BUTLLETÍ #Bèstia confinada#

En temps de la primera clausura, Edicions Poncianes vam crear un butlletí digital per al confinament. Vam obrir finestres.

A cada entrega, un poeta català ens apropava un gran autor universal.

Un elenc d’escriptors d’obra imprescindible publicats en format pòster dins la col·lecció Bèsties, que ara salten del mur i se segueixen ramificant.

Una finestra oberta a grans universos creatius.

Aquí teniu els vint butlletins
(cliqueu-ne la portada per veure’ls sencers):

#1 VÍCTOR CATALÀ
a cura d’ENRIC CASASSES

#2 EMILY DICKINSON
a cura de MÍRIAM CANO

#3 WALT WHITMAN a cura
de JAUME PONS ALORDA

#4 MARGUERITE DURAS a
cura de BLANCA LLUM VIDAL

#5 MERCÈ RODOREDA a
cura de MARIA CABRERA

#6 ALBERT CAMUS a cura de
LAIA CARBONELL i FRANCESC GELONCH

#7 VIRGINIA WOOLF a
cura d’ALBA VINYES LASSO

#8 SAMUEL BECKETT a
cura de GABRIEL VENTURA

#9 INGEBORG BACHMANN
a cura d’ARNAU PONS

#10 MÀRIUS SAMPERE a cura
de MIREIA VIDAL-CONTE

#11 ARTHUR RIMBAUD a cura
de JORDI CARULLA-RUIZ

#12 ALLEN GINSBERG a
cura de GERARD CISNEROS

#13 ARTHUR CRAVAN a
cura d’ESTER XARGAY

#14 JOAN VINYOLI a
cura de JÚLIA CATALÀ

#15 GUILLAUME APOLLINAIRE
a cura de GUILLEM SERRAHIMA

#16 BLAI BONET a
cura de PAU VADELL

#17 STÉPHANE MALLARMÉ
a cura de MARC ROVIRA

#18 ANTONIN ARTAUD
a cura de VICENÇ ALTAIÓ

#19 GERTRUDE STEIN
a cura de SAM ABRAMS

#20 PIER PAOLO PASOLINI
a cura de JORDI QUER

Gràcies a la nostra distribuïdora, Xarxa de Llibres, fa uns dies vam poder participar en un esmorzar amb els llibreters d’arreu per explicar-los quins llibres volem destacar per al proper Nadal (aquestes coses es treballen amb temps… per això esmorzàvem castanyes mentre parlàvem de neules).

Des de Poncianes seguim bategant amb El nus la flor, el darrer llibre d’Enric Casasses que segueix més viu que mai. Serà a les llibreries i pensem que és un gran regal per a les tardes de llar de foc.

Parlant de foc, la nostra segona aposta és una novetat que tot just arriba a llibreries aquests dies: Encesa, l’últim poemari de Jordi Carulla-Ruiz. El nostre editor publica el seu tercer llibre i ho fa a casa. Les fotografies i el grafisme que caracteritza les nostres edicions s’ho valien!

Aquest és el vídeo que Xarxa ens va gravar i que explica més a fons les nostres apostes!

Presentem la segona edició de W, de Gabriel Ventura, en una versió ampliada que incorpora una coberta desplegable amb poemes i textos inèdits i noves imatges de Rosa Tharrats.

Una capsa trobada i un misteri. Poemes, cartes i postals que tracen la història erràtica de W, un personatge que es dedica a viatjar per ciutats de tot el món amb una estranya missió: transportar un gripau vermell. «Ja fa un mes que no existeixo», afirma en un dels poemes. Però qui és, realment, W?

Amb un tiratge més ambiciós que en la 1a edició, apostem per un autor creixent i inclassificable, de qui la crítica i els lectors n’han dit…

  • «W és una proposta original, multifòrmica, explosiva i d’una ambició remarcable» Jordi Nopca
  • «Un laberint fascinant» Joan Todó
  • «Un relat indomable que és novel·la i poesia, llibre i artefacte. W no encaixa, i per això resisteix» Anna Pahissa
  • «W expressa una pulsió existencial agònica, una asfíxia de la narració que remet a Blanchot» Albert Serra
  • «Un llibre on la bellesa és essencial perquè tot sembla estar a punt de desaparèixer» Aldo Urbano
  • «La W de Gabriel Ventura ens fa pensar en la A de Joan Brossa, que, contràriament, reivindicava la primera lletra de l’alfabet. No deixa de ser insòlit que ens trobem davant d’un artista que reivindica la funció terminal d’una de les últimes lletres de l’abecedari» Vicenç Altaió

Lectura d’estiu!

El meridià de París arriba a la segona edició. Perquè és un assaig que, si això és possible en un text, guanya vigència dia a dia. Llegiu-lo, si encara no ho heu fet. Nou format, mateix contingut. Ja és a llibreries!

Del capítol: ‘La línia de la memòria’
«Però Verdaguer no podia imaginar quina mena de sagetes caurien unes quantes dècades més tard. Perquè el Pirineu fou, un cop més, testimoni de la guerra. Les collades que s’estenen a llevant de Roca Colom –coll de Pal, Siern, Pregon, Ares, Vernadell i Malrem– esdevingueren el pas escollit pels republicans que fugien de les tropes feixistes. Una corrua que avançava lentament, en condicions deplorables, formada per adults i criatures que lluitaven contra l’extenuació, el desànim, la fam i el fred. L’objectiu era la carena, el vessant que es resistia a aparèixer davant dels ulls. Una línia obstinada, una fita, un pas que implicava un gest a vida o mort. Corrua trista, derrotada, vençuda. Passos lents, passos extenuats enmig del glaç. I un fons llunyà de cims: enllà, sempre enllà. Quan els exiliats arribaven a la frontera, esgotats, els gendarmes francesos s’exclamaven de la misèria que veien pertot. Una gesticulació inútil, si tenim en compte que l’acollida de l’estat veí no va ser l’esperada i que molts dels fugitius van acabar en camps de concentració francesos i alemanys.» (pàg. 79).
«El cert és que l’arribada dels exiliats va desbordar les autoritats franceses, les quals es van limitar a tancar-los en camps insalubres, enmig de pèssimes condicions d’allotjament i alimentació. Era la humiliació del vençut. La sensació de ser perseguit sense haver comès cap delicte. D’herois  bèl·lics a pàries europeus. Els exiliats van ser desposseïts de les pertinences personals. La seva personalitat es convertí en nuesa, en  número, en res. Qui podia reconèixer-se en aquells humans esgotats, desfets per mil penúries, atacats per la disenteria i el tifus? Europa, un cop més, es convertia en una paraula buida, en un mer exercici retòric al servei de l’ordre i el temor.» (pàg. 81)
Del capítol: ‘Europa s’enfonsa al mar’
«Europa, a Ocata i sa Dragonera, s’enfonsa al mar. Els meridians que s’hi poden traçar són múltiples i arbitraris: de Berlín a París, de Varsòvia a Moscou, de Viena a Venècia, de Roma a Munic o d’Estocolm a Praga. Si els resseguíem trobaríem –talment de Dunkerque a sa Dragonera– algunes de les claus de la cultura Europea. Tanmateix, sempre acabaríem ensopegant amb determinats trets que la caracteritzen, més enllà de les localitzacions geogràfiques concretes. L’afany de poder, l’aniquilació i silenciament de les minories, la persecució de la diferència, els conflictes religiosos, la violència en nom de la defensa de les idees, les guerres devastadores i l’imperi del consum esdevenen artèries i meridians que creuen la societat i la història europees. Cada territori té els seus centres travessats per una línia o una altra.» (pàg. 152)
«Europa es basteix des de les ruïnes dels seus errors. Encara avui la seva pretesa unió té lloc des de l’estructura momificada dels estats. Europa, enfonsada en la ignorància envers les seves arrels, no reconeix les diferències ni la totalitat de les llengües que la componen. I abomina de la història que va forjar-la tot abraçant allò que, de manera paradoxal, resulta ser profundament antieuropeu. És la paradoxa d’un conjunt de pegats que es cusen sense una consciència profunda envers el passat i sense la perspicàcia dels horitzons a compartir. Europa s’enfonsa al mar, a Ocata i a sa Dragonera.» (pàg. 156)
  • Tornen les Bèsties, la nostra sèrie de pòsters literaris. Per una banda, una imatge icònica d’un autor universal. Per l’altra, un tast de la seva obra escampat pel blanc del DIN-A1.
  • Rodoreda, Camus, Woolf, Dickinson, Bachmann i Víctor Català: veus contundents seleccionades pel bo i millor del panorama literari català actual.

 

Bèsties 15 – Emily Dickinson. 17 bellíssims poemes de la poeta més singular de les lletres nord-americanes, escollits i traduïts per Míriam Cano.

«No deixa d’aclaparar-me com algú que vivia pràcticament clausurada tingués un món interior tan ampli i es qüestionés tan profundament i lúcida el paper de les persones en el trànsit de la vida i en les possibilitats que s’oferien després de la mort.» (Del pròleg de Míriam Cano)

***

Bèsties 16 – Virginia Woolf. Una versió del relat primerenc “La marca a la paret” traduït per primer cop al català de la mà d’Alba Vinyes Lasso. Woolf en estat pur: monòleg interior i torrent de pensament en la seva cara més propera i visceral.

Ser llançats als peus de Déu completament nus! Rodolar pels prats de porrassa com paquets de paper marró rebatuts a l’oficina de correus! Amb els cabells voleiant enrere com la cua d’un cavall de curses. Sí, això sembla que expressa la rapidesa de la vida, la dilapidació i la reparació perpètues; tot tan casual, tot tan atzarós…

***

Bèsties 17 – Albert Camus. Francesc Gelonch i Laia Carbonell ens ofereixen una selecció tan breu com intensa dels Carnets, els dietaris de Camus publicats pòstumament (1962-1965).

Aquest sondroll de manantials al llarg dels meus dies. S’escorren al meu voltant, a través dels prats ensoleiats, després més a prop, i aviat tindré aquesta sonoritat dins meu, aquest manantial al cor, i aquest soroll de font acompanyarà tots els meus pensaments. És l’oblit.

***

Bèsties 18 – Víctor Català. Enric Casasses ens porta 12 poemes de quan la Víctor encara no tenia trenta anys d’edat: indòmits, insubmisos i personalíssims —i pràcticament introbables a llibreries.

Pel desert de la nit, lliure d’hipnòtics,
sens recer ni fronteres ni poblat,
sota el flagell d’un gran poder despòtic,
el pensament es llança desbocat.

***

Bèsties 19 – Ingeborg Bachmann. Arnau Pons (Premi Nacional de Traducció 2015) presenta 14 potentíssims poemes de totes les èpoques de la carrera d’Ingeborg Bachmann, que conformen la primera edició en català de l’escriptora austríaca en més de 20 anys.

Com Orfeu poso música
a la mort tocant les cordes de la vida,
i a la bellesa de la terra
i als teus ulls que administren el cel
només els sé dir coses fosques.

***

Bèsties 20 – Mercè Rodoreda. Maria Cabrera, flamant premi Carles Riba, ha seleccionat curosament set fragments de les millors obres de l’escriptora més important de la literatura catalana contemporània, que presentem acompanyats d’un bellíssim retrat de l’autora procedent de l’arxiu de Pilar Aymerich.

I mentre érem el temps, de dintre meu es va alçar una força estranya, com si m’acabessin de fer de ferro per dintre, com si la meva mare, darrera de la fornal, m’hagués fet de ferro barrejant-me amb el ferrer. I per primera vegada vaig sentir què era la força d’un noi quan es va desfent de ser criatura.

 

A LLIBRERIES A PARTIR DEL 3 D’ABRIL!

  • En el seu segon llibre, Ventura presenta els papers perduts de W: poemes, collages, postals i cròniques d’un viatger en el temps
  • A Poncianes seguim en la línia d’unió entre poesia i art amb aquest volum inclassificable, anticonvencional, alhora objecte estètic i narració literària.

Presentem W, una barreja de poesia, ficció i epístola, a cavall entre diversos gèneres i tècniques (collage, samples textuals, apropiacionisme), que parteix del recurs de la capsa trobada per arribar a una reflexió fragmentària del món que ens envolta, de la mà d’una història d’amor gens convencional.

El llibre pren el títol del seu caràcter principal, W, un personatge que es dedica a viatjar per ciutats de tot el món amb una estranya missió: transportar un gripau vermell amb poders misteriosos. W segueix cegament les ordres dels seus caps, uns éssers invisibles i totpoderosos que l’enviaran als llocs més desconeguts i remots del planeta, quasi sempre en habitacions d’hotel de mala mort. Des d’aquestes habitacions W escriu cartes, poemes i tot tipus de reflexions a Anastàsia, la seva estimada, que el lector només coneixerà a través de la veu del protagonista. Cartes, poemes i reflexions que són enviades no només des de diversos racons del globus sinó, també, pel que sembla, des d’èpoques diferents: mitjans del segle XIX, principis del XX, en ple segle XXI o, fins i tot, des del segle XXII.

Per a qui treballa W? Qui són els seus caps? Com és que W pot viatjar en el temps? Us presentem un llibre en el qual el paper del lector és fonamental: un lector-jugador que té la possibilitat de completar el sentit de la ficció a través de les pistes amagades en els poemes i en les imatges gràfiques que adjunta el llibre.

L’autor: Gabriel Ventura, entre la literatura i l’art

Gabriel Ventura (Barcelona, 1988). Llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament per la mateixa universitat. Ha publicat un llibre, Ignar (Edicions Poncianes, 2013) i una traducció dels poemes anglesos de Samuel Beckett (Edicions Poncianes, 2013). Ha escrit textos i articles per a revistes com Bonart, Núvol, Males Herbes, El Procés i Trevista. Alguns dels seus poemes han estat traduïts al neerlandès i publicats al diari De Morgen o han aparegut a la publicació To Ludd with love (Brusel·les-Barcelona-París, 2013). A més de la seva tasca com a escriptor, ha pronunciat ponències al MNAC, el Museu Arts Santa Mònica o el Teatre Museu Dalí. D’altra banda, ha col·laborat amb el realitzador Albert Serra com a actor i cronista a Singularity (Biennale di Venezia, 2015). És escriptor resident a Piramidón des de l’octubre de 2015.

Presentació
Dimarts, 7 de març, 19.30 h
Galeria Senda
(C/ Trafalgar 32, Barcelona)

«Estructurada de forma única, Panorames de poemes reflecteix de manera punyent la societat a la qual es dirigeix. Som davant d’una obra dissonant amb la comercialitat i que per això pot seduir-nos. Una obra al marge de qualsevol norma. Excepte la de Patchen.»

Hem presentat Panorames de poemes de la mà d’Enric Casasses a la llibreria Vitel·la, a l’Escala. Llegiu la crònica completa de l’acte a Núvol: http://www.nuvol.com/noticies/panorames-de-poemes-kenneth-patchen/

Edicions Poncianes presenta les seves dues novetats d’aquesta tardor: Poeta de les Cendres de Pier Paolo Pasolini i Panorames de poemes de Kenneth Patchen.

— Poeta de les Cendres, Pasolini. Presentació del llibre i de l’autor i lectura de poemes amb Gerard Cisneros i Jordi Carulla-Ruiz.

— Panorames de poemes, Patchen. Presentació del llibre i de l’autor i lectura de poemes amb Enric Casasses, Gabriel Ventura i Alba Vinyes. Pep Pasqual ha interpretat «Lonely Woman» al saxofon.

Vídeo de l’acte

Són cent esglaons exactes, ens havia comunicat per e-mail un parell de dies abans l’Enric Casasses. D’aquesta escala típica de l’Eixample, sense ascensor, estreta, amb el gran buit del celobert a l’esquerra, que a mesura que pugem va passant de simpàtic i acollidor a blanc i amenaçador —el blanc no massa pur de les parets interiors de l’edifici—, en destaca la barana alegrement pintada de color vermell, que d’alguna manera sembla fer més lleugera l’ascensió. Potser perquè és llisa i llampant ens fa pensar en la idea de velocitat. I pensar en la idea de velocitat ens fa pujar més ràpid les escales. Un sil·logisme confús però pràctic que durant uns instants ens porta a reflexionar sobre la ciència dels pintors de baranes, que de sobte intuïm fonda i plena d’utilitats mundanes. Pintors de baranes o neuròlegs? Ja devem anar per l’esglaó setanta-cinc, ens diem quan superem el tram del segon al tercer pis. Oh, atzar preciós i precisió juganera dels números. Arribem al quart pis, dues portes, l’A i la B, aquesta última entreoberta. Piquem amb els dits i immediatament sentim un xiulet de veu que crida “endavaaaaaaant”.

La decoració del pis de l’Enric és tan variada com els seus gustos, tan imprevisible i rica com els seus poemes: quadres de coloraines, antics cartells dels seus recitals, pàgines de llibretes penjades a la paret, partitures, estampetes de ciutats, reproduccions d’obres d’art, branques de formes recargolades, platets de ceràmica, dibuixos, postals, un escaire i una trompeta, llibres de totes les mides en els racons més insospitats. Ens mostra l’escriptori, una espècie de taula de delineant plena de llibres, llapis i llibretes, que dóna a un balcó menut per on al migdia hi entra una gran massa de llum que es reparteix amb ardor per totes les parts de l’habitació, i la biblioteca, “però només una porció”, diu, ordenada en un munt d’estanteries en una petita peça adjacent.

A la taula rodona del menjador hi ha tot de llibres de Kenneth Patchen escampats. La majoria tenen dibuixos a la coberta, n’hi ha un amb el retall d’un manuscrit de Patchen subratllat, ple de taques i anotacions. I un altre amb els típics ninotets que dibuixava el poeta americà, aquests en blanc i negre. “Amb l’Eric ens vam inspirar molt en les edicions nord-americanes de Patchen dels anys quaranta i cinquanta, són molt guapes”. L’Enric Casasses es refereix, per descomptat, a l’Eric Coll, el dissenyador de Panorames de poemes. “Ens ho hem passat molt bé dissenyant el llibre, era un estira-i-arronsa entre traductor i dissenyador.”

Aleshores ens comença a explicar com va descobrir Patchen, a Anglaterra, als anys setanta, llegint per casualitat un article de Henry Miller, Man of anger & light. “A partir d’aquí vaig començar a llegir-lo i a buscar llibres seus”. Ens passa una còpia que ha imprès de l’article de Miller, on per atzar hi trobem les següents paraules: «America is immune to all appeals. Her people do not understand the language of the poet. They do not wish to recognize suffering, is too embarrassing. They do not greet Beauty with open arms, her presence is disturbing to heartless automatons (…) “What is one to do with a man like that?” Yes, a man like Patchen puts them in a dilemma». De mica en mica vaig anar descobrint, segueix l’Enric, que Kenneth Patchen era un poeta radical com ho podien ser els beatniks, però d’una manera molt diferent a ells, que el van agafar una mica com a pare espiritual, juntament amb l’altre Kenneth, en Kenneth Rexroth, un poeta també extraordinari, per cert. Kenneth Patchen no sembla tan nihilista com William Burroughs o Jack Kerouac, ens atrevim a puntualitzar, si més no els seus poemes són molt més alegres, més crus, sorgits d’un tipus d’imaginació molt diferent que, per exemple, i encara que es trobin molt allunyats en el temps i l’espai, ens pot fer recordar alguns passatges d’Amic i Amat de Ramon Llull. Kenneth Patchen, com Llull, és un poeta que lloa el món en la seva plenitud, el bell i el lleig, allò tràgic i allò còmic, els plors i les alegries, la por i l’amor. “Exacte!” exclama l’Enric, “es tracta d’això, de lloar els fraus i les virtuts del món, les dues coses alhora, de la poesia com a lloança del caos que és el tot”.

Hi ha un altre element, afegeix, que podria diferenciar Patchen dels beatniks—si és que cal fer-ho, perquè cada escriptor és un univers a part, per més que els mitjans o els estaments acadèmics vulguin vincular-lo sempre amb una generació o un grup determinats: a diferència dels poetes beat, el d’Ohio va negar entrevistes a revistes com Life o Squire, va rebutjar tant com va poder la mercantilització de la seva imatge. Aquesta és segurament una altra de les circumstàncies que ha convertit l’obra de Patchen en una joiosa excepció del seu temps. La imatge d’escriptors com Kerouac o Burroughs ha estat completament absorbida per l’imaginari pop dels EEUU, mentre que Patchen ha quedat triomfalment al marge, com una cuca de llum brillant en el vastíssim camp de la literatura nord-americana del segle XX. Aquesta solitud excepcional irradiava, i irradia encara avui, una gran força d’atracció entre els artistes que l’han precedit. Patchen va ser molt apreciat per alguns dels solistes més grans del jazz, com Charlie Parker, que deien que sempre anava amb un dels seus llibres a la butxaca. També va recitar versos amb Charles Mingus al contrabaix.

Mentre l’Enric Casasses ens explica això posa un disc de Patchen llegint els seus poemes amb ràfegues de free jazz de fons i busca, entre les prestatgeries de la biblioteca, el volum que conté l’obra completa de les cançons de Bob Dylan. “Mite-la, aquí, ja l’he trobada” i ens assenyala amb el dit la primera frase d’una de les estrofes de Chimes of Freedom:

In the wild cathedral evening the rain unraveled tales

For the disrobed faceless forms of no position

Tolling for the tongues with no place to bring their thoughts

All down in taken-for-granted situations

Tolling for the deaf an’ blind, tolling for the mute

For the mistreated, mateless mother, the mistitled prostitute

For the misdemeanor outlaw, chaineded an’ cheated by pursuit

An’ we gazed upon the chimes of freedom flashing

Fixeu-vos quina expressió tan elàstica, tan curiosa, és rara, eh? Cathedral evening, repeteix l’Enric. I en dir això pren un dels llibres de la taula, comença a passar pàgines vivament, unes pàgines entre les quals sembla orientar-se amb destresa, i immediatament, al cap de trenta o quaranta segons, posa un altre cop el dit damunt d’unes lletres. Aquesta vegada formen el títol d’un poema de Kenneth Patchen, Beautiful you are.

Cathedral evening, tinkle of candles

On the frosted air

Beautiful you are

Beautiful your eyes, your lips, your hair!

 

Ah still they come

Evenings like chalices

Where little roofs and trees drink

Until a rude hand

Shatters them, one by one

 

O beautiful you are

My own

Land of holiness, unblemished grace

Springtime

In this winter place

O in the candles there

More beautiful

Than any legend’s face

Your eyes, your lips, your hair!

Cathedral evening, repeteix de nou Enric Casasses. Quina coincidència, diu ben murri, mentre se’n torna a la biblioteca a desar el llibre de cançons de Bob Dylan.

Si la setmana passada anunciàvem Kenneth Patchen com una de les properes novetats d’Edicions Poncianes, aquesta setmana us presentem Poeta de les Cendres, de Pier Paolo Pasolini, que també veurà la llum a finals de novembre. Un llarg poema autobiogràfic de l’escriptor i cineasta que encara no s’havia editat en català. Un text que aporta nova llum a la vida i obra del geni italià just en el quaranté aniversari de la seva mort. Amb traducció de Gerard Cisneros i pròleg de Pere Gimferrer, Poeta de les Cendres és una obra que ens ajudarà a entendre millor la complexa trajectòria de Pasolini: el seu pas de la literatura al cinema, els orígens socials del poeta, la importància del poble i la ciutat en la seva vida…

Quan va escriure aquest poema, Pasolini? Com el va descobrir, el seu traductor? Quin ha estat l’impacte de Pasolini a la literatura catalana? Com l’hem llegit fins ara? Aviat xerrarem d’això amb Gerard Cisneros. Mentrestant, us deixem algunes paraules del pròleg de Pere Gimferrer i del seu traductor, i un fragment inèdit del poema.

«A Poeta de les Cendres Pasolini repassa la seva vida, fins i tot el futur. Recorda el periple d’infant pel nord, Bolonya, Casarsa… El pare feixista, la mare pagesa i delicada, el germà mort pels seus, el friülà, els versos, la guerra, la fam i l’amor incontenible amb el que Pier Paolo Pasolini sembla que ho feia tot. (…) Un text inacabat i bell com inacabada i bella va ser la seva vida.»

Gerard Cisneros

«Poema insòlit, situat en els marges de l’obra, aquest text és, tanmateix, un dels més colpidors del Pasolini poeta, i també del Pasolini en general.»

Pere Gimferrer

 

Tot podia, en la poesia, tenir una solució.

Em semblava que Itàlia, la seva descripció

i el seu destí,

depengués del que jo n’escrivia,

en aquells versos amarats de la

realitat immediata