El premi Lletra d’Or d’enguany ha estat atorgat al llibre El nus la flor, d’Enric Casasses, publicat per Edicions Poncianes el novembre de 2018. El jurat actual està format per Salvador Macip, Sebastià Alzamora, Núria Cadenes, David Plana, Míriam Cano, Llucia Ramis, Sílvia Bel, Andreu Gomila i Jordi Nopca.
L’entrega del premi es durà a terme en el tradicional àpat organitzat per l’editorial, que en aquesta ocasió serà en format de dinar i tindrà lloc el proper 10 de gener al restaurant Velòdrom. Hi prendran part els editors, el premiat, el jurat i els periodistes que ho sol·licitin a l’editorial.
Com és tradició, en el transcurs del dinar, el joier Manel Capdevila i Coral entregarà el premi -un botó de solapa d’or, que representa la lletra grega “fi” (Φ), símbol clàssic de l’equilibri- al guardonat.
El premi és considerat com un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, tant per la qualitat de les obres guanyadores com pel prestigi dels membres del jurat. També s’aprecia molt l’originalitat i simpatia amb què es lliura el guardó, i la seva independència, ja que no està sotmès als interessos de cap empresa editora ni de cap institució.
***
Fitxa del llibre
Tècnica: Poesia
Núm. de pàgines: 284
Format: 14 x 21 cm
PVP: 24 € (29 € amb CD)
ISBN: 978-84-7226-828-9
Avui, que fa 136 anys del naixement de Virginia Woolf, compartim uns retalls del conte ‘La marca a la paret’:
«Perquè, si volem comparar la vida amb alguna cosa, l’hem d’equiparar a ser propulsats pel túnel del metro a cinquanta milles per hora —i aterrar a l’altra banda sense cap agulla als cabells! Ser llançats als peus de Déu completament nus!
Rodolar pels prats de porrassa com paquets de paper marró rebatuts a l’oficina de correus! Amb els cabells voleiant enrere com la cua d’un cavall de curses. Sí, això sembla que expressa la rapidesa de la vida, la dilapidació i la reparació perpètues; tot tan casual, tot tan atzarós…»
* * *
«I què és coneixement? Què són els nostres homes lletrats excepte descendents de bruixes i eremites que s’agotzonaven en coves i, mesclant herbes als boscos, interrogaven musaranyes i apuntaven el llenguatge de les estrelles?
Sí, podríem imaginar un món bastant plaent. Un món silent, espaiós, amb les flors vermellíssimes i blavíssimes a camp obert. Un món sense professors o especialistes o majordoms amb perfil de policies, un món que podríem tallar amb el propi pensament com un peix talla l’aigua amb l’aleta, fregant les tiges dels nenúfars quan penja suspès sobre nius de blancs ous marins…»
* * *
‘La marca a la paret’ (fragment), 1917
Col·lecció Bèsties, núm. 16
«Sembla que amb la punta dels dits toqui quelcom que cerco des de fa molt temps. Deu ésser meravellós trobar sense cercar, però jo més m’estimo trobar el que cerco.»
PONÇ A CORBERÓ, 3 GENER 1968
——-
Corberó:
Les aproximacions eren aproximacions, però els cargols ja cargolen. Estàs entrant dins un món nou. Digues a Mary Ann que la finestra està tancada perquè fot molt fred i agafaria una pulmonia.
Records,
Firmat: Joan Ponç
Cadaqués 67
(Pàgina 158) — Data desconeguda
«Les apassionades converses que tenia amb Brossa sota l’esvoletec de les ratapinyades que sovint, i amb una gran alegria per la nostra part, ens acompanyaven iamb les quals ens identificàvem, foren incrementades amb la presència de Cuixart i Tàpies. El primer era el conversador més brillant de tots plegats, i encara recordo el dia que digué: “Tots els components de Dau al Set pertanyen al regne animal, fora d’en Brossa, que pertany al vegetal”.»
JOAN PONÇ
——-
Brossa,
Tot bé Ja he vist en Corberó.
(Està fent uns gravats molt interessants.)
Firmat: Joan Ponç.
Cadaqués 67
(Pàgina 131) — 15 de febrer de 1967
El punt exacte
Cada dia veig el punt exacte
de la desaparició
paulatina de l’esfera blava.
És aquí, on convergim amb l’òxid,
els mocs i els últims
sospirs dels ànecs embotits.
Aquí, no mai allí, allí és l’enlloc.
Mentrestant, un somrís, una copa,
un pessic, una aranya esgarrifosa,
un ministre ombrívol, un rètol
que diu: sí, mil cops sí, però tu no.
«Sense premi, però el premi és la curosa edició del volum a tot color i amb un disseny magistral, arriba W de Gabriel Ventura a Edicions Poncianes, que també treu un volum increïble de la correspondència amb altres creadors com Brossa, Foix o Cirlot.»
Jaume Pons Alorda fa un repàs exhaustiu al NacioDigital de les publicacions catalanes més destacades del 2018, entre les quals inclou el W, de Gabriel Ventura, i el Quadern de correspondències de Joan Ponç, a cura de Pilar Parcerisas.
Vols conèixer-les totes? Entra aquí!
«Aquesta és la meva mirada: n’existeixen d’altres, és clar. Convido tothom perquè cadascú es faci el seu any, el pensi, el repensi, l’alteri i el subverteixi. Però sobretot convido tothom a llegir i a gaudir, també a descobrir.»
Intel·lectual?
Ja que un no sap ben bé de què parla, més val confiar en el diccionari. En aquest cas, diu: “la intel·ligència hi té una participació predominant o excessiva”.
L’excés és, en tot, un defecte. No m’hi sento massa implicat. Em sembla que els he conegut, i vaig trobar que s’assemblaven. Parlem, llavors, d’una mena de casta. Tots ells tenien conviccions.
Convicció: “opinió ferma”. Està bé. Però en remuntar el curs de la paraula, vet-ho aquí el que trobem: “prova que estableix la culpabilitat d’algú”. Aquí hi ha quelcom de veritat. Quan bregava amb algun d’ells no tardava en sentir-me culpable. Molt ràpidament identificaven les meves idees. Es posava en pràctica un hàbit adquirit, sens dubte durant la seva formació. Allò que hagués pogut dir o escriure, era esmicolat, radiografiat.
En aquest sentit, he tingut moltes sorpreses, quan les meves afirmacions eren confrontades amb obres que estava segur de no haver llegit mai i de les quals mai havia sentit a parlar.
Tot passava com si, la seva pròpia cultura, la d’aquells intel·lectuals, es projectés en cada cosa com un miratge.
Entre els professors de la Facultat de lletres on jo estudiava no tots eren intel·lectuals. Un bon nombre no semblava patir cap excès d’intel·ligència, ben lluny d’això. Però alguns havien escrit obres força notòries. De fet, als meus ulls, no es distingien gaire entre ells. Allò que deien, els continguts dels seus discursos, era vertaderament secundari respecte al fet que tots parlaven des del mateix lloc, que es deia tarima. Topos.
Ara bé, aquest lloc no és net [joc de paraules, en francès, entre propre, que significa net i, també, propi, de manera que la frase podria llegir-se “aquest lloc no és propi”, en el sentit de pertànyer exclusivament a algú], no perquè no es netegi, sinó en el sentit que tots eren com ocells sobre la mateixa branca.
Ara bé, la branca importa molt més del que un s’imagina quan un mateix és un ocell. I l’escalada de conviccions oposades importa poc en comparació a aquest topos, és a dir, el lloc des d’on un parla adquireix rellevància per sobre d'”allò sobre el que” un parla.
Fernand Deligny, Aquells excessius
En el Gernika, no sols realitat i símbol s’identifiquen, sinó que és atenent-se al seu particularisme, creiem nosaltres, que Picasso intuí que esdevenia autènticament universal, perquè Picasso sap com ningú que la universalitat autèntica no és mai abstracta o forçadament grandiosa, sinó que pot partir d’un fet d’àmbit reduït, particularíssim, elevant-lo a categoria. Així és com solen universalitzar-se la majoria dels valors i dels mites.
Gernika sofrí el primer assaig de bombardeig totalitari conegut en la història i per això ha esdevingut el símbol d’aquesta forma de destrucció, encara que després, durant la Segona Guerra Mundial, a causa de la destrucció de Coventry, se’n digués conventrització. Una vegada més, Picasso, amb la seva prodigiosa intuïció, feia diana.
En realitat, l’única figura que esdevé controvertible -i controversada- del Gernika és la del cavall. Sobretot a causa d’unes declaracions de Picasso a Gerome Seckler, aparegudes al New Masses el 13 de març del 1945 (reproduïdes a Fraternité el 25 de setembre següent), segons les quals Picasso va dir que “el brau representa la brutalitat, i el cavall, el poble.” És molt possible, per no dir segur, que Picasso va fer aquestes declaracions.
En primer lloc perquè Picasso no va dir mai, posteriorment, que l’havien fet mentir o que aquelles paraules no eren exactes. Aquest detall em serveix, a mi -i crec que hauria de servir a futurs psicòlegs, investigadors de la naturalesa de Picasso-, per fer-me adonar que Picasso sap fer-se responsable de les seves paraules i, per tant, que concedeix un pes específic als mots que ell mateix pot haver pronunciat.
Per això, quan Juan Larrea li pregunta, per primera vegada, si és veritat que el cavall del Gernika representa al·legòricament el franquisme, ell respon que sí. I quan Larrea torna a fer-li, al cap d’un quant temps, la mateixa pregunta, Picasso respon: “Cal estar cec (o ser un ruquet o crític d’art, etc.) per no veure-ho.”
Aleshores, quan Larrea, amb molta lògica, li formula la segona pregunta: “Com és, doncs, que vostè va deixar afirmar en un interviu que el cavall representava el poble?”, la resposta de Picasso és: “Per què dur la contrària a ningú? El poble falangista. No estava amb Franco una part d’Espanya?”
El Gernika de Picasso, Josep Palau i Fabre
Sobre el cèlebre Finnegans Wake de James Joyce, Samuel Beckett va dir-ne: «Aquí la forma és el contingut, el contingut és la forma. Vostès es queixen que això no hagi estat escrit en anglès. No està escrit en absolut. No és per a que es llegeixi —o més aviat no és només per a que es llegeixi. És per a que es miri i s’escolti. No és una escriptura sobre alguna cosa; és aquella cosa. Quan el sentit és dormir, les paraules se’n van a dormir. Quan el sentit és ballar, les paraules ballen».
A Finnegans Wake, com ja començava a passar en l’Ulysses, el tema del llibre es fon en la forma, desapareix la noció clàssica de “gènere literari”. L’obra avança guiada per un alè interior, s’autogenera des de la pulsió eròtica de les paraules.
James Joyce reafirma la idea, ja posada en pràctica per Mallarmé, que els mots es desitgen entre ells, que tenen una voluntat pròpia, independent de l’autor. La funció de l’artista, llavors, consisteix en disposar la matèria tal com vol ser disposada, ni més ni menys. Llegint alguns paràgrafs del Finnegans Wake amb atenció ens adonem, sorpresos, de com les frases es van acomodant a la llengua amb gràcia i ordre incomprensibles, succeint-se les unes a les altres amb un ritme que, sense saber ben bé perquè, se’ns acudiria d’anomenar natural.
Per arribar a llegir amb total plenitud de detalls el Finnegans Wake, per a no perdre’s cap dels seus meravellosos jocs lingüístics, caldria un domini quasi diví d’aquesta llengua, o més aviat, la capacitat sobrenatural de llegir la ment, i en particular, la ment genial de James Joyce. És una obra intraduïble, i tanmateix, molt agradable d’escoltar.
Can’t hear with the waters of. The chittering waters of. Flittering bats, fieldmice bawk talk. Ho! Are you not gone ahome? What Thom Malone? Can’t hear with bawk of bats, all thim liffeying waters of. Ho, talk save us! My foos won’t moos. I feel as old as yonder elm. A tale told of Shaun or Shem? All Livia’s daughtersons. Dark hawks hear us. Night! Night! My ho head halls. I feel as heavy as yonder stone. Tell me of John or Shaun? Who were Shem and Shaun the living sons or daughters of? Night now! Tell me, tell me, tell me, elm! Night night! Telmetale of stem or stone. Beside the rivering waters of, hitherandthithering waters of. Night!
Pensem, per exemple, en la frase «Flittering bats, fieldmice bawk talk» que, en un acte de profanació lingüística, podríem traduir de la manera següent: «ratpenats que voleien, insolent xerrameca de ratolins de camp». En el trasllat d’una llengua a l’altra la frase perd la musicalitat i, de sobte, quasi, el sentit.
Ritme i sentit estan fins a tal punt integrats que la seva traducció resulta penosa. En canvi, en l’original anglès, podem veure com les paraules s’engendren les unes a les altres, com s’ajunten per una mena de disposició fonètica, caracterològica, semblant: fliterring–fieldmice, bats–bawk–talk. Com si haguèssim llençat una pedra al riu, el llenguatge es propaga per ones concèntriques, en una progressió circular.
