«Per al mateix Altaió, “Un sereno en el cementiri de l’art és clau per reivindicar una generació que davant la cultura mecànica aposta per la societat del coneixement”. Contra el procés de la cultura com espectacle, en el sentit de Debord, i tenint present factors com el turisme cultural o la paganització del patrimoni. En una època de plenitud com l’actual, “El sereno” critica l’exili que sofrí la cultura catalana: Miró, escopit; Dalí, estigmatitzat; Foix, enclaustrat. I pren la màxima de “llegir i caminar”, de Brossa, per investigar i transformar el passat, per recuperar la tradició,  l’arrel pairal en un marc territorial, per refer una avantguarda pairal que és també actual. Per reunificar passat i present i teixir una línia històrica en el temps.»