer gràcies a la simple distribució dels propis materials sobre la superfície. La composició apareix vinculada a la tasca de compartimentar zones diferents, així com a la torsió, cobriment o pintat d’aquestes zones. A la pintura Merz, la superfície és constituïda per la tapa d’una caixa, les cartes de la baralla o un retall de diari; la línia és configurada per filferros i traços a pinzell i llapis; la transparència l’ofereix la xarxa de filferro, la pintura o bé un paper tacat amb mantega; la suavitat prové de l’ús del cotó.
La pintura Merz aspira a posseir una expressivitat directa per mitjà de la reducció del camí que va des de la intuïció fins a la visualització de l’obra d’art.
Aquestes paraules han de facilitar la comprensió del meu art a tots aquells disposats a seguir-me. Molts no voldran. Aquests rebran les meves noves obres com sempre han fet, quan apareixia la novetat: amb indignació i amb ironia.
Die Merzmalerei, publicat a Der Zweemann 1/1, 1919.
Sorprèn la quantitat de personatges amb qui Josep Pijoan (Barcelona, 1881- Lausana, 1963), català enciclopèdic i errant, va arribar a tenir tracte al llarg de la seva vida: Joan Maragall, Enric Prat de la Riba, Raimon Casellas, Ramon Casas, Antoni Gaudí, Josep M. Sert, Francesc Cambó, Lluís de Zulueta, Eduard Marquina, Francisco Giner de los Ríos, Miguel de Unamuno, José Ortega y Gasset, Francesc Pujols, Eugeni d’Ors, Pompeu Fabra (de qui era cunyat), Josep Pla, Pedro Salinas, Salvador Dalí, Pau Casals, Adolfo Venturi, Benedetto Croce, Albert Einstein, Marie Curie, José Clemente Orozco, Bernard Berenson, John Cage…
Impulsor i escriptor de la Summa artis, una ambiciosa enciclopèdia sobre la història de l’art universal publicada a l’editorial Espasa-Calpe, de la qual va redactar els setze primers volums, aquest arquitecte, poeta, historiador de l’art i frenètic gestor cultural és avui en dia una figura completament oblidada. Josep Pijoan podria passar tranquil·lament per un d’aquells artistes sense obra dels quals parlava Jean-Yves Jouannais, tot i que per efecte invers: va arribar a escriure, viatjar i engegar tants projectes que la història dels seus gestos es confon amb la història d’una època, i s’hi evapora.
Al llibre que li han dedicat Pol Pijoan i Pere Maragall, Josep Pijoan: la vida d’un català errant (Galerada, 2014), fan aquest retrat de la vida i vicissituds del professor Pijoan:
Tingué formació d’història de l’art en diverses universitats italianes. Se’l pot considerar medievalista i erudit enciclopèdic. Com a polític i activista cultural, fou creador, cofundador i primer secretari de l’Institut d’Estudis Catalans, membre de la Junta de Museus de Barcelona, descobridor i divulgador de la pintura mural romànica a Catalunya i posteriorment als EUA. Va ser qui adquirí el primer fons bibliogràfic, embrió del que seria la Biblioteca de Catalunya. (…) Fou secretari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Va fer recerca i adquisicions des de la Junta de Museus, i preservà les peces romàniques i gòtiques que més tard constituïren el Museu de la Ciutadella, que acabà formant l’actual Museu d’Art Nacional de Catalunya (MNAC). Exercí de «ministre sense cartera» en la Diputació de Prat de la Riba i elaborà els estatuts de l’Escuela Española en Roma. A la Llibreria Vaticana descobrí el Llibre de Sancta Maria de Ramon Llull, que posteriorment publicà. Fou el primer compilador de les obres pòstumes de Jacint Verdaguer. Conegué Antoni Gaudí, de qui admirà l’inici de la Sagrada Família i en fou un propagandista actiu.
Professor d’art hispànic en diverses universitats nord-americanes, escrigué tractats d’història de l’art, de literatura i d’història: Historia del arte en tres volums, amb l’editorial Salvat, amb múltiples edicions entre els anys 1914 i 1970. Obra traduïda a l’anglès i al txec. Redactà tot sol els primers setze volums del Summa artis, de l’editorial Espasa-Calpe, i escriví cinc volums d’una Historia general. Va reescriure la versió castellana de la Historia universal de la literatura de l’italià Santiago Prampolini.
Fundà revistes de cultura general al Canadà i als EUA. Introduí el pintor muralista mexicà Orozco als EUA. Per un temps fou funcionari de la Societat de Nacions, a Ginebra. Assessor artístic de pel·lícules de temes hispànics a Hollywood. Assessor artístic del mecenes Archer Huntington i de Gregorio del Amo. (…) Josep Pijoan fou, doncs, un gran endegador de projectes culturals a Catalunya, a Madrid i a l’Amèrica del Nord.
Per descomptat, la vida de Pijoan és plena d’anècdotes vivíssimes: des de les seves aventures a l’Escuela Española de Roma, descrites amb tendra ironia per Pla o Gaziel, fins a la coneixença del pintor Orozco a Mèxic o la curiosa adquisició d’un quadre del Greco, amb la secreta implicació de personatges com els Arenberg, Duchamp o Xavier Cugat.
Josep Maria de Sagarra li va dedicar un retrat esplèndid. És útil per fer-se una idea general del personatge, però tampoc cal prendre-se’l com una visió canònica. Pijoan era un personatge polièdric i obert, i a cada retrat que li feien, fos amb la tècnica que fos, apareixia amb uns ulls i una ombra diferent.
Pijoan fou per a mi com haver trobat la finestra que donava al vast horitzó de la cultura, en la paraula i la gesticulació d’un home que, precisament perquè era molt despreocupat i molt original, podia presentar-me l’audàcia del seu proselitisme encès. Tenia a més una certa fuga d’apòstol i era un temperament didàctic: vull dir que havia nascut per fer escola i per influir en les joventuts. Pijoan potser ha estat l’únic home que em causà la sensació d’un sofista i d’un Epicur, tals com me’ls imaginava jo voltant pels carrers d’Atenes.
Una barreja de tranquil i de preocupat: curiós de tot i atent a tot; que no defugia l’histrionisme d’un memorable titella […]. Pijoan sabia agafar el to acadèmic i era perfecte, perquè el clapejava d’acudits vius i estirabots peculiars que li llevaven tota la crosta doctoral, i les seves idees i les seves frases anguilejaven amb inimitable frescor. Aleshores es feia escoltar i fins convencia. Del to major saltava després a la mordacitat i a la burla o es queixava i es planyia com un que han deixat a pa i aigua; o es tornava agressiu, insistent i fins i tot cruel, com un gall de combat.
L’humor de Pijoan era diferent de l’humor de Pujols, de l’humor de Xènius o del de Carner; potser de tots quatre, Pijoan mantenia més reminiscències pitarresques. Tot i ser humaníssim, era més popular, més del mercat de Santa Caterina; i ell que vivia tan ressentit amb la xaroneria del país, potser duia més arrapada als ossos l’essència estrident d’aquella xaroneria.
Satie va escriure set peces per a piano que posen ritme als diàlegs de la comèdia lírica Piège de Méduse (La trampa de Medusa), fresc dadaista ple d’humor i jocs de paraules. Potser es tracta de l’única obra autènticament humorística de Satie, en el sentit més juganer del terme.
Les peces consisteixen en una música d’escena, eficaç i funcional. Un seguit d’intermedis que serveixen de contrapunt a les extravagants peripècies del Baró Méduse. Set peces per a piano que prenen l’aspecte d’improvisacions curtes o gammes sonores que repassen tots els tics estilístics d’Erik Satie.
La primera peça recorda la petita Sonate i perfila l’estil dels Nocturnes, la segona podria ser un dels valsos del précieux dégoûté, la tercera fa pensar en Jack in de Box, la quarta, titulada Mazurka, podria anar de la mà amb el Tango perpétuel, la cinquena és una mena d’Air à faire fuir, la sisena -la més dissonant- evoca l’estil «Poulenc» del Pique-nique dels Sports et divertissements, la setena anuncia l’etil music-hall de la Belle excentrique.
Un àlbum de ritme vertiginós en el qual sembla que Satie se’n riu d’ell mateix i ironitza a propòsit de les modes del llenguatge musical: passen tan ràpid…
